Red road

La meva destinació a Vilanova em permet gaudir del mar al mes de setembre, cosa que no recordo haver fet des de que era estudiant. No és pas poca cosa, perquè setembre és pel meu gust el millor mes de platja: la temperatura externa és moderada i agradable, l’aigua és encara ben càlida i els colors del cel, quan s’apropa el capvespre, són més vívids i brillants que els esdevinguts en els moments africans de l’any. L’inconvenient és que des d’aquí no puc mantenir un dels meus hàbits de tota la vida, primer a Barcelona i després a Londres: la freqüentació de les sales cinematogràfiques. L’oferta local és poqueta cosa i no he tingut gaire temps d’atansar-me a Barcelona amb aquesta finalitat. De moment m’he de conformar amb els DVD que van acompanyar-me des de Londres, tot i que tampoc resulti fàcil buscar la situació per mirar-me’ls. El darrer que he vist fou Red Road, el debut cinematogràfic d’Andrea Arnold, una directora que vaig conèixer l’any passat amb l’estrena del seu segon film: Fish tank. Malgrat que la recepció de la crítica fou positiva, hi hagué un petit sentiment de decepció perquè, en general, hom considerava la primera obra de la directora britànica molt superior. Era una reacció comprensible, tot i que ambdues són bones pel·lícules. No estan mancades d’elements comuns. Comparteixen una descripció vigorosa dels llocs on viuen els habitants amb menys glamour del Regne Unit. Si la segona pel·lícula passava a Barking, la primera passa a Glasgow, a una de les primeres zones on es construïren els grans blocs d’apartaments que inspiraren Kubrick per crear la casa del petit Alex a la taronja mecànica. També comparteixen una excel·lent direcció d’actors que incideix a la definició d’uns personatges psicològicament ben plausibles. La primera pel·lícula té, però, alguns punts d’interès addicional. Arnold no ens dóna totes les claus de la història fins el seu desenllaç, construint una intriga que és un argument a favor del seu seguiment. Però, la gran idea del film està relacionada amb la professió de la protagonista: operadora de CCTV. Això no és un punt anecdòtic, sinó que la seva activitat professional constitueix el motor de la història. Ja he parlat a aquest dietari de la importància d’aquest sistema de control a la vida dels britànics i especialment dels londinencs i la pel·lícula acaba constituint un testimoni de primer ordre de la progressiva reducció dels espais d’intimitat i privacitat personal a la primera democràcia del planeta.

2001 al Royal Festival Hall

Celebro el meu aniversari assistint a un esdeveniment ben extraordinari. El Royal Festival Hall va fer una projecció de 2001 amb una banda sonora remasteritzada on només s'han conservat els diàlegs i els sorolls d'acompanyament, cosa que va permetre una interpretació en directe de la música executada per la philarmonia Orchestra i el seu cor dirigits per André de Ridder. Tant l'orquestra com el cor són protagonistes habituals de l'escena musical londinenca. El públic va respondre i l'escenari estava ple de gom a gom. Fou la vídua de Kubrick, Christiane (l'alemanya que canta una canço al final de Paths of glory), l'encarregada d'introduir l'acte.

Crec que ja he explicat que potser no he gaudit mai tant d'una pel·lícula com quan vaig veure 2001 a la pantalla del traspassat Florida Cinerama, l'any que el Barça de Cruiff va guanyar la lliga (és a dir a la segona estrena del film). D'una altra manera vaig fruir també d'aquesta altra projecció diferent i més intensa perquè el caràcter directe de la música creava un producte nou, d'una immediatesa més gran. Kubrick fou valent en trencar la convenció existent al cine americà entorn la creació de bandes sonores i quasi totes les seves decisions s'han acabat mostrant brillants: l'efecte de la introducció dels valsos de Strauss segueix sent extraordinari i no cal oblidar que fou el film el responsable de la popularització de l'Also sprach Zarathustra i de l'augment de la difusió de la música de Ligeti. Ambdues músiques guanyaren en intensitat i riquesa amb la interpretació de la Philarmonia. el seu caliu constituïa una excel.lent compensació per allò que podria ser l'únic defecte atribuïble al cine de Kubrick la, de vegades, seva excessiva fredor.

The Killer inside me

Michael Winterbottom és un dels realitzadors més interessants del panorama cinematogràfic actual. Les seves propostes són originals i defuig tancar-se al seguiment d’una línia molt determinada, variant constantment el gènere i la orientació de les seves propostes. Ara s’ha estrenat a aquesta ciutat el seu primer film americà basat a una novel•la de Jim Thompson. Winterbottom ha triat el gènere negre i la tria de Thompson no és fruit de la casualitat sinó ben significativa. Thompson fou l’autor dels diàlegs del que possiblement és el millor film de Stanley Kubrick, The Killing, (també col•labora al guió de Paths of Glory) i l’autor d’una sèrie de novel•les populars en cert sectors però problemàtiques, per la seva cruesa, com a objectes d’adaptacions cinematogràfiques. Aquest és el cas de The Killer inside me, una història centrada a un psicòpata (que també és policia) i explicada des del seu punt de vista. La pel•lícula ha estat aquí el centre d’una certa polèmica per l’excessiu realisme de les escenes de maltractament efectuades pel protagonista amb les dues noies amb les que té relació. Són certament escenes ben desagradables, tot i que jo no hi veig cap element per considerar que es faci cap mena d’apologia d’aquest comportament, cosa que les convertiria en intolerables. Pel contrari, des d’un començament tenim tots els elements per saber que el protagonista és un malalt. Desatenent les objeccions morals, per així dir-ho, crec que el film és interessant: el seu fil narratiu és prou sòlid i està millor enfilat del que és habitual i proposa una variant interessant pel que fa l’escenari, no pas una gran ciutat, sinó un poble polsós i avorrit de Texas. Allò que ningú no ha discutit és l’excel•lència del treball del seu protagonista, un Cassey Affleck que assoleix una interpretació gens inferior a la de Robert Ford en el film d’Andrew Dominick. Affleck mostra aquí ben clarament la seva capacitat per crear personatges que combinen poca vivacitat intel•lectual amb una vida interior del tot torturada.

En la ciudad de Sylvia

El BFI fa normalment més d’un cicle alhora i aquest mes de març ha estat compartit per Stanley Kubrick i un director català, Jose Luis Guerin, del que s’ha projectat tota la seva filmografia i s’ha estrenat el seu darrer film, En la ciudad de Sylvia, una producció col•laboració de diversos organismes, entre els que hi figuren TV3, TVE i l’ICAA. La ciutat de Sylvia podria ser Estrasburg, on la pel•lícula fou rodada. El film no té pràcticament trama. Un jove, hoste d’un hotel discret, passa els dies a Estraburg mirant les noies de la ciutat de manera gairebé obsessiva fins a reconèixer en una d’elles la Sylvia del títol i iniciar una persecució pels carrers de l’esmentada ciutat.
Si podríem trobar alguna cosa en comú entre els dos cineastes estudiats al mes de març és la seva voluntat de no repetir-se i al mateix temps d’afirmar en cadascun dels diferents productes la seva personalitat com a creadors. Hi ha molt poques coincidències amb l’anterior treball de Guerin, l’esplèndida En construcción, però molts dels seus enquadraments recorden el del film sobre el Raval barceloní. Fonamentalment, En la ciudad de Sylvia és un film sobre la mirada i per tant acaba essent un film sobre el cine, sobre l’essència del cine i atès que molts pensen que Vertigo és el millor film de la història del cine, no és inoportú constatar que l’essència del film d’Hitchcock coincideix amb el film de Guerin, tot i que les referències son més amplies i potser difícils, al menys per mi, de copsar en una primera visió, en la qual fàcilment hom pot acabar deixant-se dur per l’obsessió del seu protagonista. Tanmateix, segurament la darrera obra de Guerin acaba proposant un joc que traspassa les fronteres de l’art purament cinematogràfi;, no tant veure la pel•lícula com una realitat sinó aprendre des del film a fer una altra mirada sobre la realitat

Barry Lindon

Torno a veure ahir Barry Lindon al BFI, acompanyat d’un bon nombre d’alumnes de segon de batxillerat (la pel•lícula els agrada en general molt). La darrera vegada que l’havia vist era quan la filmoteca de Barcelona havia fet un cicle sobre Kubrick fa sis o set anys. Aquest cop el film m’ha agradat i m’ha semblat especialment interessant, sobre tot, pel seu caràcter paradoxal. Tot i ésser un film basat en una novel•la, i no pas precisament una novel•la mediocre, Kubrick feu un film en un cert sentit gens novel•lístic. Es desinteressà per l’evolució psicològica dels personatges, una manera de treure partit de les limitacions dels actors principals, i treballà des d’una concepció eminentment plàstica. La documentació conservada als arxius del director mostra que cap fotograma pràcticament és fruit de la improvisació sinó, pel contrari, resultat d’un treball d’investigació tenaç i persistent que permet donar vida als quadres dels pintors més representatius del XVIII anglès especialment Gainsborough, però també Reynolds, Hogarth o fins i tot el una mica més tardà Constable. D’altra banda el fil narratiu de la novel•la era difícil de seguir, perquè la novel•la narrada en primera persona és un perfecte exemple del que aquí s’anomena “unreliable narrator”. A la pel•lícula en canvi hi ha un narrador ominiscient, tot i que certament parcial i molt irònic. En tot cas, la finalitat pedagògica recercada s’assolí plenament: mostrar el retrat més viu que possiblement s’hagi fet mai des del nostre temps de l’època més refinada de la història d’Occident.

2001

Miro amb els alumnes 2001: a space odyssey. M’ho passo realment bé. Sempre sento una emoció especial quan veig aquest film que té arrels més a la memòria del sentiment que no pas a un altre lloc. Certament algunes parts de la pel·lícula ara em semblen ben criticables, però quan la veig no puc evitar reviure la impressió que em va causar al cinerama del carrer Florida, l’any 1973 quan va haver la primera reestrena i jo la vaig veure per primera vegada. Kubrick era un tipus ambiciós i mai no va ser tan ambiciós com en aquesta pel·lícula on intentà tractar algunes qüestions més aviat abstruses en un llenguatge purament visual. Genèricament 2001 és un film de ciència-ficció, un gènere cinematogràfic que a hores d’ara sembla pràcticament acabat. Potser perquè tinc malgrat tot alguna mena d’influència, els alumnes reaccionen força bé, tot i que ara per ara és una pel·lícula fora d’època i estranya a la nostra manera de veure. L’exploració de l’espai és una cosa que no motiva gaire la imaginació ni les esperances de la gent. Cap nen ja no vol ser astronauta. El plantejament del film de l’home com a ser entremig entre l’animal i Déu, se’ns ha fet molt més llunyà; Déu està ara una mica més mort. La versió corrent de la teoria de l’evolució no sembla deixar lloc a cap mena de teleologisme sinó al govern d’un atzar sense sentit de l’humor. La tecnologia no ens ha alliberat pas, ni sembla que ho vagi a fer. Potser és possible un mon amb menys treball físic però no s’ha inventat la forma per encabir-hi la major part de la gent en aquest món. El mateix any que vaig veure‘l per primera vegada es va publicar l’informe del club de Roma, el qual d’alguna manera ja va fer la pel·lícula obsoleta, el plantejament redemptorista de Kubrick i Clarke de cop començava a ser sospitós.