Pal Joey

El NFT dedica aquest mes a Frank Sinatra, (el dia 14 farà deu anys de la seva mort) incidint sobre tot als seus treballs com a actor a finals del cinquanta i començaments dels seixanta. Prescindeix per tant de la seva primera ètapa a la MGM, amb l’excepció de la crucial pel gènere musical On the town, i de totes les que va rodar amb la resta del Rat Pack a la mateixa època, generalment de poc interès. El que resta és un bon grapat de títols que serviren per definir una presència cinematogràfica especial, la d’un actor que per Frank Capra era el millor que havia tingut mai. De manera excepcionalment oportuna el cicle ha estat obert amb la projecció de Pal Joey, presentada per una professora de la London Metropol University, Karen Mc Nally. Pal Joey fou originalment una obra de teatre estrenada a Broadway a començament dels quaranta. El seu protagonista obtingué una gran èxit personal que entre altres coses es traduí en un contracte amb la MGM. El seu nom era Gene Kelly i durant molts anys semblava obligat pensar que la versió fílmica havia de comptar amb ell. Els drets de l’obra pertanyien a la Columbia que intentà rodar la versió fílmica amb Kelly i la seva estrella principal, Rita Hayworth en el paper de la jove protagonista. La MGM no accedí però a prestar Kelly. Finalment als cinquanta es rodà amb Sinatra després de considerar pel paper principal opcions com Jack Lemmon o Marlon Brando. Les seves acompanyants foren Kim Novak, llavors la nova estrella de Columbia i Rita Hayworth en el seu darrer paper per aquesta productora. Crec que tots els punts de vista l’elecció d’aquesta pel·lícula és del tot adient per obrir el cicle. És probablement la representació més arquetípica del personatge interpretat per Sinatra en aquesta època, tant pel que fa l’aspecte com el caràcter del seu personatge És sobre tot reveladora del seu especial tarannà que conjugava una barreja d’home dur i vulnerable simultàniament, del tot original. És interessant en aquest sentit imaginar el film amb Kelly o Brando de protagonistes i em sembla que en qualsevol cas la pel·lícula hagués estat menys interessant. Kelly o Brando fent de gigoló haguessin estat simplement gigolós, mentre que Sinatra és molt més ambig,u tant com fa de bona com de mala persona. Pal Joey és una bona pel·lícula especialment a la seva primera hora, diria que la resolució del conflicte amorós és més fluixa, caracteritzada per una vivacitat en bona part proporcionada pel treball del protagonista. A tot això cal afegir una banda sonora amb algunes de les millors interpretacions d’un Sinatra que estava obrint la seva època daurada com a cantant. De fet alguns dels arranjaments creats per Nelson Riddle serien els que utilitzaria durant els anys següents, com la seva versió de The lady is a tramp. Pel que fa a les noies simplement dir que tot i que Rita Hayworth tingué d’entrada el paper més ingrat va deixar ben clar perquè ella és un mite eròtic de primer ordre. Malgrat la seva diferència d’edat, no tan gran com el film suggereix, la veritat és que Novak ho té difícil per rivalitzar amb ella.