Darrers dies a Londres

Els banys
L'obra de teatre
La pel·lícula

Els darrers dies a Londres foren atrafegats però sense entrar en reflexions molt profundes he de deixar nota per, com a mínim, fer aquest dietari del tot complert. Divendres 17 el BFI feia la seva sessió de Screen Epiphanies. Aquest cop el protagonista fou Tim Lucas, possiblement un dels còmics més populars de UK gràcies a la sèrie televisiva Little Britain (ignoro si aquí ha estat emesa) Hom podia veure’l també com els bessons de la versió de Burton d’Alice in Wonderland. El seu film triat fou Singing in the rain. El film de Kelly i Donen deu estar entre els que he vist més vegades i penso seguir veient. És un treball simplement perfecte.

A la tarda següent al Trafalgar Studies veig una representació de l’obra End of the rainbow la qual escenifica els darrers mesos de vida de l’actriu i cantant americana Judy Garland, que morí precisament a la ciutat de Londres. No és un musical, però la protagonista canta les cançons més emblemàtiques del repertori de la mare de Liza fins acabar, òbviament, amb la cançó que inspira el títol (la més popular del segle XX pel públic americà). Tracie Bennet fa el paper de Judy i està molt i molt bé tant cantant com interpretant una vida marcada per la desgràcia (no vull dir tragèdia, perquè no sé si Judy va tenir mai opcions)

Diumenge varem anar al Porchester Hall que s’anuncià com els banys (spa per dir-ho amb terminologia neo-pija) més antics de Londres. Les instal·lacions són del segle XIX i tenen l’encant de l’antic i una estètica neo-gòtica amb elements premodernistes singular i simpàtica. Mentre em relaxava als banys de vapor intentava esbrinar quina era la raó de perquè un país ric com UK pot seguir utilitzant instal·lacions que tenen més de cent anys i a la no tan rica ciutat de Barcelona no es pugui conservar una piscina pública amb només quaranta anys d’antiguïtat i que era l’única del barri (em refereixo a l’antiga piscina del CN Montjüic on jo vaig aprendre a nedar). He de seguir llegint el Gòrgias i meditants sobre els límits de la poca-vergonya

Love me tonigth

El BFI està fent un cicle dedicat a Rouben Mamoulian un dels directors més curiosos del Hollywood clàssic. Amb una carrera molt llarga en el temps rodà només setze títols. No és un autor gaire recordat a hores d’ara, tot i que feu pel·lícules molt populars en el seu moment com la seva versió del Zorro, possiblement la millor (The mark of Zorro, 1940, la de Tírone pover, com sentia dir a la meva infància). En un cert sentit, Mamoulian és més recordat pels films que podia haver i no va fer, era el director designat per la Fox per fer Laura i Cleopatra, que finalment passaren a d’altres directors. La història però no sempre és justa i Mamoulian era un director amb un talent cert i pel que vaig veure ahir a la nit d’una capacitat inventiva superior a la de noms molt més consagrats. Una mostra d’això és la pel·lícula que vaig veure ahir a la nit: Love me tonigth (1932). Si una cosa quedà clara després de la projecció del film és que la involució estilística provocada per l’adveniment del sonor, va ser molt ràpidament superada. La càmera recupera la seva mobilitat i el film té un dinamisme sense res a envejar al de les darreres pel·lícules mudes. La pel·lícula és una comèdia que recorda per la seva lleugeresa els films de Lubitsch i un tribut a l’actor protagonista, la megaestrella de l’època, Maurice Chevalier. L’acció transcorre a Paris, un Paris on tothom parla en anglès i en el cas del protagonista amb un accent horrible, i fonamentalment és la història d’amor entre un sastre d’estètica “apache”, interpretat per Chevalier, i una princesa, interpretada per Jeanette MacDonald, la pel·lícula sempre es deixa veure però el primer quart d’hora és extraordinari, especialment la interpretació de Chevalier de Is’nt it romantic? (la banda sonora és de Rotgers i Hart, dos d’aquells compositors que com deia el Robert tenien facilitat per fer melodies addictives). Chevalier canta la cançó a la seva sastreria a un client molt satisfet pel vestit que acaba d’adquirir. Tan satisfet que quan surt de la botiga segueix cantant la cançó mentre refusa l’oferiment d’un taxista ja que prefereix caminar. Abandonem el client i seguim ara el taxista que ha copsat la melodia i va cantant-la mentre condueix per un nou client que resulta ser un poeta. L’escena següent trobem el poeta a un vagó de tren taral·lejant la cançó mentre escriu els seus versos. Un escamot. de soldats l’escolta. L’escena següent veiem els soldats marxant per un camí cantant la mateixa tonada mentre un jove gitano els escolta. A la següent escena veiem com la cançó és interpretada al violí, la música arriba a un palau veí on la protagonista l’escolta i ens ofereix la seva versió. No és del tot cert que calgués esperar a Gene Kelly perquè el musical comencés a mostrar signes d’inventiva cinematogràfica (exceptuant Berkeley). L’escena final, la resolució de la trama, em va semblar un depurat exercici de bon humor i crítica cinematogràfica conjuntada. El objecte de la ironia seria el cinema soviètic i potser no estaria de més recordar que com prototípic treballador de Hollywood, els orígens de Mamoulian estaven fora dels Estats Units, concretament a Tiblisi, tot i que la seva família era armènia.

Pal Joey

El NFT dedica aquest mes a Frank Sinatra, (el dia 14 farà deu anys de la seva mort) incidint sobre tot als seus treballs com a actor a finals del cinquanta i començaments dels seixanta. Prescindeix per tant de la seva primera ètapa a la MGM, amb l’excepció de la crucial pel gènere musical On the town, i de totes les que va rodar amb la resta del Rat Pack a la mateixa època, generalment de poc interès. El que resta és un bon grapat de títols que serviren per definir una presència cinematogràfica especial, la d’un actor que per Frank Capra era el millor que havia tingut mai. De manera excepcionalment oportuna el cicle ha estat obert amb la projecció de Pal Joey, presentada per una professora de la London Metropol University, Karen Mc Nally. Pal Joey fou originalment una obra de teatre estrenada a Broadway a començament dels quaranta. El seu protagonista obtingué una gran èxit personal que entre altres coses es traduí en un contracte amb la MGM. El seu nom era Gene Kelly i durant molts anys semblava obligat pensar que la versió fílmica havia de comptar amb ell. Els drets de l’obra pertanyien a la Columbia que intentà rodar la versió fílmica amb Kelly i la seva estrella principal, Rita Hayworth en el paper de la jove protagonista. La MGM no accedí però a prestar Kelly. Finalment als cinquanta es rodà amb Sinatra després de considerar pel paper principal opcions com Jack Lemmon o Marlon Brando. Les seves acompanyants foren Kim Novak, llavors la nova estrella de Columbia i Rita Hayworth en el seu darrer paper per aquesta productora. Crec que tots els punts de vista l’elecció d’aquesta pel·lícula és del tot adient per obrir el cicle. És probablement la representació més arquetípica del personatge interpretat per Sinatra en aquesta època, tant pel que fa l’aspecte com el caràcter del seu personatge És sobre tot reveladora del seu especial tarannà que conjugava una barreja d’home dur i vulnerable simultàniament, del tot original. És interessant en aquest sentit imaginar el film amb Kelly o Brando de protagonistes i em sembla que en qualsevol cas la pel·lícula hagués estat menys interessant. Kelly o Brando fent de gigoló haguessin estat simplement gigolós, mentre que Sinatra és molt més ambig,u tant com fa de bona com de mala persona. Pal Joey és una bona pel·lícula especialment a la seva primera hora, diria que la resolució del conflicte amorós és més fluixa, caracteritzada per una vivacitat en bona part proporcionada pel treball del protagonista. A tot això cal afegir una banda sonora amb algunes de les millors interpretacions d’un Sinatra que estava obrint la seva època daurada com a cantant. De fet alguns dels arranjaments creats per Nelson Riddle serien els que utilitzaria durant els anys següents, com la seva versió de The lady is a tramp. Pel que fa a les noies simplement dir que tot i que Rita Hayworth tingué d’entrada el paper més ingrat va deixar ben clar perquè ella és un mite eròtic de primer ordre. Malgrat la seva diferència d’edat, no tan gran com el film suggereix, la veritat és que Novak ho té difícil per rivalitzar amb ella.

Jacques Demy

El NFT ha volgut dedicar el present mes de novembre a revisar l’obra de Jacques Demy, un cineasta del qual no sabia gairebé res. Aquestes setmanes he vist les seves dues pel·lícules més importants, les parapluies de Cherbourg i Les demoiselles de Rocafort. La primera m’ha semblat agradable i ben feta, la segona del tot extraordinària. Les parapluies és una pel·lícula completament cantada. En aquest sentit Demy reïxi en fer un film del tot original. És una pel·lícula diferent perquè no es sembla a cap altre ni, malgrat la premissa original, acaba tenint gaire a veure amb l’opera o l’opereta. M’agrada també que tot i ser una història d’amor, en el fons acabi essent molt poc romàntica, ja que el final feliç relativitza la importància de l’amor romàntic. És també potser l’únic film on Catherine Deneuve, a més d’estar molt maca, com és habitual, sembla un ésser humà. El film té moments de tendresa d’una intensitat infreqüent. M’emocionà particularment l’habitació on el jove protagonista encara manté les seves joguines entre les que té un lloc principal una estació de servei semblant a una que jo recordo haver tingut de petit. La presentació del NFT posava en relació a Demy amb Ozu per la seva devoció envers el quotidià. No és una comparació gens forassenyada.

Tot i que els paraigües estan força bé, feia temps que no m’ho passava tan bé en un cine com el diumenge passat quan veia Les demoiselles. Un homenatge al musical americà que simultàniament és del tot diferent. Godard i aquesta colla sovint havien expressat el seu desig que la vida fos com un musical de Minelli o Donen. Aquest desig també es té amb el film de Demy, però a més acompanyat de la certesa que la vida efectivament és com aquest film de Demy. A diferència del film anterior, aquí parlen, però no gaire i sovint de manera molt curiosa, com a l’escena del sopar recitada en vers alexandrí. Hi ha una banda sonora extraordinària de Michel Legrand, capaç de fer una síntesi entre l’estil adient a la coreografia americana i una musicalitat pròpia de la cultura francesa, determinada sobretot per la seva llengua. El repartiment és molt bo i eclèctic amb dues germanes a la vida real, Catherine Deneuve i Françoise Dorleac, fent el paper de les germanes protagonistes, el recolzament de Danielle Darrieux i Michel Piccoli, dues figures del musical americà, George Chakiris i Grover Dale i sobretot un immens Gene Kelly. Potser és una exageració, però diria que aquesta és la seva millor participació en un film. Pel meu gust Kelly ha estat el millor ballarí de la història del cine, però certament no era un gran actor. Aquí Demy l’allibera de qualsevol responsabilitat interpretativa, Kelly fa simplement de Kelly, vestit amb un polo rosa i una jaqueta lila, i balla de manera tan excel·lent com ho havia fet sempre, malgrat estar ja molt per sobre dels cinquanta anys. No fa gaire el Ramon comentava la seva admiració pel descobriment de Singing in the rain, a hores d’ara el musical per excel·lència. El film de Donen i Kelly és la perfecció i sempre he considerat un mínim de justícia la seva inclusió a la llista de les deu millor pel·lícules de tots els temps. Les Demoiselles segurament no és perfecte en el mateix sentit, però la perfecció tampoc és tot a l’art i la seva dimensió no crec que sigui més petita. Per cert, malgrat que havia llegit comentaris molt favorables del final dels parapluies, que efectivament està molt bé, m’agradà molt més el final de les demoiselles, que no és ni trist ni feliç perquè és dues totes coses alhora.

An american Paris

Una de les dissensions més profundes i arrelades que mantinc amb amics i companys interessats com jo al cinema és la meva valoració dels musicals clàssics americans. De tota la vida he trobat poca gent amb la que pugui compartir la meva devoció. No vull considerar-ho pas tampoc com una excentricitat. És un fet per exemple que Singing in the rain apareix més o menys habitualment a la llista “canònica” dels millors films de Sight & Sound, (una presència des del meu punt de vista del tot indiscutible). Simplement no se ben bé on són els que pensen com jo en aquest punt. Tot això ve al cas que poc abans de marxar a Irlanda, varem tenir l’ocasió una nit de reveure el film de Minelli An american in Paris que feia molt temps que no havia vist. La pel·lícula em semblà del tot extraordinària. En primer lloc, menys innocent del que una primera visió deixa suposar. Al capdavall, el film es fonamenta a la tesi filosòfica que la percepció no és una realitat primera sinó que està arrelada a l’afectivitat, una idea amb la que em sembla difícil dissentir. Hi ha també, és clar, la música de Gerswhin. Però sobre tot hi ha la manera com Minelli mou la seva càmera amb una elegància i fluïdesa des del meu punt de vista molt poques vegades igualada. Certament allò que queda en el record de tothom són les coreografies de Kelly, però em sembla que el mateix en mans d’un altre director hagués quedat ben reduït. De fet, amb totes les seves virtuts que són moltes, Singing in the rain, potser una millor pel·lícula, em sembla menys excepcional des d’aquest punt de vista que podríem dir formal. Tot i que certament si el cine de Minelli té una virtut és la seva unitat entre la forma i el contingut.