The umbrellas of cherbourg

No fa encara tres anys explicava a aquest dietari la impressió que m’havia causat la representació de Brief encounter a Haymarket. L’adaptació fou un dels grans èxits de la temporada llavors i per això la companyia responsable, Kneehigh, ha seguit pel mateix camí presentat ara una altra adaptació d’un film clàssic que consisteix també essencialment a una història d’amor, the parapluies of Cherbourg. Com es recordarà el film és francès, de l’any 1964 i explica de manera agredolça una història d’amor sense final feliç entre una parella molt jove separada per la guerra d’Argèlia. Fou em sembla l’èxit comercial més gran del seu director, l’inclassificable Jacques Demy, i suposà la revelació de la seva protagonista principal, Catherine Deneuve, que tot just tenia 19 anys. El film era singular perquè tot ell és cantat, tot i no semblar per res també una opera. Això ha facilitat d’una banda el treball de Kneehigh, però els ha restat possibilitats de sorprendre. L’espectacle és bo escènicament. Té un bon ritme, una intel·ligent utilització de l’espai però ni de bon tros suposa l’explosió de creativitat que fou l’anterior, ni intenta cap mena de reinterpretació del guió original de Demy. De fet, segueix molt fidelment la música de Legrand. Allò que sona al teatre és el mateix que sona al film.

L’aportació més significativa és l’aparició d’una narradora, une maitrisse, incorporada per l’actriu de cabaret Meow Meow, la qual comenta una mica l’acció, tampoc gaire, interpreta alguna escena musical afegida, entre les quals hi ha la canço Sans toi de la pel·lícula d’Agnes Varda Cleo de 5 a 7 (Varda fou l’esposa de Demy fins la mort del realitzador) i fa el paper de la prostituta que passa una nit amb el protagonista durant el temps on bada perdut pels carrers de Cherbourg. Meow, Meow és acompanyada normalment per tres mariners que fan les funcions d’atrezzistes i ballen en alguns moments, sempre molt bé, espacialment a l’escena inicial del garatge que és la meva preferida a la pel·lícula, i que aquí està recreada molt convincentment. En general però tot el repartiment ho fa prou bé. La mare, Joanna Riding és una de les actrius més distingides de l’escena londinenca, però jo destacaria Dominic Marsh, el qual se’n surt molt bé com Roland Cassard, especialment cantant la cançó d’aquest personatge que no és gens fàcil, i dobla de manera divertida interpretant la tieta Elisa. No tinc clar però si l’obra tindrà gaire èxit. Té el desavantatge de prendre una pel·lícula molt llunyana i desconeguda pel públic anglès (Brief encounter és cronològicament més llunyana però pels britànics és un clàssic indiscutible) i sobretot el fet que malgrat les collonades de la globalització, Cherbourg està cada cop més lluny de Londres.

Jacques Demy

El NFT ha volgut dedicar el present mes de novembre a revisar l’obra de Jacques Demy, un cineasta del qual no sabia gairebé res. Aquestes setmanes he vist les seves dues pel·lícules més importants, les parapluies de Cherbourg i Les demoiselles de Rocafort. La primera m’ha semblat agradable i ben feta, la segona del tot extraordinària. Les parapluies és una pel·lícula completament cantada. En aquest sentit Demy reïxi en fer un film del tot original. És una pel·lícula diferent perquè no es sembla a cap altre ni, malgrat la premissa original, acaba tenint gaire a veure amb l’opera o l’opereta. M’agrada també que tot i ser una història d’amor, en el fons acabi essent molt poc romàntica, ja que el final feliç relativitza la importància de l’amor romàntic. És també potser l’únic film on Catherine Deneuve, a més d’estar molt maca, com és habitual, sembla un ésser humà. El film té moments de tendresa d’una intensitat infreqüent. M’emocionà particularment l’habitació on el jove protagonista encara manté les seves joguines entre les que té un lloc principal una estació de servei semblant a una que jo recordo haver tingut de petit. La presentació del NFT posava en relació a Demy amb Ozu per la seva devoció envers el quotidià. No és una comparació gens forassenyada.

Tot i que els paraigües estan força bé, feia temps que no m’ho passava tan bé en un cine com el diumenge passat quan veia Les demoiselles. Un homenatge al musical americà que simultàniament és del tot diferent. Godard i aquesta colla sovint havien expressat el seu desig que la vida fos com un musical de Minelli o Donen. Aquest desig també es té amb el film de Demy, però a més acompanyat de la certesa que la vida efectivament és com aquest film de Demy. A diferència del film anterior, aquí parlen, però no gaire i sovint de manera molt curiosa, com a l’escena del sopar recitada en vers alexandrí. Hi ha una banda sonora extraordinària de Michel Legrand, capaç de fer una síntesi entre l’estil adient a la coreografia americana i una musicalitat pròpia de la cultura francesa, determinada sobretot per la seva llengua. El repartiment és molt bo i eclèctic amb dues germanes a la vida real, Catherine Deneuve i Françoise Dorleac, fent el paper de les germanes protagonistes, el recolzament de Danielle Darrieux i Michel Piccoli, dues figures del musical americà, George Chakiris i Grover Dale i sobretot un immens Gene Kelly. Potser és una exageració, però diria que aquesta és la seva millor participació en un film. Pel meu gust Kelly ha estat el millor ballarí de la història del cine, però certament no era un gran actor. Aquí Demy l’allibera de qualsevol responsabilitat interpretativa, Kelly fa simplement de Kelly, vestit amb un polo rosa i una jaqueta lila, i balla de manera tan excel·lent com ho havia fet sempre, malgrat estar ja molt per sobre dels cinquanta anys. No fa gaire el Ramon comentava la seva admiració pel descobriment de Singing in the rain, a hores d’ara el musical per excel·lència. El film de Donen i Kelly és la perfecció i sempre he considerat un mínim de justícia la seva inclusió a la llista de les deu millor pel·lícules de tots els temps. Les Demoiselles segurament no és perfecte en el mateix sentit, però la perfecció tampoc és tot a l’art i la seva dimensió no crec que sigui més petita. Per cert, malgrat que havia llegit comentaris molt favorables del final dels parapluies, que efectivament està molt bé, m’agradà molt més el final de les demoiselles, que no és ni trist ni feliç perquè és dues totes coses alhora.