12/10/2009

Malbaratat

Fa un mesos al juliol vaig donar notícia d’una conferència del sociòleg Frank Furedi sobre educació. Al setembre es va publicar el seu llibre sobre la qüestió que vaig llegir-me durant la meva estada a Jordània. Furedi confessa que va començar a preocupar-se del tema quan va haver de triar escola pel seu menut de quatre anys i va conèixer així de primera mà, l’angoixa amb la que els pares viuen aquesta elecció (aquí la proximitat de les escoles bones és un factor determinant del preu dels habitatges) No entro, però valdria la pena i potser ho faré algun dia, a pensar sobre el caràcter, sovint absurd i paradoxal, d’aquestes pors.
Una paradoxa és el punt de partida de Furedi, el qual comenta que tot i que mai no s’ha parlat mai tant d’educació, tampoc mai les expectatives sobre les possibilitats d’aprenentatge del jovent han estat tan baixes. El títol del llibre és ben significatiu Wasted, és a dir, malbaratat. Què és allò malbaratat? Tots els diners i els recursos emprats en educació amb finalitats espúries, és a dir, qualsevol consideració de l’educació que la veu com un procés instrumental, i no com una finalitat en ella mateixa.
El primer capítol es diu alguna cosa així com pedagogia d’un sol ús i analitza el paper determinant del concepte de canvi a la pedagogia actual. Furedi es crític envers una tendència, associada en primer terme a un oblit de la història precedent i, en segon lloc, a una subordinació absoluta envers una concepció estreta on el canvi es redueix a la innovació econòmica, la qual orienta l’activitat educativa en una direcció que l’allunya del pensament abstracte i del coneixement del passat; l’objectivització del canvi acaba esdevenint una barrera contra qualsevol mena d’enteniment. Com tots els que sabem una mica del tema coneixem, els damnificats en aquest procés són els provinents del mitjans més deprimits.
El segon capítol analitza com en els nens hem projectat les nostres pors, per finalment acabar cedint el lloc dels mestres a terapeutes de ben diverses menes. Això ha dut a un qüestionament del sentit de l’educació, fins al punt d’una sistemàtica sotsestimació que posa l’educació formal per sota de l’experiència ordinària. Furedi ens recorda que, en contra de les tonteries predicades pel constructivisme, la fita fonamental de l’educació és assolir el domini de coneixements dissociables del context on s’adquireixen. Oblidar això du a un camí on l’educació es confon amb la socialització i diverses menes d’ensinistrament.
El tercer capítol es diu confessions sobre l’autoritat dels adults. En aquest punt els problemes de l’escola, la gairebé universal qüestió de la disciplina a les aules, és el símptoma d’una situació contradictòria. L’escola requereix les nocions d’autoritat i tradició, però en el mon modern aquestes nocions ja no tenen cap mena de rellevància. El quart capítol segueix insistint en aquesta idea presentant la noció de la socialització marxa enrere, el procés que s’esdevé quan es renuncia a integrar els joves en el mon adult i pel contrari, l’ideal esdevé l’invers, adoptar el valors dels joves i adolescents com més adients als temps que s’escauen. Hi ha una elevació de la consideració moral del nen que contrasta amb la ferma depreciació dels adults.
El cinquè capítol s’anomena enginyeria social. A les nostres societats, com ja va advertir per exemple Habermas, la manca d’amplis consensos intenta ser substituïda per una imposició administrativa dels valors. La crisis de l’educació, les crisis endèmiques de les que parlava Jordi Sales, són també essencialment un símptoma. Les nostres escoles són centres de poderosa indoctrinació, dirigida però, no tant a l’àmbit de les idees com al pragmàtic. Els governs potser no estan gaire preocupats a allò que pensem, però sí a com actuem i com sentim. El problema plantejat, però, per aquests valors instigats per l’administració és el seu caràcter efímer, fugisser per la seva manca de vinculació a un conjunt de creences coherent. Per tot això, acaben esdevenint una invitació a l’escepticisme. De fet, condueixen a l’escola a un camí de fracàs assegurat, perquè per més bons que siguin els mestres és difícil pensar que només ells tenen les solucions a tota la llarga llista de problemes que depenen de les escoles. L’exemple més clar és l’assignatura de Ciutadania, l’exemple més clar i significatiu d’aquesta tendència.
El sisè capítol tracta sobre la pèrdua de fe a l’educació o, per ser més concrets, al contingut intel•lectual de l’educació. Aquí Furedi, analitza amb agudesa el canvi que suposa passar de centrar-se a la noció d’aprenentatge en comptes de la d’educació, un canvi que ha permès al govern de Blair realitzar el programa social del thatcherisme. L’objectiu fonamental de l’ofensiva dels partidaris de l`aprenentatge ha estat el coneixement intel•lectual, la presència del qual al currículum es veu com a regressiva i antigualitària. Furedi no pot dissimular la seva estupefacció enfront del fet que els nous partidaris de l’igualitarisme acabin coincidint amb l’elitisme del segle XIX. Suport d’aquesta tendència és una progressiva desaparició de la noció de veritat i la impossibilitat de distingir clarament les nocions de coneixement i i informació. La característica fonamental del teòrics de l’educació sembla ser un enyor inconfessa del determinisme. Els temps optimistes de la tercera república han passat i l’educació en un sentit il•lustrat del terme ja no és la solució sinó el problema.
El setè capítol es diu un infeliç gir a la felicitat, i parla de la progressiva teraptització de l’ensenyament que ha dut a qualificar com a síndromes, és a dir patologies, sensacions tan ancestrals com la d’estar nerviós abans de fer un examen. L’inefable Rogers, autor d’afirmacions com que ningú no hauria d’aprendre res que no li semblés rellevant, és aquí el blanc preferent de les seves crítiques. Furedi aquí coincideix amb Luri en assenyalar l’excessiu pes que la psicologia està adquirint en la pedagogia. Novament, la qüestió emergent és la de la manca del sentit, pel qual el remei ha estat sovint la teràpia. Per Furedi, aquesta mena d’educació és essencialment amoral ja que el tractament del jo acaba esdevenint una finalitat en ella mateixa, deslligada de qualsevol compromís amb un sistema de creences i valors. Tot plegat du, un altre cop, a la definició de noves paradoxes. Mentre més l’escola intenta dur a terme la impossible finalitat d’ensenyar els nens a ser feliços, la felicitat no s’ensenya ens recorda Furedi, més allunya als nens de la possibilitat de realitzar tasques on expressin el seu potencial i que per tant els apropi a una autèntica felicitat. La situació de fet és la pitjor possible: hom ha engendrat una escola intrínsecament amora,l però intensament moralitzant.
Què cal fer? Què proposa Furedi com a solució?. Furedi és assenyadament pessimista envers les autèntiques possibilitats de l’educació. L’escola no pot ajudar gaire els nens a sentir-se bé amb ells mateixos, però sí que pot ensenyar a estimar la vida i per tal de fer això, l’obertura envers la riquesa de les cultures humanes i la importància del coneixement i les idees són eines essencials. Aquesta és la via d’estimular la ment dels infants, del tot contraposada a la passivitat essencial de la teràpia. En tot cas, perquè això pugui donar-se, jo diria tornar a donar-se, cal un canvi en la política dels governs, als quals cal exigir aproximacions seriosos al mon de l’educació i definició de fites clares i plausibles, mentre això no s’esdevingui el malbaratament seguirà sent el fenomen característic del mon educatiu. La clau finalment es reduiria a trobar un governant providencial que ens alliberi dels experts a la planificació educativa. No cal dir que els catalans, tenint els governants que tenim, estem en una situació particularment dolenta i quan tinguérem un governant providencial fou de fet ell qui ens introduí tota aquesta gentussa, sense que ni tan sols ens quedi el consol de pensar que no sabia el que feia.

Etiquetes de comentaris: , , ,

2 Comments:

Blogger Teresa said...

Les teves reflexions són pertinents, i encara que escrivíssim mil llibres més sobre el tema de l'educació actual (a casa i a l'escola) i no esgotaríem el tema.
No voldria ser dramàtica, però és una tragèdia humanitària el que sortirà de l'estat actual de l'educació, insisteixo, a casa i a l'escola. No vull pensar com ens tractaran als vells futurs que ja gairebé som, una mainada i joventut tan poc sensible, mal educada, ignorant, amoral.
Crec que s'haurien de fer unes passes enrere per veure què es fa malament i redreçar-ho. Però això seria considerat 'poc progressista', ja veus que tot són fugides endavant.
El cas és que l'experiència no només real, sinó històrica, ensenya que per avançar a vegades s'ha de recular.

4:53 p. m.  
Blogger lola said...

Coincidència plena, Jordi; dóna gust de llegir-te. Estic llegint les "Memòries" del nostre governant, i, ai las, sabia perfectament el pa que s'hi donava. Un personalisme elitista, curiosament. Hi ha poques persones, ergo la resta, tropa.

11:15 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home