The great transformation

Tafanejant per les llibreries de New York vaig constatar que a moltes d’elles ocupava un lloc prominent precisament el mateix llibre que havia triat per matar el temps a les sales d’espera dels aeroports. Aquest llibre és The great transformation de Karen Armstrong, una de les majors autoritats a l’àmbit que podríem anomenar de la comparació entre idees, especialment religioses. El propòsit general del treball d’Armstrong té la intenció de cercar sortides espirituals a la humanitat en un moment de crisis produït fonamentalment per la fallida del projecte il·lustrat, en aquesta situació ella pensa que cal fonamentar un projecte educatiu global arrelat als moments de fundació de les grans religions, per tal de fer això recupera la noció concebuda per Karl Jaspers d’època axial: el moment de la història on en molt poc temps sorgiren i es desenvoluparen les grans línies de pensament religiós i filosòfic; un moment on convisqueren simultàniament gent com Buda, Sòcrates, Jeremies i Confuci és a dir els grans mestres de la humanitat. Jaspers comprimí una mica el període que avui en dia podem considerar com més ampli del que ell pensà, però és un fet cert que hi ha un període de renovació religiosa i ideològica més o menys coincident a la India, Xina, Israel i Grècia ( i també a Persia, però aquí la pobresa de la documentació disponible no ens deixa dir gaire cosa). El llibre és un bon resum de la història d’aquestes civilitzacions i està concebut d’una manera prou hàbil com per poder resultar atractiu als lectors dels nostres temps. En primer lloc, perquè presenta el fet religiós des d’una òptica totalment aliena a qualsevol consideració metafísica ( la crítica il·lustrada a la religió és potent dins de l’àmbit metafísic, però trontolla quan cal parlar de moral perquè de fet la il·lustració à l’àmbit de l’ètica ofereix ben poca cosa d’original) i també perquè d’alguna manera hi ha una evident compatibilitat entre com es presentat aquest desenvolupament i les teories evolucionistes que constitueixen, especialment als països anglosaxons, la referència fonamental de la nostra comprensió de la realitat. Tots els moviments presentats comparteixen els trets comuns de ser tecnologies de renovació espiritual destinades a resoldre una situació de crisi provocada per un desenvolupament de la tecnologia militar que alterava fins els fonaments la manera de viure tradicionalment establerta i que resultava especialment perillosa si es mantenien els valors religiosos més arcaics, en general, del tot agonals. A alguns escrits com a la Biblia, o al Bhagavad-Gita, la tensió entre aquestes dues concepcions de la religió és palesa. El descobriment de l’època axial és sobretot la interioritat i la individualitat. La solució al problema de la violència sempre passa més o menys per la dissolució dels lligams tribals. En aquest context la civilització que és valorada de manera més problemàtica és la grega,és a dir, nosaltres mateixos. Allò dels grec que més pot connectar amb l’esperit de l’època axial és la tragèdia d’Esquil, però qualsevol coneixedor mediocre dels diàlegs de Plató, podrà adonar-se’n que l’esperit agonístic mai no desapareix de la seva obra. És transformat però no suprimit. Des de Plató, la resposta d’Occident és l’escepticisme i el pessimisme i en aquest sentit som més aviat una raresa.