Akibiyori

El cap de setmana passat vaig tenir l'oportunitat de veure un dels films projectats al cicle sobre Ozu al que ja havia fet referència. Es tracta de akibiyori, que ha estat traduït com final de la tardor. És un dels darrers films d'Ozu rodat en color l'any 1960, és a dir tres abans de la seva mort. És de fet un remake d'un film anterior anomenat final de la primavera i compta en el seu repartiment amb la mateixa actriu Setsuko Hara, tot i que fent personatges contraposats. A la primera era la jove per casar, a la segona és la mare d'aquesta jove. Com a la major part dels films d'Ozu el tema són les relacions dins del microcosmos que constitueix cada família. En aquest cas es tracta d'una família composada per una vídua i la seva filla. Tres amics del pare volen prendre cura del matrimoni de la noia per trobar que aquesta refusa qualsevol oferiment per tal de no deixar sola la seva mare. Malgrat que un intent de tornar a casar la mare fracassa, la noia acceptarà finalment el matrimoni amb el noi de la seva elecció, animada per una mare que no vol de cap manera el sacrifici de la seva filla.

La visió del film no deixa cap mena de dubte que Ozu pertanyia a una raça especial, on també hi era per exemple John Ford, la dels autors que han desenvolupat una capacitat narrativa que fa els seus films funcionar amb independència de la història que estan desenvolupant. Tot i que sigui Tokyo Monogatari, el film més prestigiós d'Ozu, qualsevol de les seves pel·lícules resulta una experiència cinematogràfica de primer ordre. Abitiyori no és una excepció. El seu estil estava del tot depurat i consolidat i constituïa un vehicle expressiu perfecte per des de la comèdia, parlar amb lucidesa de la situació humana.

aruitemo. aruitemo

Aruitemo, aruitemo (traduïda com still walking) és el film del realitzador japonès Kore-eda Hirokazu projectat al BFI com un dels elements principals de la retrospectiva que aquesta institució dedica al fonamental cineasta japonès, Yasujiro Ozu. Aquest film està inclòs dins de l’apartat dedicar a la continuïtat d’Ozu que inclou també cineastes com Jarmusch. La continuïtat és evident pel que fa a la temàtica. Aruitemo, aruitemo s’inscriu dins d’un gènere molt conreat pel cinema japonès i especialment pel mateix Ozu: el drama familiar. L’acció reflectida al film abasta només un interval de 24 hores on assistim a una reunió familiar entre uns pares ja grans, la seva filla amb la seva família, marit i dos nens, i l’altre fill que s’ha casat fa poc amb una vídua, mare d’un nen. El motiu de la reunió és la commemoració de l’aniversari de la mort d’un altre germà, el més gran i el preferit dels pares. Pròpiament a la pel•lícula no passa res més enllà de la reunió esmentada. El film però és fascinant per la seva subtilitat en mostrar la tensió inherent al més rutinari dia familiar. Recordo fa uns anys un article a El Pais de Rafael Argullol, aplaudint Ran per la seva habilitat en donar un missatge universal en una forma ben japonesa (contrastant aquest fet amb la incapacitat dels cinemes català i espanyol per fer producte intel•ligibles sense les claus locals). Una cosa semblant s’esdevé en aquest film, japonès en el seu ambient, però universal en allò que mostra: el caràcter claustrofòbic de la institució familiar, aquí i al Japó. Hom podria considerar dramàtic allò que finalment el film sembla revelar, el fet que a l’àmbit familiar la decepció és normalment inevitable perquè al final de tot plegat mai no hi hagut prou temps per res, però la perspectiva del film és més aviat humorística i amable en les seves formes, com assenyalant que tampoc cal amoïnar-se pel que no pot ser d’un altre manera. En aquest sentit la remissió a Ozu de la que parlàvem al començament és una mica forçada. La famosa transcendència no apareix i la gravetat és infinitament menor. Per això el protagonista, el fill no acceptat Ryota, mostra tot el film un malestar que no pot qualificar-se de ràbia, però que l’allunya de l’univers dels personatges d’Ozu. En tot cas aquesta diferència no treu valor a un film excepcional des de quasi tots els punts de vista.

Jacques Demy

El NFT ha volgut dedicar el present mes de novembre a revisar l’obra de Jacques Demy, un cineasta del qual no sabia gairebé res. Aquestes setmanes he vist les seves dues pel·lícules més importants, les parapluies de Cherbourg i Les demoiselles de Rocafort. La primera m’ha semblat agradable i ben feta, la segona del tot extraordinària. Les parapluies és una pel·lícula completament cantada. En aquest sentit Demy reïxi en fer un film del tot original. És una pel·lícula diferent perquè no es sembla a cap altre ni, malgrat la premissa original, acaba tenint gaire a veure amb l’opera o l’opereta. M’agrada també que tot i ser una història d’amor, en el fons acabi essent molt poc romàntica, ja que el final feliç relativitza la importància de l’amor romàntic. És també potser l’únic film on Catherine Deneuve, a més d’estar molt maca, com és habitual, sembla un ésser humà. El film té moments de tendresa d’una intensitat infreqüent. M’emocionà particularment l’habitació on el jove protagonista encara manté les seves joguines entre les que té un lloc principal una estació de servei semblant a una que jo recordo haver tingut de petit. La presentació del NFT posava en relació a Demy amb Ozu per la seva devoció envers el quotidià. No és una comparació gens forassenyada.

Tot i que els paraigües estan força bé, feia temps que no m’ho passava tan bé en un cine com el diumenge passat quan veia Les demoiselles. Un homenatge al musical americà que simultàniament és del tot diferent. Godard i aquesta colla sovint havien expressat el seu desig que la vida fos com un musical de Minelli o Donen. Aquest desig també es té amb el film de Demy, però a més acompanyat de la certesa que la vida efectivament és com aquest film de Demy. A diferència del film anterior, aquí parlen, però no gaire i sovint de manera molt curiosa, com a l’escena del sopar recitada en vers alexandrí. Hi ha una banda sonora extraordinària de Michel Legrand, capaç de fer una síntesi entre l’estil adient a la coreografia americana i una musicalitat pròpia de la cultura francesa, determinada sobretot per la seva llengua. El repartiment és molt bo i eclèctic amb dues germanes a la vida real, Catherine Deneuve i Françoise Dorleac, fent el paper de les germanes protagonistes, el recolzament de Danielle Darrieux i Michel Piccoli, dues figures del musical americà, George Chakiris i Grover Dale i sobretot un immens Gene Kelly. Potser és una exageració, però diria que aquesta és la seva millor participació en un film. Pel meu gust Kelly ha estat el millor ballarí de la història del cine, però certament no era un gran actor. Aquí Demy l’allibera de qualsevol responsabilitat interpretativa, Kelly fa simplement de Kelly, vestit amb un polo rosa i una jaqueta lila, i balla de manera tan excel·lent com ho havia fet sempre, malgrat estar ja molt per sobre dels cinquanta anys. No fa gaire el Ramon comentava la seva admiració pel descobriment de Singing in the rain, a hores d’ara el musical per excel·lència. El film de Donen i Kelly és la perfecció i sempre he considerat un mínim de justícia la seva inclusió a la llista de les deu millor pel·lícules de tots els temps. Les Demoiselles segurament no és perfecte en el mateix sentit, però la perfecció tampoc és tot a l’art i la seva dimensió no crec que sigui més petita. Per cert, malgrat que havia llegit comentaris molt favorables del final dels parapluies, que efectivament està molt bé, m’agradà molt més el final de les demoiselles, que no és ni trist ni feliç perquè és dues totes coses alhora.