Never let me go, the movie

Divendres sense gaire cosa a fer, em deixo caure pels cinemes Melies, un lloc que sempre freqüento amb molt de gust, segurament per la simpatia que em despertà la lluita tenaç del seu propietari, Carles Balagué, per la difusió de la cultura cinematogràfica en unes circumstàncies cada cop més adverses. Veig un film que em vaig perdre a Londres i que tenia curiositat per conèixer, la versió filmada per Mark Romanek de la novel•la de Kazuo Ishiguro Never let me go, la qual vaig comentar també en una entrada d’aquest dietari. No he seguit la carrera de Romanek,del qual només conec un film que vaig veure fa uns anys, one hour photo, que em va agradar força i on feia el que per mi és el seu millor treball Robin Williams. La versió fílmica no ha agradat gaire al Regne unit i jo també l’he trobat més aviat decebedora, em sembla que el ritme narratiu del film decau molt clarament al final, tot i que no pas pels motius que es van exposar amb ocasió de la seva estrena. Aquest retret era que el film no semblava ser un de ciència-ficció. Això és cert però crec que reflecteix les intencions de Romanek i el treball de Ishiguro. Never let me go, és tant a la versió fílmica com a la literària una reflexió sobre la finitud humana, la incertesa de l’amori la seva feblesa enfront dels impulsos agonals. La qüestió del clonatge és un teló de fons que si fos posat massa en primer terme acabaria resultant segurament massa proper al punt de l’insoportable, com ho és l’única escena on en fa palès el sentit de la vida del protagonistes, quan el personatge de keira Knigthley agonitza, mentre dona una darrera llambregada al seu fetge, acabada la seva darrera donació. De fet, em sembla que el film és efectiu als pocs breus, però intensos moments on els protagonistes es relacionen amb les persones “normals” i ens trasllueix l’horror que suposaria aquesta mena de societat fundada en una marginació molt més radical, però igual a la seva essència, que totes les altres marginacions patides i infringides al nostre món

Never let me go

Fa temps que em dedico poc a llegir novel·la. L’edat ens fa tornar-nos més avars amb els temps i, més o menys voluntàriament, més o menys conscientment, ha anat optant per un altre tipus de lectures. Aquest estiu, però, per mirar de fer menys traumàtica la meva separació de la llengua anglesa vaig optar per llegir-ne una, que una mica per atzar vaig comprar a la llibreria del meu barri. El seu títol Never let me go i el seu autor Kazuo Ishiguro, conegut a Catalunya sobretot per la novel·la The remains of the day que fou la base d’una pel·lícula de cert èxit que en castellà fou titulada Lo que queda del dia, que potser era també el títol de la traducció castellana. En tinc un record borrós, se que el llibre em va agradar molt i la pel·lícula no tant. En tot cas cap de les dues em va fer la impressió que m’ha causat la novel·la d’aquest estiu. Com alguns dels meus autors preferits, abans que un bon novel·lista, Ishiguro és un gran escriptor. La cadència i el temps de la seva frase és essencial en la construcció del seu treball. En aquest cas la forma no està separada del contingut i em sembla que els traductors al castellà no ho tindran fàcil. La contraportada del llibre diu que el seu discurs està centrat entorn de la fragilitat de la vida humana. Tot llegint-la, la sentim i l’experimentem. La trama es centra en els records d’una noia d’uns trenta anys, anomenada Kate, que recorda la seva infància en un col·legi anomenant Hailsham on visqué una estranya infància amb una gran unió entre els companys i una total absència dels pares. Des de la seva infància més llunyana seguirem l’evolució de Kate i de dos amics íntims on se’ns revelarà la veritat de les seves existència i algunes veritats sobre l’existència de tots plegats. No vull fer explícita la clau de la novel·la, però si recomanar la seva lectura.