Never let me go, the movie

Divendres sense gaire cosa a fer, em deixo caure pels cinemes Melies, un lloc que sempre freqüento amb molt de gust, segurament per la simpatia que em despertà la lluita tenaç del seu propietari, Carles Balagué, per la difusió de la cultura cinematogràfica en unes circumstàncies cada cop més adverses. Veig un film que em vaig perdre a Londres i que tenia curiositat per conèixer, la versió filmada per Mark Romanek de la novel•la de Kazuo Ishiguro Never let me go, la qual vaig comentar també en una entrada d’aquest dietari. No he seguit la carrera de Romanek,del qual només conec un film que vaig veure fa uns anys, one hour photo, que em va agradar força i on feia el que per mi és el seu millor treball Robin Williams. La versió fílmica no ha agradat gaire al Regne unit i jo també l’he trobat més aviat decebedora, em sembla que el ritme narratiu del film decau molt clarament al final, tot i que no pas pels motius que es van exposar amb ocasió de la seva estrena. Aquest retret era que el film no semblava ser un de ciència-ficció. Això és cert però crec que reflecteix les intencions de Romanek i el treball de Ishiguro. Never let me go, és tant a la versió fílmica com a la literària una reflexió sobre la finitud humana, la incertesa de l’amori la seva feblesa enfront dels impulsos agonals. La qüestió del clonatge és un teló de fons que si fos posat massa en primer terme acabaria resultant segurament massa proper al punt de l’insoportable, com ho és l’única escena on en fa palès el sentit de la vida del protagonistes, quan el personatge de keira Knigthley agonitza, mentre dona una darrera llambregada al seu fetge, acabada la seva darrera donació. De fet, em sembla que el film és efectiu als pocs breus, però intensos moments on els protagonistes es relacionen amb les persones “normals” i ens trasllueix l’horror que suposaria aquesta mena de societat fundada en una marginació molt més radical, però igual a la seva essència, que totes les altres marginacions patides i infringides al nostre món