Never let me go

Fa temps que em dedico poc a llegir novel·la. L’edat ens fa tornar-nos més avars amb els temps i, més o menys voluntàriament, més o menys conscientment, ha anat optant per un altre tipus de lectures. Aquest estiu, però, per mirar de fer menys traumàtica la meva separació de la llengua anglesa vaig optar per llegir-ne una, que una mica per atzar vaig comprar a la llibreria del meu barri. El seu títol Never let me go i el seu autor Kazuo Ishiguro, conegut a Catalunya sobretot per la novel·la The remains of the day que fou la base d’una pel·lícula de cert èxit que en castellà fou titulada Lo que queda del dia, que potser era també el títol de la traducció castellana. En tinc un record borrós, se que el llibre em va agradar molt i la pel·lícula no tant. En tot cas cap de les dues em va fer la impressió que m’ha causat la novel·la d’aquest estiu. Com alguns dels meus autors preferits, abans que un bon novel·lista, Ishiguro és un gran escriptor. La cadència i el temps de la seva frase és essencial en la construcció del seu treball. En aquest cas la forma no està separada del contingut i em sembla que els traductors al castellà no ho tindran fàcil. La contraportada del llibre diu que el seu discurs està centrat entorn de la fragilitat de la vida humana. Tot llegint-la, la sentim i l’experimentem. La trama es centra en els records d’una noia d’uns trenta anys, anomenada Kate, que recorda la seva infància en un col·legi anomenant Hailsham on visqué una estranya infància amb una gran unió entre els companys i una total absència dels pares. Des de la seva infància més llunyana seguirem l’evolució de Kate i de dos amics íntims on se’ns revelarà la veritat de les seves existència i algunes veritats sobre l’existència de tots plegats. No vull fer explícita la clau de la novel·la, però si recomanar la seva lectura.