Malbaratat

Fa un mesos al juliol vaig donar notícia d’una conferència del sociòleg Frank Furedi sobre educació. Al setembre es va publicar el seu llibre sobre la qüestió que vaig llegir-me durant la meva estada a Jordània. Furedi confessa que va començar a preocupar-se del tema quan va haver de triar escola pel seu menut de quatre anys i va conèixer així de primera mà, l’angoixa amb la que els pares viuen aquesta elecció (aquí la proximitat de les escoles bones és un factor determinant del preu dels habitatges) No entro, però valdria la pena i potser ho faré algun dia, a pensar sobre el caràcter, sovint absurd i paradoxal, d’aquestes pors.
Una paradoxa és el punt de partida de Furedi, el qual comenta que tot i que mai no s’ha parlat mai tant d’educació, tampoc mai les expectatives sobre les possibilitats d’aprenentatge del jovent han estat tan baixes. El títol del llibre és ben significatiu Wasted, és a dir, malbaratat. Què és allò malbaratat? Tots els diners i els recursos emprats en educació amb finalitats espúries, és a dir, qualsevol consideració de l’educació que la veu com un procés instrumental, i no com una finalitat en ella mateixa.
El primer capítol es diu alguna cosa així com pedagogia d’un sol ús i analitza el paper determinant del concepte de canvi a la pedagogia actual. Furedi es crític envers una tendència, associada en primer terme a un oblit de la història precedent i, en segon lloc, a una subordinació absoluta envers una concepció estreta on el canvi es redueix a la innovació econòmica, la qual orienta l’activitat educativa en una direcció que l’allunya del pensament abstracte i del coneixement del passat; l’objectivització del canvi acaba esdevenint una barrera contra qualsevol mena d’enteniment. Com tots els que sabem una mica del tema coneixem, els damnificats en aquest procés són els provinents del mitjans més deprimits.
El segon capítol analitza com en els nens hem projectat les nostres pors, per finalment acabar cedint el lloc dels mestres a terapeutes de ben diverses menes. Això ha dut a un qüestionament del sentit de l’educació, fins al punt d’una sistemàtica sotsestimació que posa l’educació formal per sota de l’experiència ordinària. Furedi ens recorda que, en contra de les tonteries predicades pel constructivisme, la fita fonamental de l’educació és assolir el domini de coneixements dissociables del context on s’adquireixen. Oblidar això du a un camí on l’educació es confon amb la socialització i diverses menes d’ensinistrament.
El tercer capítol es diu confessions sobre l’autoritat dels adults. En aquest punt els problemes de l’escola, la gairebé universal qüestió de la disciplina a les aules, és el símptoma d’una situació contradictòria. L’escola requereix les nocions d’autoritat i tradició, però en el mon modern aquestes nocions ja no tenen cap mena de rellevància. El quart capítol segueix insistint en aquesta idea presentant la noció de la socialització marxa enrere, el procés que s’esdevé quan es renuncia a integrar els joves en el mon adult i pel contrari, l’ideal esdevé l’invers, adoptar el valors dels joves i adolescents com més adients als temps que s’escauen. Hi ha una elevació de la consideració moral del nen que contrasta amb la ferma depreciació dels adults.
El cinquè capítol s’anomena enginyeria social. A les nostres societats, com ja va advertir per exemple Habermas, la manca d’amplis consensos intenta ser substituïda per una imposició administrativa dels valors. La crisis de l’educació, les crisis endèmiques de les que parlava Jordi Sales, són també essencialment un símptoma. Les nostres escoles són centres de poderosa indoctrinació, dirigida però, no tant a l’àmbit de les idees com al pragmàtic. Els governs potser no estan gaire preocupats a allò que pensem, però sí a com actuem i com sentim. El problema plantejat, però, per aquests valors instigats per l’administració és el seu caràcter efímer, fugisser per la seva manca de vinculació a un conjunt de creences coherent. Per tot això, acaben esdevenint una invitació a l’escepticisme. De fet, condueixen a l’escola a un camí de fracàs assegurat, perquè per més bons que siguin els mestres és difícil pensar que només ells tenen les solucions a tota la llarga llista de problemes que depenen de les escoles. L’exemple més clar és l’assignatura de Ciutadania, l’exemple més clar i significatiu d’aquesta tendència.
El sisè capítol tracta sobre la pèrdua de fe a l’educació o, per ser més concrets, al contingut intel•lectual de l’educació. Aquí Furedi, analitza amb agudesa el canvi que suposa passar de centrar-se a la noció d’aprenentatge en comptes de la d’educació, un canvi que ha permès al govern de Blair realitzar el programa social del thatcherisme. L’objectiu fonamental de l’ofensiva dels partidaris de l`aprenentatge ha estat el coneixement intel•lectual, la presència del qual al currículum es veu com a regressiva i antigualitària. Furedi no pot dissimular la seva estupefacció enfront del fet que els nous partidaris de l’igualitarisme acabin coincidint amb l’elitisme del segle XIX. Suport d’aquesta tendència és una progressiva desaparició de la noció de veritat i la impossibilitat de distingir clarament les nocions de coneixement i i informació. La característica fonamental del teòrics de l’educació sembla ser un enyor inconfessa del determinisme. Els temps optimistes de la tercera república han passat i l’educació en un sentit il•lustrat del terme ja no és la solució sinó el problema.
El setè capítol es diu un infeliç gir a la felicitat, i parla de la progressiva teraptització de l’ensenyament que ha dut a qualificar com a síndromes, és a dir patologies, sensacions tan ancestrals com la d’estar nerviós abans de fer un examen. L’inefable Rogers, autor d’afirmacions com que ningú no hauria d’aprendre res que no li semblés rellevant, és aquí el blanc preferent de les seves crítiques. Furedi aquí coincideix amb Luri en assenyalar l’excessiu pes que la psicologia està adquirint en la pedagogia. Novament, la qüestió emergent és la de la manca del sentit, pel qual el remei ha estat sovint la teràpia. Per Furedi, aquesta mena d’educació és essencialment amoral ja que el tractament del jo acaba esdevenint una finalitat en ella mateixa, deslligada de qualsevol compromís amb un sistema de creences i valors. Tot plegat du, un altre cop, a la definició de noves paradoxes. Mentre més l’escola intenta dur a terme la impossible finalitat d’ensenyar els nens a ser feliços, la felicitat no s’ensenya ens recorda Furedi, més allunya als nens de la possibilitat de realitzar tasques on expressin el seu potencial i que per tant els apropi a una autèntica felicitat. La situació de fet és la pitjor possible: hom ha engendrat una escola intrínsecament amora,l però intensament moralitzant.
Què cal fer? Què proposa Furedi com a solució?. Furedi és assenyadament pessimista envers les autèntiques possibilitats de l’educació. L’escola no pot ajudar gaire els nens a sentir-se bé amb ells mateixos, però sí que pot ensenyar a estimar la vida i per tal de fer això, l’obertura envers la riquesa de les cultures humanes i la importància del coneixement i les idees són eines essencials. Aquesta és la via d’estimular la ment dels infants, del tot contraposada a la passivitat essencial de la teràpia. En tot cas, perquè això pugui donar-se, jo diria tornar a donar-se, cal un canvi en la política dels governs, als quals cal exigir aproximacions seriosos al mon de l’educació i definició de fites clares i plausibles, mentre això no s’esdevingui el malbaratament seguirà sent el fenomen característic del mon educatiu. La clau finalment es reduiria a trobar un governant providencial que ens alliberi dels experts a la planificació educativa. No cal dir que els catalans, tenint els governants que tenim, estem en una situació particularment dolenta i quan tinguérem un governant providencial fou de fet ell qui ens introduí tota aquesta gentussa, sense que ni tan sols ens quedi el consol de pensar que no sabia el que feia.

Adolescències

Al darrer llibre de Luri que ja vaig comentar fa uns dies, en un cert moment, i basant-se en el testimoni d’unes inscripcions molt antigues, s’introdueix la idea que els adolescents són més o menys iguals a totes les èpoques. La setmana passada vaig acomiadar-me d’una altra generació de batxillers, després d’haver llegit els seus exàmens i de les discussions habituals sobre qui passa o qui deixa de passar i em vingué al cap aquesta idea amb la que no puc estar d’acord o, almenys, no del tot d’acord. Evidentment, ho estic en un sentit primer de l’expressió, coses com la pubertat i, en genera,l tot el referent a la maduració biològica segurament no poden canviar gaire. Però l’adolescent no és un producte de la biologia, sinó un constructe social. De fet,em sembla que a determinades societats parlar d’adolescents, com parlem a la nostra, és un contrasentit i no cal anar a arxipèlags improbables, potser seria prou amb retrocedir uns quants anys en el temps. De fet, quan comparo aquests alumnes amb la meva classe de COU de fa quasi trenta anys hi veig una diferència molt essencial i de la que es deriva qualsevol altra. En un cert sentit, tots, fins i tot els més badocs, teníem una certa consciència de que el fet del batxillerat en posava ja en un cert sentit a una vida adulta. Enfront del batxillerat hi havia una alternativa no només teòrica, sinó real per a la major part de la població, que era el treball. Circumstàncies diverses, i en part la pròpia elecció, et podien dur a les aules d’un institut, però hi havia una altra cosa. Els meus alumnes no tenen cap altra cosa. Això té vessants positius, però també un de negatiu: els impedeix pensar la seva activitat com a fruit d’una decisió pròpia i els facilita la fàcil justificació de l’obligació externa no assumida. Potser el meu record no coincideix amb el d’altres lectors. Jo vaig estudiar al Milà i Fontanals, és a dir, a un Institut ubicat a una zona de Barcelona clarament obrera. Potser a classes socials més elevades, l’alternativa del treball tampoc era factible. Pel meu record personal, diria que només a les molt elevades. Si això és així, la conclusió és que quasi tots els adolescents tenen allò que fa uns anys només era un patrimoni dels més pijos i, si voleu, hi podeu veure un guany.

A Mathematician’s Apology.

Parlant l’altre dia sobre la vigència del platonisme tòpic, és a dir el centrat a la teoria de les idees, en Luri insistia sobre la poca força d’aquesta teoria quan s’examina el conjunt dels diàlegs platònic. Les al·lusions són poques i sovint contradictòries entre sí, i pel contrari les revisions crítiques dels “darrers” diàlegs semblen molt més versemblants i convincents, fins i ot sovint estan molt millor treballades des d’un punt de vista lògic. Tanmateix, hi ha platònics en el sentit més tòpic. Un bon exemple és el text de G.H. Hardy A Mathematician’s Apology. El text en ell mateix és ben interessant. Graham Greene pensava que era la millor descricpció mai realitzada del que suposa ser un artista creatiu. L’aposta pel platonisme és decidida i concloent:

I will state my own position dogmatically in order to avoid minor misapprehension. I believe that mathematical reality lies outside us, that our function is to discover or observe it, and that the theorems which we prove, and which we describe grandiloquently as our “creations” are simply our notes of our observations.

Més endavant afirmarà que la diferència bàsica entre un matemàtic i un físic, és que només el primer està en contacte directe amb la realitat. Una cadira pot ser, segons les diferents escoles físiques,una constel·lació d’electrons o una idea en la ment de Déu, pel contrari que el numero 317 és un prim, constitueix una realitat objectiva que no té cap relació amb la nostra constitució mental. Malauradament, la dedicació plena a les matemàtiques, segons Hardy, serveix per justificar una vida però no pas per omplir-la. La matemàtica, segons Hardy, és un afer de joves. El llibre és profundament trist perquè constantment hom copsa el lament per la capacitat de crear que ja no pot ser reviscolada, com si Hardy estigués en el fons gelós del destí del seu col·lega Ramanujan, mort als 33 anys. Un cop la potència s’ha esvaït, només queda lloc per la malenconia. Fora de les matemàtiques Hardy no tingué gaire més interessos que la pràctica de l’esport i el seguiment dels campionats de cricket arreu del món. En cert sentit la seva experiència vital sembla un exercici d’adolescència perllongada, cosa que ens tornà un altre cop al Plató real, en concret al Parmènides i a la condescendència que el vell filòsof eleata mostrà amb el jove Sòcrates enamorat de les idees.

Some came running

Some came running és el títol central del cicle dedicat a Frank Sinatra en el NFT. El títol respon a una cita evangèlica on es descriu l’estat d’un hom esperitat que es presentà enfront de Crist. La pel·lícula explica la història de Dave Hirsch, interpretat per Sinatra, un veterà de guerra, escriptor sense èxit, que torna a la seva ciutat natal on precisament no l’espera la família d’un germà gran que no el tractà gaire bé i on es relaciona amb una sèrie de personatges: un jugador alcohòlic amb el que estableix una amistat i una associació, Dean Martin, una professora de literatura admiradora dels seus llibres però incapaç d’acceptar una vida diferent a la seva i una noia, molt a prop de ser una meuca, que el segueix des de Chicago, interpretada per Shirley McLaine. En aquest cas no puc parlar de descobriment, perquè feia molts anys que he vist aquesta pel·lícula l’he revist sovint i sempre l’he apreciada molt. Aquest cop no ha estat l’excepció. La figura del veterà que torna a casa és una de les figures claus del cine americà d’aquella època, suposo perquè és perfectament vàlida per descriure la descomposició de moltes de les formes de vida tradicional que estaven gestant-se. Des d’aquest punt de vista, l’experiència del que retorna no té res d’extraordinari sinó que és un mirall per tots els espectadors allunyant-se sempre de casa tot i sense moure’s. Dave Hirsch és escriptor i no filòsof, però tot allò que li esdevé a la pel·lícula em recordà molt poderosament la història del filòsof per excel·lència: Sòcrates. El dia de la presentació del llibre homenatge a Jordi Sales vaig seure al costat del Gregorio Luri i varem comentar com allò que defineix la figura de Sòcrates és el seu caràcter de constant i perpetu desplaçat. Sòcrates no encaixa, no té un lloc a la polis. L’experiència d’Hirsch a la pel·lícula és també la d’aquest desplaçament. Mentre tots els altres personatges accepten i es defineixen des del seu lloc i la seva posició social, tant el germà amb aspiracions polítiques com el jugador “viciós”, el personatge de Sinatra no es redueix mai a un rol i acaba així constituint un factor d’inestabilitat: la seva existència qüestiona un ordre que no per acceptat és menys aparent, superficial, artificial. El melodrama fou als cinquanta potser el gènere que millor va saber reflectir la societat americana i els mals dels que estava morint com , per exemple, els mostrats a la pel·lícula: la doble moral fundada a la repressió sexual i el classisme. Això era el nucli del films de Sirk i el d’aquesta pel·lícula de Minelli. Tot i que m’agrada Sirk no tinc cap dubte però en afirmar que el millor moment del gènere, un dels millors moments des del meu punt de vista del cine americà dels cinquanta, és el moment en què Shirley Mclaine li explicà a Sinatra que hom pot estimar algú sense entendre’l, una escena on els dos intèrprets estan extraordinaris. De fet, una dels grans atractius del films són els seus actors. En primer lloc, els intèrprets masculins entre els que no cal oblidar Arthur Kennedy, un actor de primera línia que mai estigué malament. Dean Martin feu una de les seves primeres interpretacions dramàtiques i resultà del tot convincent en un paper que de fet expressava molt bé el seu tarannà personal. Sinatra feu una de les seves combinacions més característiques de duresa, sensibilitat, vulnerabilitat i inquietud, però sense cap mena de dubte l’estrella del film és McLaine, una actriu que ha estat moltes vegades molt bé però que mai va estar millor fent un paper el de Ginny, que comença essent episòdic i que acaba sent el centre de la pel·lícula (de fet, és finalment des del personatge de Ginny des d’on acaba tenint sentit la referència cristològica) El director fou Vicente Minelli un dels autors més originals del seu temps. Formalment, la pel·lícula és ben interessant, especialment per l’intent de Minelli de convertir el color en un element expressiu, defugint el caràcter merament ornamental que havia tingut fins llavors. La resolució final, al parc d’atraccions, és el millor exemple i també és especialment reeixida la planificació de l’última escena de la pel·lícula.

Supressió del nocturn

Llegeixo dissabte a la premsa la notícia de la desaparició imminent i fulminant del batxillerat nocturn el proper curs. No faré una defensa aquí de la necessitat de mantenir aquest règim d’estudis. Sé prou bé que els motius adduïts pel Departament són essencialment veritat i, encara més, que a la pràctica donar classe a nocturn era una de les “canongies” de les que els professors de secundària podíem gaudir. Tinc clar a més que fins i tot la seva existència pot ser considerada com a contradictòria. El batxillerat i bon nombre de carreres tenen com a finalitat essencial diferir tant com es pugui la incorporació al mon del treball de tanta població com sigui possible, per tant, un hipotètic alumne que vulgui estudiar i treball ha de ser considerat un ser intempestiu i anòmal. Ara bé, allò que no em sembla fàcil d’admetre és l’afirmació del Departament segons la qual l’ensenyament a distància servirà per substituir el nocturn. Com a molt, servirà per a expedir títols però poca cosa més. Sé que també és intempestiu i anòmal manifestar-se tan obertament en contra del “futur” és a dir dels estudis online, però com ens recordava el Luri no fa gaire les úniques coses que aprenem seriosament a la vida, son les que aprenem mitjançant el diàleg. Accepto, però que el departament no comparteixi el meu raonament, ja que això significaria posar en dubte el principi que tots els professors som uns perfectes inútils, cosa que constitueix el principi bàsic de la seva acció pedagògica

El criteri perdut

El criteri perdut és el títol de l’assaig de Gregorio Luri sobre la crisi de la institució escolar que fou publicat fa dos anys pel Centre d’Estudi de Temes Contemporanis. Luri ha estat un membre molt actiu del grup d’estudis platònics de la SCF i és professor d’institut. El seu enfocament està en funció de la seva formació i no es preocupa tant per la descripció dels símptomes, com per exemple podria fer el llibre de Pena, com per les arrels de la situació actual. Així el llibre comença glossant la figura de Byron, el prototip romàntic que efectivament esta en el subsòl d’alguna de les propostes més forassenyades fetes pels moviments de renovació pedagògica. Altres elements fonamentals per entendre la situació són Condorcet, el pare de l’escola republicana i Fichte d’on Dewey treu les bases de la seva proposta pedagògica. La tesi fonamental de Gregorio com ja l’he entès és política. Estem en una situació política nova en la que el centre és l’individu possessiu descrit per Mcpherson. Un horitzó individualista en el sentit més radical del terme, on han perdut el seu sentit totes les categories polítiques heretades del grecs i que pensades i repensades ens han servit per anar fent fins ara. L’escola, una aportació fonamental de l’estat, està desorientada perquè les seves funcions fundacionals han desaparegut i ha d’evolucionar, cap a una cultura zappista. La conseqüència d’això és la substitució de la virtut i la voluntat pels valors. L’activisme pedagògic, és a dir la primacia del procés sobre el contingut,i la identificació de l’escola i el carrer, suposen la mort absoluta de l’escola republicana. De ser l’element vertebrador de la societat, d’una societat democràtica, l’escola ha passat a ser una institució sospitosa perquè no respecta prou l’autonomia de l’individu. De fet, totes les manifestacions de la crisi de l’ensenyament: la desaparició de l’esforç, l’empobriment lingüístic, el cultiu sistemàtic de la superficialitat, estan directament relacionades amb el cultiu de la individualitat possessiva. Luri s’atura en la descripció del concepte de gènesis de l’escola republicana a comentar el paper central que en el projecte original tenia l’assignatura de filosofia; alternativa teòrica de la religió i substituta dels seus efectes. No és casual la insistència dels pares de la reforma catalana en bandejar aquesta assignatura del pla d’estudis. La sortida a aquesta situació potser es troba a nivell polític en el plantejament derivat de les observacions de J. Muglione sobre els vàndals. Si només es tracta de transmetre tècniques, no cal més que la recuperació de la figura de l’aprenent. Les humanitats en quant són la salvaguarda dels trets comuns que ens permeten identificar-nos com a humanitat, són a hores d’ara més intempestives que mai. Com a bon coneixedor del platonisme, es a dir algú que ha pensat a fons, la diferència entre coneixement i opinió, Luri crida l’atenció sobre la tendència malaltissa a demanar l’opinió dels alumnes, cosa que acaba produint, de manera paradoxal però necessària, el triomf del dogmatisme