Bath again

els banys romans al vespre
la plaça circular
El número 1 del Royal Crescent
El Royal Crescent

N’havia estat una altra vegada, però no duia càmera fotogràfica. No cal parlar gaire més doncs però si ensenyar una miqueta d’aquesta ciutat, que és segurament la més bonica d’Anglaterra. Un lloc aparentment aturat al segle XVIII, el qual, comptat i debatut, no era un mal lloc per aturar-se. Fins i tot les restes romanes, també les millors dels país, recorden quasi més el XVIII que no pas Roma.

Retorn a la muntanya màgica

Rellegeixo mentre miro de descansar aquests dies a Lanzarote una versió castellana apareguda l'any passat del debat de Davos entre Heidegger i Cassirer, que per a alguns fou el debat filosòfic per excel·lència del segle anterior; una pretensió que segurament no és del tot injustificada. La traducció i la introducció son Roberto R. Aramayo, el qual és un estudiós de Cassirer, cosa que si més no trenca amb l'habitual predomini del punt de vista heideggerià a la presentació del debat. Amb vuitanta anys de distància, el resultat del debat és poc clar. L'eclosió de la postmodernitat sembla fer del tot il·lusòria la perspectiva d'una nova il·lustració i en aquest sentit el fracàs de Cassirer és ben clar. Tanmateix, parlar d'un triomf de la perspectiva oposada tampoc seria del tot exacte. El debat comença i de fet es centrà a la qüstió de com interpretar Kant i en aquest sentit sembla que Heidegger no ha pogut imposar-se. El Kant que jo explico, el que m'explicaren gairebé tots els professors de la meva facultat, amb una única excepció, el que trobem a la immensa majoria d'estudis té molt més a veure amb Cassirer que no pas amb Heidegger.

És difícil entrar discutir amb detall el text. Això requeriria una lectura a fons de Kant i el problema de la metafísica, cosa que no faig des de fa més de vint anys. Allò que jo recordo és un llibre profundament i decididament trampós. Allò que segurament la lectura del del debat serveix per posar en clar és el motiu per què és tan trampós. Es tracta de fer de Kant l'iniciador de la destrucció de la raó, cosa que vol dir incidentalment presentar la filosofia de Kant com una cosa essencialment diferent de la il·lustració, encara que l'home Kant fos un defensor de la il·lustració. En el context de l'any 1929 és difícil deixar de pensar que es tracta també d'una altra cosa, trencar la possibilitat d'una unitat entre la filosofia alemanya, entenent Kant com la seva llavor fonamental, i la resta de la filosofia europea, pròpiament il·lustrada.

Heidegger guanyà, vist des del nostre punt de vista, perquè de debò ja ningú no creu a la il·lustració, però perdé perquè si hi havia una alternativa aquesta no ha quedat clara i l'únic discurs plausiblement correcte segueix sent, malgrat tot, el que depèn dels ideals il·lustrats. Potser enlloc no es tan palès aquest empat d'inanitats com a les facultats de filosofia, les quals certament ja fa molt que han deixat de ser focus d'il·lustració, però que segueixen estructurant-se entorn de les "disciplines" filosòfiques, la superació de les quals constituïa un dels primers objectius per Heidegger.

Poc centrat a qüestions més estrictament filosòfiques en el sentit dur del terme, potser allò que a hores d'ara més m'ha interessat és l'intent de resposta que fa Cassirer del pessimisme inherent a la posició heideggeriana, per l'autor de la filosofia de les formes simbòliques, el coneixement de la finitud humana és una manera de superar la finitud. El sentit es troba, així, a la història entesa com camí de perfeccionament de l'espècie, com realització d'una progressiva millora de la cultura humana; és el kantisme de Was ist Aufklärung?. La cultura és el camí de redempció.

Heidegger parla amb l'esperit del temps al seu favor, si fa no fa és en aquest temps quan Freud publica Das Unbehagen der Kultur i ho sap. Potser això explica que a les seves intervencions mai resona cap deferència ni cortesia, mai absent a Cassirer. En tot cas, la seva segona intervenció en el col·loqui responent a les preguntes de Cassirer, és una de les millors introduccions al treball de la ment més brillant de la filosofia del segle passat: el seu arrelament, tancament, a la facticitat i el qüestionament des de la noció de transcendència interna del temps de la noció d'eternitat que havia constituït l'horitzó últim de la metafísica. Enfront de l'optimisme de Cassirer la contingència de l'horitzó humà, negà qualsevol possibilitat de redempció, de fugir de la contignència més radical.

Messiah

Dimarts al vespre anem al Coliseum de Londres a veure i sentir el Messies de Handel en una versió de l’English National Opera. Handel és per Londres allò que Brahms és per Hamburg, o Bethoven per Bonn. La major part de la seva carrera tingué lloc en aquesta ciutat treballant per la dinastia alemanya que finalment regí el destí del Regne Unit (tot i que de fet el Messiah fou estrenat a Dublin). Els responsables de l’ENO decidiren fer una representació diferent que defugís el caràcter estàtic d’aquesta mena de representacions i optaren per fer una posada en escena dinàmica, amb els solistes i el cor en moviment escenificant cadascun dels moments de l’obra. Aquesta decisió no ha entusiasmat una part de la crítica anglesa que s’ha mostrat reticent, però en general ha agradat molt el públic. Tothom me n’havia parlat molt bé i la nit que vaig ser-hi el públic respongué amb entusiasme. Certament té una justificació històrica ja que Handel en el moment d’escriure l’oratori era fonamentalment un compositor d’òperes. Allò del que hi ha poques dubtes era de la qualitat del treball musical presentat per l’ENO. En tot cas, un punt interessant i un xic paradoxal és l’entusiasme amb què un públic majoritàriament desvinculat de la religió cristiana assumí una obra, la raó de ser de la qual consistïa en fer una apologia de la figura de Jesús, en un context on la religiositat del moment pensava que calia donar respostes als avenços del pensament heterodox i llibertí. Hom por parlar de la independència de les idees estètiques, cosa legítima però que resultaria del tot incomprensible per Handel i tots els que estigueren darrera de la composició d’aquesta obra.

Malbaratat

Fa un mesos al juliol vaig donar notícia d’una conferència del sociòleg Frank Furedi sobre educació. Al setembre es va publicar el seu llibre sobre la qüestió que vaig llegir-me durant la meva estada a Jordània. Furedi confessa que va començar a preocupar-se del tema quan va haver de triar escola pel seu menut de quatre anys i va conèixer així de primera mà, l’angoixa amb la que els pares viuen aquesta elecció (aquí la proximitat de les escoles bones és un factor determinant del preu dels habitatges) No entro, però valdria la pena i potser ho faré algun dia, a pensar sobre el caràcter, sovint absurd i paradoxal, d’aquestes pors.
Una paradoxa és el punt de partida de Furedi, el qual comenta que tot i que mai no s’ha parlat mai tant d’educació, tampoc mai les expectatives sobre les possibilitats d’aprenentatge del jovent han estat tan baixes. El títol del llibre és ben significatiu Wasted, és a dir, malbaratat. Què és allò malbaratat? Tots els diners i els recursos emprats en educació amb finalitats espúries, és a dir, qualsevol consideració de l’educació que la veu com un procés instrumental, i no com una finalitat en ella mateixa.
El primer capítol es diu alguna cosa així com pedagogia d’un sol ús i analitza el paper determinant del concepte de canvi a la pedagogia actual. Furedi es crític envers una tendència, associada en primer terme a un oblit de la història precedent i, en segon lloc, a una subordinació absoluta envers una concepció estreta on el canvi es redueix a la innovació econòmica, la qual orienta l’activitat educativa en una direcció que l’allunya del pensament abstracte i del coneixement del passat; l’objectivització del canvi acaba esdevenint una barrera contra qualsevol mena d’enteniment. Com tots els que sabem una mica del tema coneixem, els damnificats en aquest procés són els provinents del mitjans més deprimits.
El segon capítol analitza com en els nens hem projectat les nostres pors, per finalment acabar cedint el lloc dels mestres a terapeutes de ben diverses menes. Això ha dut a un qüestionament del sentit de l’educació, fins al punt d’una sistemàtica sotsestimació que posa l’educació formal per sota de l’experiència ordinària. Furedi ens recorda que, en contra de les tonteries predicades pel constructivisme, la fita fonamental de l’educació és assolir el domini de coneixements dissociables del context on s’adquireixen. Oblidar això du a un camí on l’educació es confon amb la socialització i diverses menes d’ensinistrament.
El tercer capítol es diu confessions sobre l’autoritat dels adults. En aquest punt els problemes de l’escola, la gairebé universal qüestió de la disciplina a les aules, és el símptoma d’una situació contradictòria. L’escola requereix les nocions d’autoritat i tradició, però en el mon modern aquestes nocions ja no tenen cap mena de rellevància. El quart capítol segueix insistint en aquesta idea presentant la noció de la socialització marxa enrere, el procés que s’esdevé quan es renuncia a integrar els joves en el mon adult i pel contrari, l’ideal esdevé l’invers, adoptar el valors dels joves i adolescents com més adients als temps que s’escauen. Hi ha una elevació de la consideració moral del nen que contrasta amb la ferma depreciació dels adults.
El cinquè capítol s’anomena enginyeria social. A les nostres societats, com ja va advertir per exemple Habermas, la manca d’amplis consensos intenta ser substituïda per una imposició administrativa dels valors. La crisis de l’educació, les crisis endèmiques de les que parlava Jordi Sales, són també essencialment un símptoma. Les nostres escoles són centres de poderosa indoctrinació, dirigida però, no tant a l’àmbit de les idees com al pragmàtic. Els governs potser no estan gaire preocupats a allò que pensem, però sí a com actuem i com sentim. El problema plantejat, però, per aquests valors instigats per l’administració és el seu caràcter efímer, fugisser per la seva manca de vinculació a un conjunt de creences coherent. Per tot això, acaben esdevenint una invitació a l’escepticisme. De fet, condueixen a l’escola a un camí de fracàs assegurat, perquè per més bons que siguin els mestres és difícil pensar que només ells tenen les solucions a tota la llarga llista de problemes que depenen de les escoles. L’exemple més clar és l’assignatura de Ciutadania, l’exemple més clar i significatiu d’aquesta tendència.
El sisè capítol tracta sobre la pèrdua de fe a l’educació o, per ser més concrets, al contingut intel•lectual de l’educació. Aquí Furedi, analitza amb agudesa el canvi que suposa passar de centrar-se a la noció d’aprenentatge en comptes de la d’educació, un canvi que ha permès al govern de Blair realitzar el programa social del thatcherisme. L’objectiu fonamental de l’ofensiva dels partidaris de l`aprenentatge ha estat el coneixement intel•lectual, la presència del qual al currículum es veu com a regressiva i antigualitària. Furedi no pot dissimular la seva estupefacció enfront del fet que els nous partidaris de l’igualitarisme acabin coincidint amb l’elitisme del segle XIX. Suport d’aquesta tendència és una progressiva desaparició de la noció de veritat i la impossibilitat de distingir clarament les nocions de coneixement i i informació. La característica fonamental del teòrics de l’educació sembla ser un enyor inconfessa del determinisme. Els temps optimistes de la tercera república han passat i l’educació en un sentit il•lustrat del terme ja no és la solució sinó el problema.
El setè capítol es diu un infeliç gir a la felicitat, i parla de la progressiva teraptització de l’ensenyament que ha dut a qualificar com a síndromes, és a dir patologies, sensacions tan ancestrals com la d’estar nerviós abans de fer un examen. L’inefable Rogers, autor d’afirmacions com que ningú no hauria d’aprendre res que no li semblés rellevant, és aquí el blanc preferent de les seves crítiques. Furedi aquí coincideix amb Luri en assenyalar l’excessiu pes que la psicologia està adquirint en la pedagogia. Novament, la qüestió emergent és la de la manca del sentit, pel qual el remei ha estat sovint la teràpia. Per Furedi, aquesta mena d’educació és essencialment amoral ja que el tractament del jo acaba esdevenint una finalitat en ella mateixa, deslligada de qualsevol compromís amb un sistema de creences i valors. Tot plegat du, un altre cop, a la definició de noves paradoxes. Mentre més l’escola intenta dur a terme la impossible finalitat d’ensenyar els nens a ser feliços, la felicitat no s’ensenya ens recorda Furedi, més allunya als nens de la possibilitat de realitzar tasques on expressin el seu potencial i que per tant els apropi a una autèntica felicitat. La situació de fet és la pitjor possible: hom ha engendrat una escola intrínsecament amora,l però intensament moralitzant.
Què cal fer? Què proposa Furedi com a solució?. Furedi és assenyadament pessimista envers les autèntiques possibilitats de l’educació. L’escola no pot ajudar gaire els nens a sentir-se bé amb ells mateixos, però sí que pot ensenyar a estimar la vida i per tal de fer això, l’obertura envers la riquesa de les cultures humanes i la importància del coneixement i les idees són eines essencials. Aquesta és la via d’estimular la ment dels infants, del tot contraposada a la passivitat essencial de la teràpia. En tot cas, perquè això pugui donar-se, jo diria tornar a donar-se, cal un canvi en la política dels governs, als quals cal exigir aproximacions seriosos al mon de l’educació i definició de fites clares i plausibles, mentre això no s’esdevingui el malbaratament seguirà sent el fenomen característic del mon educatiu. La clau finalment es reduiria a trobar un governant providencial que ens alliberi dels experts a la planificació educativa. No cal dir que els catalans, tenint els governants que tenim, estem en una situació particularment dolenta i quan tinguérem un governant providencial fou de fet ell qui ens introduí tota aquesta gentussa, sense que ni tan sols ens quedi el consol de pensar que no sabia el que feia.

Chiswick House

La primavera aquest any no esta resultant gaire bona, amb poques escletxes de bon temps, Fa uns dies vaig poder aprofitar un per visitar la Chiswick House. Chiswick ara és un dels barris perifèrics però fa tres segles com tot el curs superior del riu Thames era el lloc més cobejat per la noblesa anglesa, per establir residències d’estiu en llocs alhora propers a la capital i salubres.
La construcció de la casa fou impulsada por Lord Burlington que fou un ade les personalitats més interessants del XVIII anglès. Tot i que amb el temps patí diverses transformacions, la casa ha estat retornada fa cinquanta anys al seu disseny original, demolint les diferents ampliacions, cosa que tornà a fer evident allò que amoïnà als contemporanis que veieren la seva construcció. La casa òbviament no va ser construïda per ser habitada. Per exemple, no en té cuines. La funció que va tenir era en principi servir d’expositor a la col•lecció de pintura de Lord Burlington que era esplèndida, però potser tingué altres funcions; molts creuen endevinar els senyals d’un temple masó, altres hi veuen senyals d’un monument a la causa jacobina,de la que Lord Burlington havia estat un secret partidari. Cap d’aquestes hipòtesis és en absolut contrastable. Si que és un fet, però, que la Chiswick House és per a molts el millor exemple d’arquitectura paladiana a Anglaterra. Si l’exterior és magnífic, l’interior no mereix menys la visita. Algunes habitacions han estat reconstruïdes amb mobiliaris del període i el treball de restauració reprodueix la magnificència original dels sostres i els elements decoratius de les diferents habitacions.

Barry Lindon

Torno a veure ahir Barry Lindon al BFI, acompanyat d’un bon nombre d’alumnes de segon de batxillerat (la pel•lícula els agrada en general molt). La darrera vegada que l’havia vist era quan la filmoteca de Barcelona havia fet un cicle sobre Kubrick fa sis o set anys. Aquest cop el film m’ha agradat i m’ha semblat especialment interessant, sobre tot, pel seu caràcter paradoxal. Tot i ésser un film basat en una novel•la, i no pas precisament una novel•la mediocre, Kubrick feu un film en un cert sentit gens novel•lístic. Es desinteressà per l’evolució psicològica dels personatges, una manera de treure partit de les limitacions dels actors principals, i treballà des d’una concepció eminentment plàstica. La documentació conservada als arxius del director mostra que cap fotograma pràcticament és fruit de la improvisació sinó, pel contrari, resultat d’un treball d’investigació tenaç i persistent que permet donar vida als quadres dels pintors més representatius del XVIII anglès especialment Gainsborough, però també Reynolds, Hogarth o fins i tot el una mica més tardà Constable. D’altra banda el fil narratiu de la novel•la era difícil de seguir, perquè la novel•la narrada en primera persona és un perfecte exemple del que aquí s’anomena “unreliable narrator”. A la pel•lícula en canvi hi ha un narrador ominiscient, tot i que certament parcial i molt irònic. En tot cas, la finalitat pedagògica recercada s’assolí plenament: mostrar el retrat més viu que possiblement s’hagi fet mai des del nostre temps de l’època més refinada de la història d’Occident.

India (III):l'observatori astronòmic de Jaipur

Narivalaya Yantra serveix per determinar la posició del sol

Kranti Yantra, serveix per determinar latituds i longituds celestials

Chakra Yantra

Això és una mena de brúixola quan les rodes es mouen giren paral·lelament a l’eix de la terra i apunten al pol ; també tenen utilitat per mesurar les declinacions dels planetes

Samrat Yantra, literalment el rei de tots els intruments, és essencialment un rellotge solar que marca el temps local amb un marge d’error de només dos segons. Potser el rellotge d’aquesta mena més gran i més exacte del mon, també és l'indret on té lloc una cerimònia d’endevinació realitzada per astròlegs per mirar determinar com seran les pluges de la vinent estació monsònica

Visió general de l’observatori

L’observatori de Jaipur fou fundat en 1723 pel Maharaja Sawai Jai Singh, més o menys simultàniament a la ciutat que feu capital del seu regne i a la que donà el seu nom. Jaipur és una curiosa anticipació del que després seria l’urbanisme occidental. És una ciutat construïda segons un model geomètric, dividit en quadricules del tot iguals, molt allunyada així de la tortuositat típica que atribuïm a les ciutats orientals. No és fàcil però copsar la brillantor del disseny quan es passa pels seus atapeïts carrers i de fet la part dissenyada geomètricament és només una petita part d’una ciutat que ha crescut caòticament. Sí que es pot apreciar perquè és la ciutat rosa: tots els edificis del centre estan pintats en aquest color. Junt amb el Palau Reial, per cert magnífic, l’observatori és la principal atracció de la ciutat. L’observatori no és un lloc únic sinó que de fet foren construïts cinc; ignoro el que resta dels altres però el de Jaipur està en perfecte estat després de la restauració efectuada per un dels descendents del Maharaja el 1901. Fou un dels homes de ciència més destacats del seu temps, bon coneixedor del persa i el sanscrit; els seus interessos bàsics foren l’astronomia i les matemàtiques. L’astronomia occidental no li era aliena, estava familiaritzat amb els treballs d’Euclides i Ptolomeu, però també amb la nova astronomia de Copèrnic, Kepler i Galileu que li fou introduïda pels jesuïtes de Portugal. Els seu coneixements li van permetre corregir alguns errors a les taules de de la Hire., tot i que es mantingué fidel a les concepcions fonamentals de la seva cultura, i no trencà amb les concepcions geocèntriques. La seva cosmologia f0u la tradicional hindu i realitzà el sacrifici del cavall blanc que té origen als Vedes. Potser aquí hi ha una de les millors mostres de l’excés del que parlàvem a altres blogs, la inversió feta pel Maharaja és probablement superior a la que feu qualsevol monarca del moment a Europa (el moment per cert de la il·lustració)

Cameron i Hume

Tot sembla indicar que molt difícilment el proper primer ministre anglès no serà David Cameron i que com a mínim tindré l’oportunitat de veure en directe les seves primeres passes. Cameron podria ser un altre exemple d’aquesta mena de polític que d’entrada ningú s’acaba de prendre seriosament per la seva manca de substancialitat i que precisament per això acaba triomfant. Ell no ha de fer gaire campanya. Els laboristes li fan gratis. Intentant saber alguna cosa més sobre el personatge, me n’assabento que després d’Eton va anar a Oxford a estudiar entre d’altres coses filosofia, cosa que podria permetre a alguns potser somniar amb una plausible reencarnació de la figura del filòsof-rei! Malauradament Cameron no deu tenir gaire inclinació envers el platonisme. Llegeixo a les mateixes font, the New statesman, que el seu filòsof preferit és, algú molt sovint esmentat a aquest blog, David Hume. De fet, és una bona elecció. Assumir l’escepticisme de Hume no deixa de ser una bona elecció per a un polític. Si d’entrada hom pensa que no hi cap mena d’ideal a defensar, llavors tampoc hi ha principis a trair. Sovint però l’escepticisme traduït a termes polítics acaba sent una posició sustentadora de la misantropia i el nihilisme. En el cas de Hume, però hi ha un antídot contra aquest ¿verí?, la importància concedida a la noció de simpatia, el pressupòsit d’una sociabilitat natural, el romanent de la il·lusió providencialista que infantà la il·lustració. Prou convenient. El final de la il·lustració, un dels darrers episodis de la mort de Déu, no es pot fer públic massa sobtadament.

The crafstman

Richard Sennet és l’autor d’un dels llibres més importants de la dècada dels noranta, el seu assaig sobre els canvis esdevinguts a l’organització del treball dels darrers temps publicat en castellà per Anagrama amb el títol de La corrrosión del caràcter. Un text fonamental per entendre que ens està passant. Aquest any ha publicat un altre llibre The craftsman, una reivindicació de la figura de l’artesà i en un cert sentit un intent de donar una resposta plausible als problemes del nostre temps expressat en el llibre anterior. L’experiència del segle XX, presa en conjunt, dona testimoni de dos grans fracassos. Un indubtable és el del model comunista fonamentat en una consideració del món del treball, plenament il·lusòria, que fonamentava la necessitat del treball en un ideals abstractes, més o menys morals però massa allunyats de la realitat, l’altre el model americà basada en la competició i el triomf que deixa massa perdedors i una sensació certa de buit en els que guanyen. Aquest llibre és una defensa d’un camí del mig, basat en l’amor al producte del propi treball, a la justificació del treball pels seus resultats. La figura prototípica d’aquesta actitud seria l’artesà, el qual és una figura paradigmàtica no només des d’un punt de vista ètic, sinó per que la seva actitud enfront els problemes que ha de tractar constitueix el millor model possible de realització de les potencialitats humanes. Tot defensant aquest punt Sennet reprèn el camí d’una tradició provinent dels temps de la il·lustració, una de les dimensions de la qual fou precisament la reivindicació de l’acció reflexivo-pràctica de l’artesà enfront de la teoria sense arrels a la realitat. El llibre desenvolupa molta de la seva argumentació mitjançant anàlisis molt acurades de diverses pràctiques humanes entre les que tenen un lloc preferent les relacionades amb la música, un tema pel qual Sennet està especialment interessat. Des d’un punt de vista filosòfic, el treball de Sennet és interessant per tots els qui hagin a après a pensar, més o menys, des d’un cert recel per les grans construccions i els grans discursos. L’experiència del treball manual d’un cert nivell, la interpretació musical no fora una excepció, serveix per veure que entre les deficiències del llenguatge està la seva inadeqüació per reflectir allò que la ma o el cos en general pot fer, també és una manera d’adonar-se del caràcter fructífer que té l’error. Són múltiples els temes abordats per sennet, des de Linux fins a les receptes de cuina, i en tots ells la lectura és profitosa des d’un punt de vista informatiu però també des d’un punt de vista formatiu per recordar-nos que encara tenim moltes raons per mantenir una visió decent i positiva del conjunt de la humanitat

Hume i la guerra civil anglesa

La narració humeana de la història de la guerra civil anglesa no és ni de bon tros imparcial, però tampoc aspira a fer-ho veure. Hume tot i que és ben conscient dels errors pels quals perdé, literalment, el cap, no amaga les seves simpaties per Carles I. Des del seu punt de vista l’infortunat monarca sempre ho tinguÉ molt difícil i estigué mancat dels mitjans per poder oposar-se de manera efectiva a un parlament, des del punt de vista de Hume, massa dominat per l’entusiasme dels puritans. L’anàlisi de Hume pot resultar sorprenent perquè fa palès coses evidents però sovint oblidades: en primer lloc, que la disputa entre els antics i els moderns del XVIII tingué molta gent important a favor dels primers com el mateix Hume, en segon lloc, que malgrat la interpretació il·lustrada que presenta l’evolució política d’Occident com un progressiu, difícil però finalment triomfal desplegament de la raó, l’origen del parlamentarisme no té fonaments a cap racionalisme sinó a l’extrema irracionalitat dels puritans. Interessant és també com Hume es mostra molt crític envers el paper jugat pels seus compatriotes els escocesos a la història d’Anglaterra. Els seus judicis són sempre negatius, tot i que ningú no pot posar en dubte l’afecte de Hume a la seva pàtria, però és una afecte malgrat moltes coses, fonamentalment el fanatisme religiós. De fet, segurament aquesta és la única manera d’estimar un país decentment.

Interior-exterior

Tornant sobre el llibre de Wat del que vaig parlar la setmana passada i de la seva experiència del comunisme, la següent citació em sembla molt significativa del tarannà del llibre

Moreover. I had realized – this is one of the many points of view possible on communism- that communism is in fact exteriorization. Communism is the enemy of interiorization, of the inner man. If we had leftist sympathies, fantasies, fascinations and were spellbound by communism, it was because we had seen both the treachery and the danger of interiorization.. But today we know that exteriorization leads to: the killing of the inner man, and that is the essence of Stalinism. The essence of the Stalinism is the poisoning of the inner man so that it becomes shrunken the way headhunters shrink heads-those shriveled little heads- and then disappears entirely. It doesn’t even decay away inside, because the communists are afraid of inner decay. No, it should turn to dust.

Si Watt te raó caldria concloure que l’estalinisme no té res de contingència històrica, sinó que és la conseqüència directa d’allò que suposà la il·lustració, però encara més aquesta referència a la lluita entre interiorització i exteriorització a la que es refereix Wat ens permet entreveure que tot i que sembli molt lluny no hem tancar la discussió entre Plató i la sofistica.

Enlightenment’s wake

Enlightenment’s wake fou el títol del llibre publicat per Gray a l’any 95, quan el seu treball es mantenia essencialment dins de l’àmbit acadèmic. Ara ha estat publicat dins de la selecció de clàssics de filosofia de l’editorial Routledge. Fonamentalment el llibre és un rèquiem per a la il·lustració presentat de manera intempestiva en un moment on el prestigi de la ideologia liberal després de l’esfondrament del comunisme estava en el seu punt culminant. Per Gray,en canvi, marxisme i liberalisme són dues cares d’un mateix projecte civilitzador que ja ha donat de si tot el que podia donar. El fracàs de la il·lustració esta a més mostrat essencialment en una curiosa paradoxa. No és injust dir que la il·lustració suposa una variació del projecte platònic del filòsof-rei, tot i que des d’una concepció de la naturalesa humana no platònica sinó més aviat uniformista. El resultat de tot plegat ha estat però la societat amb menys influència del pensament filosòfic de tota la història d’Occident. El fet que l’Acadèmia mai hagi estat tan grossa en termes quantitatius no serveix per amagar la seva irrellevància. L’exemple per excel·lència per Gray és la filosofia de Rawls (em sembla que amb molta justícia). L’extraviament de l’Acadèmia té com a conseqüència un discurs allunyat de la realitat on s’exclou el fascisme o el nacionalisme de la realitat política, no els toca ser-hi, mentre es considera el feminisme o l’anarquisme moviments configuratius de la nostra realitat política.
Probablement el capítol sisè és el més important perquè en ell Gray tracta de definir la seva pròpia posició que formula en termes d’un liberalisme agonístic, el qual es funda en primer lloc, en l’abandonament del projecte il·lustrat, la diversitat cultural no és una desgràcia sobrevinguda sinó que forma part de la situació humana (l’evolució natural en aquest sentit no és diferent de la cultural i totes dues avancen com a especialització). No es fonamenta a l’elecció racional, sinó als límits de totes les nostres eleccions racionals, que acaben sovint en eleccions incommensurables. És una aplicació de la teoria del pluralisme moral, que no ha de ser confosa amb el relativisme. Des d’aquí es refusa una política basada en una concepció alhora moralista i legalista. Aquest liberalisme a diferència del tradicional recull una inspiració comunitarista, tot i que vol desfer-se del seu utopisme inherent. L’harmonia entre les cultures i les comunitats és complicada i la quasi abandonada virtut de la tolerància n’és el millor instrument per assolir-la. Aquest projecte és definit com hobbesià, defugir la guerra és la justificació més essencial de l’activitat política, i ensems de Maquiavelià, en el sentit que qualsevol precepte polític depèn pel seu èxit de la interacció amb moltes circumstàncies i és essencialment contingent. L’àmbit de la política no és diferent de la moral, i només hi ha lloc per a la provisionalitat. El darrer capítol fa palés el caràcter elegíac del que parlàvem al principi. La decadència de la il·lustració és la decadència d’Occident. Les esperances de futur passen per les capacitats que restin en altres cultures de definir una alternativa a la decadència occidental, possible però no probable.

Lady Henrietta i la Marble Hill House

Si hom visita Londres amb un cert temps un dels llocs que realment val la pena mirar de conèixer és la part alta del riu Thames, quan el seu curs s’estreteix, la gran ciutat comença a acabar-se i comença a fer-se palesa la dolçor i verdor que pot tenir el paisatge anglès. Des de l’època dels Jordis aquesta part del riu acollí les mansions on vivien les personalitats més destacades de la cort. Una d’aquestes mansions és la Marble Hill House, una vila paladiana, bastida al segle XVIII per encàrrec de Lady Henrietta Howard. Dona del comte de Suffolk des del divuit anys patí un matrimoni més aviat infernal amb un marit borratxo, jugador i violent fins que finalment el matrimoni es partí com a conseqüència d’una discussió entre el rei i el seu fill. La cort es dividí i mentre el comte (amb el seu fill comú) resta amb el rei, Henrietta marxà amb els princeps de Wales. En una nota del seu diari hom pot trobar una justificació de la seva decisió en termes ben lockeans: “l’auto-preservació és la primera llei de la naturalesa, si les dones casades no són part de la naturalesa, no estem obligades llavors a seguir-la?” Poc després comença una relació amb el príncep de Gales, el futur Jordi II. La casa de fet és un regal del seu amant. Un cop bastida fou el centre del cercle d’amistats de Lady Henrietta, qui visqué en ella fins la seva mort. El seu cercle no estava certament mancat de talent. Hi formaren part gents com John Gay, l’autor d’A Beggar’s opera, Alexander Pope, Horace Walpole o Jonathan Swift. Ara l’edifici pertany a l’English Heritage i és visitable una bona part. S’ha decorat amb mobiliari de l’època i hom pot veure una col·lecció de pintura potser no extraordinària però si molt interessant, una mica en la línia de la molt recomanable exposició d’Hoggarth que ara pot veure’s a Barcelona, una pintura potser no extraordinària en la seva execució, però sovint apassionant pel que reflecteix. A la col·lecció hi figura un conjunt de vistes de Roma pintades per Giovanni Paolo Panini. Els jardins completament oberts sobre el Thames són de gran extensió i l’accés pel públic és del tot lliure. Treballar a Londres dóna una oportunitat incomparable per fer un estudi a fons de la il·lustració. Llocs com la Marble Hill House preserven l’escenari on aquest moviment es desenvolupà, on visqué.

Més sobre "la vida dels altres" (en diàleg amb Ramon)

No ho veig tan clar. Començant pel tema que puc estar més d’acord, és evident que si els nazis no haguessin estat esclafats els veuríem d’un altre manera segurament més propera a la mirada que fem sobre el període anterior a la guerra, generalment cega envers el fet de les nombroses coincidències existents entre els nazis i els que després serien els “bons”. La història mai no la escriuen els perdedors. No veig tan clara la comparació amb els règims soviètic i xinès. Crec que una cosa és fer una avaluació diferent, des d’un punt de vista teòric, del nazisme, que és producte de la reacció contra la il·lustració, que del comunisme, el qual representa l’avantguarda de l’ideari il·lustrat. Una altra és valorar allò que realment succeí i jo en tinc poques dubtes que preferiria haver viscut segurament a l’Alemanya d’Hitler que a la Rússia de Stalin i a qualsevol de les dues abans que a la Xina de Mao, probablement el règim més inhumà que ha existit mai (tot i que dit sigui de passada, Mao no tenia gairebé formació marxista i l’únic filòsof occidental pel que havia mostrat un interès real era Nietzsche). Anant al tema de la pel·lícula, em sembla que la teva tesi és que cal suposar que el deteriorament progressiu del règim va acabar d’alguna manera el funcionament de la Stasi. L’acció principal de la pel·lícula s’esdevé l’any 1985. Precisament aquest és el punt en el que sembla estar en desacord Funder. Pel que fa a la condició de vida dels ciutadans el deteriorament era constant, però la Stasi potser més que un instrument del règim era la veritable essència del règim. No crec que hi hagués alguna cosa així com un relaxament dels procediments d’actuació. Crec que és important recordar que de fet l’esfondrament de la DDR tingui causes fonamentalment exògenes. És un règim que existí mentre ho volgué la Unió Soviètica i desaparegué quan la Unió Soviètica ja no volgué o no fou capaç de mantenir-la. És sempre pueril jugar als contrafactuals però no és del tot impossible pensar que si en comptes de Gorbachov hagués hagut un polític més enèrgic, com per exemple Putin, potser la Stasi estaria encara actuant.

The great transformation

Tafanejant per les llibreries de New York vaig constatar que a moltes d’elles ocupava un lloc prominent precisament el mateix llibre que havia triat per matar el temps a les sales d’espera dels aeroports. Aquest llibre és The great transformation de Karen Armstrong, una de les majors autoritats a l’àmbit que podríem anomenar de la comparació entre idees, especialment religioses. El propòsit general del treball d’Armstrong té la intenció de cercar sortides espirituals a la humanitat en un moment de crisis produït fonamentalment per la fallida del projecte il·lustrat, en aquesta situació ella pensa que cal fonamentar un projecte educatiu global arrelat als moments de fundació de les grans religions, per tal de fer això recupera la noció concebuda per Karl Jaspers d’època axial: el moment de la història on en molt poc temps sorgiren i es desenvoluparen les grans línies de pensament religiós i filosòfic; un moment on convisqueren simultàniament gent com Buda, Sòcrates, Jeremies i Confuci és a dir els grans mestres de la humanitat. Jaspers comprimí una mica el període que avui en dia podem considerar com més ampli del que ell pensà, però és un fet cert que hi ha un període de renovació religiosa i ideològica més o menys coincident a la India, Xina, Israel i Grècia ( i també a Persia, però aquí la pobresa de la documentació disponible no ens deixa dir gaire cosa). El llibre és un bon resum de la història d’aquestes civilitzacions i està concebut d’una manera prou hàbil com per poder resultar atractiu als lectors dels nostres temps. En primer lloc, perquè presenta el fet religiós des d’una òptica totalment aliena a qualsevol consideració metafísica ( la crítica il·lustrada a la religió és potent dins de l’àmbit metafísic, però trontolla quan cal parlar de moral perquè de fet la il·lustració à l’àmbit de l’ètica ofereix ben poca cosa d’original) i també perquè d’alguna manera hi ha una evident compatibilitat entre com es presentat aquest desenvolupament i les teories evolucionistes que constitueixen, especialment als països anglosaxons, la referència fonamental de la nostra comprensió de la realitat. Tots els moviments presentats comparteixen els trets comuns de ser tecnologies de renovació espiritual destinades a resoldre una situació de crisi provocada per un desenvolupament de la tecnologia militar que alterava fins els fonaments la manera de viure tradicionalment establerta i que resultava especialment perillosa si es mantenien els valors religiosos més arcaics, en general, del tot agonals. A alguns escrits com a la Biblia, o al Bhagavad-Gita, la tensió entre aquestes dues concepcions de la religió és palesa. El descobriment de l’època axial és sobretot la interioritat i la individualitat. La solució al problema de la violència sempre passa més o menys per la dissolució dels lligams tribals. En aquest context la civilització que és valorada de manera més problemàtica és la grega,és a dir, nosaltres mateixos. Allò dels grec que més pot connectar amb l’esperit de l’època axial és la tragèdia d’Esquil, però qualsevol coneixedor mediocre dels diàlegs de Plató, podrà adonar-se’n que l’esperit agonístic mai no desapareix de la seva obra. És transformat però no suprimit. Des de Plató, la resposta d’Occident és l’escepticisme i el pessimisme i en aquest sentit som més aviat una raresa.

Bath

Bath és una de les ciutats més turístiques del sud anglès i certament la gernació pot fer-la poc agradable un cap de setmana, com que jo hi vaig fer nit,vaig tenir però una altra perspectiva quan vaig poder gaudir dels seus carrers del tot solitaris diumenge cap a les nou del vespre. La ciutat té dos llocs singulars que la fan mereixedora de passar-hi per tothom que viatgi per la illa. En primer lloc, els banys romans que donen lloc a la ciutat, ben diferents d’allò que normalment és presentat a la illa com runes romanes: més aviat esquifides i testimonials. L’estat de preservació és molt bo a tota la part inferior de l’edifici, la font segueix rajant i les diferents piscines i banys apareixen plenes d’aigua com quan estaven en funcionament (uns pocs metres més enllà hi ha un modern complex aquari, tipus Caldea), la part superior fou reconstruïda al segle XIX amb un gust notable en estil neoclàssic i a hores d’ara només apareix una mica menys venerable que les restes romanes pròpiament dites. A la mateixa plaça hi ha l’abadia i uns carrers més enllà al nord hom por trobar el Royal Crescent un impressionat semicircle de cases d’estil georgià perfectament simètric i uniforme, que potser és el més bonic dels carrers anglesos. Bath ha estat des de sempre una ciutat d’oci i gaudiment, primer a l’època romana però sobretot al segle XVIII quan fou el lloc d’esbargiment preferit de les elits del segle XVIII. Aquesta època defineix encara l’estil visual de la ciutat i la fa una referència obligada per l’espècie estranya, però no del tot extingida, dels amants del segle de les llums.

Saint Paul again

Mentre passejava per la catedral de Sant Pau la setmana passada vaig recordar, tot copsant l’extrema austeritat de la decoració interior, el temps que vaig esmerçar al moviment latitudianarista quan era molt jove i preparava la meva tesi de llicenciatura sobre Locke. La connexió entre aquesta austeritat i el moviment de teòlegs preocupats en definir el cristianisme en una via racionalista i el més aliena possible a qualsevol mena d’emotivitat no semblava d’entrada gens forassenyat. Vaig mirar de trobar alguna cosa sobre la qüestió però la meva sorpresa és que la xarxa no dóna massa informació sobre el latitudianarisme. Tan sols vaig trobar un article dedicat sobretot a polemitzar. Així doncs, m’he de refiar d’allò que vaig escriure jo fa vint anys. Al meu llibre sobre locke, definia el latitudianarisme amb aquests tres trets:
· Èmfasi en la raó i la raonabilitat
· Consciència de la fal·libilitat i la limitació del ser humà.
· Ferma oposició a qualsevol creença assumida d’una manera dogmàtica.
Mai foren ben vistos per la resta dels fidels de l’església d’Anglaterra, però hi tingueren entre les seves files moltes de les figures fonamentals d’aquell temps, incloent, és clar, el mateix John Locke. De fet, aquesta era l’opció predominat a la major part dels membres fundadors de la Royal Society. La il·lustració britànica no fou feta contra la religió, sinó en una bona mesura des de la religió, tot intentant assegurar uns mínims morals, la funció essencial de la religió des del seu punt de vista, i donar arguments contra allò que consideraven principal enemic de la convivència entre els humans: l’entusiasme, el mot amb el que designaven allò que nosaltres coneixem com fanatisme o fonamentalisme.

Sir Christopher Wren

Lector, si monementum requires circumspice, ( lector, si cerques un monument mira al teu voltant) aquest és l’epitafi escrit a la senzilla tomba de Sir Christopher Wren a Saint Paul’s Cathedral. Feia setze anys que no entrava a l’interior d’aquest edifici que em va impressionar molt quan el vaig veure de jove. Fonamentalment perquè aquesta catedral és un dels edificis religiosos on la presència de qualsevol entitat celestial té menys pes. La impressió que vaig tenir llavors era que l’objecte d’adoració real era l’imperi britànic ( el qual al capdavall també podia ser vist com la màxima expressió de la saviesa de la divina providència. Quina millor benedicció per a la resta de la humanitat que ser governat per anglesos! els sers més propers a la divinitat com oportunament ens recordà Sean Connery a The man who would be king) i tot que certament hom em pot acusar d’exagerat tampoc estic del tot allunyat de la realitat. M’agrada molt aquesta catedral perquè és un edifici on encara es conserva el flaire i el sentiment de l’època en que va ser construït, un dels millors moment des del meu punt de vista viscut per la humanitat,encara que la destrucció del seu legat sigui el passatemps de les ments més brillants de la meva generació i les que m’han precedit. M’agradà també Wren, un home que fou, com correspon a un bon il·lustrat, no només un arquitecte sinó també astrònom i metge, (fou dels primers a investigar com es podrien dur a terme transfusions de sang). Com a arquitecte, la desgràcia dels seus ciutadans fou la seva fortuna. El gran incendi de Londres li permeté imposar les seves idees estètiques arreu de la ciutat. Quasi tot el que va fer és manté dempeus, a part de Sant Pau, més de cinquanta esglésies, que constitueixen una part fonamental del legat de la ciutat i una de les parts més definidores de la seva imatge. Sant Pau és però la seva gran obra i, tot i que té una part secundària al trànsit turístic actual, constitueix d’alguna manera el cor de Londres. És el lloc més adient per rememorar la gran epopeia d’aquesta ciutat: la seva resistència al blitz alemany. Sant Pau esdevingué llavors el símbol de la nació i Churchill considerà una prioritat mantenir-la en pau. Una guàrdia permanent de bombers romangué a l’edifici i el conservà malgrat que fou el blanc dues vegades de les bombes alemanyes. La única novetat afegida des de que vaig entrar-hi és precisament el memorial a Chrcuhill, una porta que suposa l’entrada a la cripta i que està en línia recta amb els monuments dedicats als dos altres grans herois anglesos: Nelson i Wellington. L’acumulació de figures prominents enterrades a la cripta només pot rivalitzat amb el Panteó francès. El darrer monument commemoratiu que he visitat ha estat el de T.E. Lawrence, una figura també singular de la que ja he parlat en aquest dietari.

Filosofia i religió

Darrerament vaig llegint coses sobre filosofia hindú per preparar la meva monografia del curs que estic fent a Birbeck . Evidentment vaig molt a poc a poc, perquè aquí torna a fer-se palesa la immensitat de la meva ignorància. Un dels llibres més interessants és el de Peter King que valdrà la pena de llegir a fons un cop acabat el curs. Plantejar una comprensió de la relació entre la filosofia d’occident i la d’orient implica una reconsideració del problema de la relació entre religió i filosofia. King assenyala l’estranyesa de la cultura occidental des d’una perspectiva etnogràfica amplia. A cap altre cultura el problema existeix perquè totes han tendit a mantenir els problemes bàsics de la filosofia dins d’una perspectiva religiosa. El xoc és una peculiaritat europea que té un moment de naixement a la il·lustració i és clar que això és un fet a tenir en compte quan es parli del fracàs d’aquest moviment. No estic pas descobrint la sopa d’all. Tot això és ben conegut. Tanmateix, l’oblit quasi institucionalitzat de l’edat mitjana, sinó es tracta de cercar arrels imaginaries, ens amaga sovint el fet que tampoc la història d’Occident ha estat sempre així. Llavors l’originalitat no està només en que hi hagi hagut il·lustració, sinó en preguntar-se perquè ha resultat tan difícil per a la religió cristiana, quelcom, l’obertura a una dimensió especulativa, que les altres religions han realitzat de manera relativament senzilla. Suposo que la resposta pot tenir diverses respostes. Jo apunto tres a mena d’hipòtesis que no són excloents: en primer lloc, l’asfixiant centralització que ha caracteritzat la història oficial del cristianisme, en segon lloc el fet segurament plausible que malgrat dos mils anys d’esforços la religió cristiana segueix sent segurament la menys raonable de les religions, un altre factor possiblement és la dificultat d’assumir l’herència de la tradició greco-romana on el problema havia tingut una solució original i basada a l’elitisme profund que caracteritzà ambdues societats: religió per les masses, filosofia pels escollits; una solució plausible, però que només funcionà d’una manera limitada a l’Europa Medieval.

la pregunta per la tècnica

Dijous vaig assistir a una conferència pronunciada pel professor George Pattison a l’institut francès de Londres entorn de la reflexió heideggeriana sobre la tècnica. Suposo que perquè aquesta és una ciutat molt gran, l’auditori estava molt ple i de segur que es van congregar més d’un centenar de persones. La conferència durà uns quaranta-cinc minutes i fou seguida per les preguntes del públic que duraren més d’una hora. Tot l’esdeveniment fou de gran qualitat, perquè se per experiència pròpia l’extremada dificultat de parlar amb propietat i sense deformacions entorn de discursos com el de Heidegger o Husserl i ensems ser prou intel·ligible per un públic no especialitzat. De fet, molt poques vegades he vist enfrontar-se a aquest repte amb èxit i la xerrada de Pattison ha estat una de les més convincents i reeixides. Tampoc és que fes cap gran descobriment. Més aviat Pattison m’oferí una oportunitat per gaudir de l’exquisit plaer de rememorar, un dels plaers més consistents intel·lectualment, potser el que més, però també el més inquietant perquè ens recorda la nostra fragilitat, el nostre esquinçament realitzat a cada oportunitat perduda. L’explicació del text de 1938 fou bona i serví per situar a als oïdors en els eixos que fan intel·ligible del text. Pattison tingué l’encert de subratllar l’actualitat del text i la seva pertinença per pensar el nostre present. En definitiva, Heidegger no parlava de res essencialment diferent del que ha estat discutit a Bolonya. Al capdavall, la idea que regeix la direcció de la vida universitària, que l’educació ha de tenir forçosament en tots els casos un output mesurable en termes numèrics, és un corol·lari plausible dels punts de vista que Heidegger crítica en el seu escrit de 1938. Un moment en el qual estava reflexionant sobre la decepció que havia patit envers el règim nazi, la qual cosa em fa pensar que fora una bona pregunta la de plantejar-se si el tipus de direcció que estem donant a la vida universitària hagués resultat acceptable per un règim com el mussolinià o el nacional-socialista, segurament un exercici més revelador que la major part d’afirmacions retòriques habituals sobre els principis que no ens creiem gaire i practiquem menys. Ara em toca corregir els exàmens fets pels meus alumnes sobre Kant. Com als darrers anys he tornat a llegir Qué es la ilustración? i he tornat a he tornar a enfrontar-me a l’afirmació kantiana que el destí inexorable de l’espècie humana és el progrés. Un text com el de Heidegger ens arriba a veure tota la profunditat, l’ambició i les exigències que planteja aquesta afirmació feta per l’esperit amable i “progressista” del pensador de Könisberg. Un pensador és vàlid quan ens ajuda a pensar que estem fent i Heidegger compleix del tot aquest requisit. Hom pot pensar potser que aquesta tasca ha estat feta fins l’aborriment, si prenem com a referència algunes revistes universitàries de facultats de filosofia, però no és tant clar quan mirem alguns textos molts més relacionats amb la realitat, com les pàgines d’economia dels diaris.