2001

Miro amb els alumnes 2001: a space odyssey. M’ho passo realment bé. Sempre sento una emoció especial quan veig aquest film que té arrels més a la memòria del sentiment que no pas a un altre lloc. Certament algunes parts de la pel·lícula ara em semblen ben criticables, però quan la veig no puc evitar reviure la impressió que em va causar al cinerama del carrer Florida, l’any 1973 quan va haver la primera reestrena i jo la vaig veure per primera vegada. Kubrick era un tipus ambiciós i mai no va ser tan ambiciós com en aquesta pel·lícula on intentà tractar algunes qüestions més aviat abstruses en un llenguatge purament visual. Genèricament 2001 és un film de ciència-ficció, un gènere cinematogràfic que a hores d’ara sembla pràcticament acabat. Potser perquè tinc malgrat tot alguna mena d’influència, els alumnes reaccionen força bé, tot i que ara per ara és una pel·lícula fora d’època i estranya a la nostra manera de veure. L’exploració de l’espai és una cosa que no motiva gaire la imaginació ni les esperances de la gent. Cap nen ja no vol ser astronauta. El plantejament del film de l’home com a ser entremig entre l’animal i Déu, se’ns ha fet molt més llunyà; Déu està ara una mica més mort. La versió corrent de la teoria de l’evolució no sembla deixar lloc a cap mena de teleologisme sinó al govern d’un atzar sense sentit de l’humor. La tecnologia no ens ha alliberat pas, ni sembla que ho vagi a fer. Potser és possible un mon amb menys treball físic però no s’ha inventat la forma per encabir-hi la major part de la gent en aquest món. El mateix any que vaig veure‘l per primera vegada es va publicar l’informe del club de Roma, el qual d’alguna manera ja va fer la pel·lícula obsoleta, el plantejament redemptorista de Kubrick i Clarke de cop començava a ser sospitós.