Some came running

Some came running és el títol central del cicle dedicat a Frank Sinatra en el NFT. El títol respon a una cita evangèlica on es descriu l’estat d’un hom esperitat que es presentà enfront de Crist. La pel·lícula explica la història de Dave Hirsch, interpretat per Sinatra, un veterà de guerra, escriptor sense èxit, que torna a la seva ciutat natal on precisament no l’espera la família d’un germà gran que no el tractà gaire bé i on es relaciona amb una sèrie de personatges: un jugador alcohòlic amb el que estableix una amistat i una associació, Dean Martin, una professora de literatura admiradora dels seus llibres però incapaç d’acceptar una vida diferent a la seva i una noia, molt a prop de ser una meuca, que el segueix des de Chicago, interpretada per Shirley McLaine. En aquest cas no puc parlar de descobriment, perquè feia molts anys que he vist aquesta pel·lícula l’he revist sovint i sempre l’he apreciada molt. Aquest cop no ha estat l’excepció. La figura del veterà que torna a casa és una de les figures claus del cine americà d’aquella època, suposo perquè és perfectament vàlida per descriure la descomposició de moltes de les formes de vida tradicional que estaven gestant-se. Des d’aquest punt de vista, l’experiència del que retorna no té res d’extraordinari sinó que és un mirall per tots els espectadors allunyant-se sempre de casa tot i sense moure’s. Dave Hirsch és escriptor i no filòsof, però tot allò que li esdevé a la pel·lícula em recordà molt poderosament la història del filòsof per excel·lència: Sòcrates. El dia de la presentació del llibre homenatge a Jordi Sales vaig seure al costat del Gregorio Luri i varem comentar com allò que defineix la figura de Sòcrates és el seu caràcter de constant i perpetu desplaçat. Sòcrates no encaixa, no té un lloc a la polis. L’experiència d’Hirsch a la pel·lícula és també la d’aquest desplaçament. Mentre tots els altres personatges accepten i es defineixen des del seu lloc i la seva posició social, tant el germà amb aspiracions polítiques com el jugador “viciós”, el personatge de Sinatra no es redueix mai a un rol i acaba així constituint un factor d’inestabilitat: la seva existència qüestiona un ordre que no per acceptat és menys aparent, superficial, artificial. El melodrama fou als cinquanta potser el gènere que millor va saber reflectir la societat americana i els mals dels que estava morint com , per exemple, els mostrats a la pel·lícula: la doble moral fundada a la repressió sexual i el classisme. Això era el nucli del films de Sirk i el d’aquesta pel·lícula de Minelli. Tot i que m’agrada Sirk no tinc cap dubte però en afirmar que el millor moment del gènere, un dels millors moments des del meu punt de vista del cine americà dels cinquanta, és el moment en què Shirley Mclaine li explicà a Sinatra que hom pot estimar algú sense entendre’l, una escena on els dos intèrprets estan extraordinaris. De fet, una dels grans atractius del films són els seus actors. En primer lloc, els intèrprets masculins entre els que no cal oblidar Arthur Kennedy, un actor de primera línia que mai estigué malament. Dean Martin feu una de les seves primeres interpretacions dramàtiques i resultà del tot convincent en un paper que de fet expressava molt bé el seu tarannà personal. Sinatra feu una de les seves combinacions més característiques de duresa, sensibilitat, vulnerabilitat i inquietud, però sense cap mena de dubte l’estrella del film és McLaine, una actriu que ha estat moltes vegades molt bé però que mai va estar millor fent un paper el de Ginny, que comença essent episòdic i que acaba sent el centre de la pel·lícula (de fet, és finalment des del personatge de Ginny des d’on acaba tenint sentit la referència cristològica) El director fou Vicente Minelli un dels autors més originals del seu temps. Formalment, la pel·lícula és ben interessant, especialment per l’intent de Minelli de convertir el color en un element expressiu, defugint el caràcter merament ornamental que havia tingut fins llavors. La resolució final, al parc d’atraccions, és el millor exemple i també és especialment reeixida la planificació de l’última escena de la pel·lícula.

Pal Joey

El NFT dedica aquest mes a Frank Sinatra, (el dia 14 farà deu anys de la seva mort) incidint sobre tot als seus treballs com a actor a finals del cinquanta i començaments dels seixanta. Prescindeix per tant de la seva primera ètapa a la MGM, amb l’excepció de la crucial pel gènere musical On the town, i de totes les que va rodar amb la resta del Rat Pack a la mateixa època, generalment de poc interès. El que resta és un bon grapat de títols que serviren per definir una presència cinematogràfica especial, la d’un actor que per Frank Capra era el millor que havia tingut mai. De manera excepcionalment oportuna el cicle ha estat obert amb la projecció de Pal Joey, presentada per una professora de la London Metropol University, Karen Mc Nally. Pal Joey fou originalment una obra de teatre estrenada a Broadway a començament dels quaranta. El seu protagonista obtingué una gran èxit personal que entre altres coses es traduí en un contracte amb la MGM. El seu nom era Gene Kelly i durant molts anys semblava obligat pensar que la versió fílmica havia de comptar amb ell. Els drets de l’obra pertanyien a la Columbia que intentà rodar la versió fílmica amb Kelly i la seva estrella principal, Rita Hayworth en el paper de la jove protagonista. La MGM no accedí però a prestar Kelly. Finalment als cinquanta es rodà amb Sinatra després de considerar pel paper principal opcions com Jack Lemmon o Marlon Brando. Les seves acompanyants foren Kim Novak, llavors la nova estrella de Columbia i Rita Hayworth en el seu darrer paper per aquesta productora. Crec que tots els punts de vista l’elecció d’aquesta pel·lícula és del tot adient per obrir el cicle. És probablement la representació més arquetípica del personatge interpretat per Sinatra en aquesta època, tant pel que fa l’aspecte com el caràcter del seu personatge És sobre tot reveladora del seu especial tarannà que conjugava una barreja d’home dur i vulnerable simultàniament, del tot original. És interessant en aquest sentit imaginar el film amb Kelly o Brando de protagonistes i em sembla que en qualsevol cas la pel·lícula hagués estat menys interessant. Kelly o Brando fent de gigoló haguessin estat simplement gigolós, mentre que Sinatra és molt més ambig,u tant com fa de bona com de mala persona. Pal Joey és una bona pel·lícula especialment a la seva primera hora, diria que la resolució del conflicte amorós és més fluixa, caracteritzada per una vivacitat en bona part proporcionada pel treball del protagonista. A tot això cal afegir una banda sonora amb algunes de les millors interpretacions d’un Sinatra que estava obrint la seva època daurada com a cantant. De fet alguns dels arranjaments creats per Nelson Riddle serien els que utilitzaria durant els anys següents, com la seva versió de The lady is a tramp. Pel que fa a les noies simplement dir que tot i que Rita Hayworth tingué d’entrada el paper més ingrat va deixar ben clar perquè ella és un mite eròtic de primer ordre. Malgrat la seva diferència d’edat, no tan gran com el film suggereix, la veritat és que Novak ho té difícil per rivalitzar amb ella.