Diàleg

No es dirà prou la importància de la troballa platònica del diàleg; en termes objectius, una via de comunicació relativament poc practicada i excèntrica a la història de la filosofia, rumiant-s’ho a fons: la única manera plausible d’escriure sobre filosofia. L’alternativa al diàleg són discursos necessàriament tendents a l’autarquia i a l’auto-referència, tot i que alguns ho amaguin amb més gràcia que d’altres.

Orford i l'Orford Ness

El castell
Orford des del castell
La marina d'Orford

Suffolk és una de les comarques més orientals d’Anglaterra. Des del segle XVII està documentat el retrocés de la seva línia de costa (ja varem parlar de la confrontació geològica entre Anglaterra i Escòcia, clarament favorable a la segona). És un país sense cap elevació visible, que degué de patir molt quan el principal problema dels regnes saxons eren les incursions dels vikings. A alguns llocs com Dunwich, l’avenç de la línia de costa ha acabat esborrant del mapa la que fou la ciutat més important de l’edat mitjana. El indret més atractiu de Suffolk és la petita vila d’Orford, un lloc de difícil accés, amb una tranquil•litat difícil de trobar als altres pobles de costa. De fet, Orford és un port fluvial. El riu Ore banya el seu port a molt poca distància del mar, però en lloc d’abocar-s’hi directament comença una cursa paral•lela al mal que s’allarga unes quantes milles. La franja de terra entre el riu i el mar és el Orford Ness un paratge utilitzat sobre tot pels pescadors a hores d’ara, però també una reserva natural, el lloc on es feren els primers assaigs d’una eina decisiva pels britànics a la segona guerra, el radar, i on, a la guerra freda, hi hagué el principal centre de captació de senyals provinents de la Unió Soviética. El poble viu a hores d’ara sobretot del seu club nàutic, i hi ha dos edificis medievals:l’església i una torre, única resta del castell bastit per Enric II.

llibres que foren públics

Un dels llibres que vaig adquirir a Hay-on-Wye és una recopilació dels assaigs de Faulkner, un autor que em fascinava i que ara em sembla un xic oblidat. A la setmana següent em va arribar un llibre comprat a Amazon de Flew sobre la noció de creença a Hume. Tots dos llibres, quan els vaig examinar més detingudament, tenien un tret en comú: havien pertanyut a biblioteques publiques, que possiblement havien decidit desfer-se d’ells. Potser perquè aquestes institucions tenen, com jo a casa meva, un problema d’espai o potser també perquè, les dues possibilitats no són excloents, els responsables han arribat a la conclusió que els esmentats llibres ja estan obsolets. Això confirmaria la meva impressió apuntada abans sobre Faulkner. L’altre és un llibre prou citat a les bibliografies sobre Hume i té un caràcter d’obra de referència, cosa que fa pensar que potser el que es va tancar va ser el departament de Filosofia de la seva Universitat. De fet, no seria pas un cas únic ni aïllat. Personalment, em fa sentir una impressió de marcada melangia. Si el meu record del pas per las aules de Filosofia és agredolç, en vaig aprendre molt i també en vaig perdre molt el temps, no passa el mateix amb la Biblioteca de Filosofia,d’un nivell, en general, superior al de la Facultat. Si, com em comenten, el final de la Facultat de Filosofia és un destí prou inexorable, això haurà d’implicar el final d’una biblioteca que ja no tindrà gaire raó de ser. Es podria així perdre la millor col•lecció de llibres de filosofia del país enmig de la nostra ancestral, bàrbara indiferència.

Llanthony

Un cavall molt sociable
l'abadia de Llanthony

Altres vegades ja he explicat el meu entusiasme pels monestirs britànics o, per ser més exactes, per les runes del monestirs britàniques, als quals no se’ls infringeix les horribles restauracions típiques d’altres països, com ara el nostre. Llanthony és una abadia del segle XII i un dels llocs més tranquils i agradables de visitar d’aquest pais, potser com a conseqüència del fet que només es pot accedir mitjançant una carretera d’un únic carril durant uns quants kilòmetres. Hi ha un hotel amb fama de confortable i un pub que diuen serveix una de les millors cerveses del país. Probablement un dels llocs més adient que mai he vist per perdre’s del tot. Al costat de les runes, hi havia un monestir on, sense cap amoïnamen,t pasturaven uns cavalls. Vaig estar mirant-me’ls molta estona i em va semblar evident perquè Swift va utilitzar aquest noble animal com a revers dels miserables, des de tots els punts de vista, yahoos (és a dir, humans)

Brecon Beacon

Sgwd Clun Gwyn
Sgwd y Pannwr
Sgwd yr Eira
Sgwd yr Eira (des de dintre)
Capvspre al Talybont reservoir

El del cap de setmana passada va ser el meu quart viatge a Wales des de que visc aquí, i el segon d’aquest any. Possiblement serà l’últim en molt de temps ja que no crec que aquest curs tingui l’oportunitat de tornar-hi. El paisatge d’aquest país no té la sublimitat de l’escocès, però tampoc la monotonia de l’anglès. És un paisatge d’ondulacions suaus però constants on, com deia la vella cançó de Raimon, es troben tots els matisos del verd (és segurament la part més plujosa de Gran Bretanya). Tampoc no va estar tan forçat a la despoblació com l’altre veí dels anglesos i això produeix una sensació més amable que la sovint desolada Escòcia. Al costat de Hye-on-ye, es troba el més meridional dels seus parcs naturals: Brecon Beacons. És menys conegut que Snowdonia, però això no significa que tingui un interès menor. Si més no, la nostra caminada del dissabte passat va ser de les més agradables que he fet mai en aquesta illa. Varem recórrer la part més meridional de Fforest Fawr (gran bosc en galès) on tot seguint el curs del riu Mellte, es troben una sèrie de cascades, la més famosa de les quals és la Swgd yr Eira (caiguda de neu). Una cavitat darrera de la caiguda d’aigua permet passar-hi per sota i tenir una visió des de darrera de la cortina d’aigua. Tinguérem sort amb el temps no va ploure i fins a tot a darrera hora el cel estava molt clar, cosa que va permetre gaudir d’un capvespre extraordinari com els que a vegades s’esdevenen a aquesta illa.

Hay-on-Wye

A començaments dels seixanta, la motorització massiva del Regne Unit tot just acabava de començar i la vida als pobles de l’interior de la illa era força ensopida amb una activitat econòmica migrada. Llavors Richard Booth va prendre una decisió aparentment absurda per a un jove acabat de llicenciar en Oxford, tornar al seu poble, una vila gal•lesa a prop de la frontera amb Anglaterra, i obrir una llibreria de segona mà. La seva idea tingué èxit i s’afegiren altres llibreters fins convertir la ciutat de Hay-on-Wye en la capital bibliòfila del Regne Unit. Actualment funcionen unes 30 llibreries a una ciutat que no arriba als 2000 habitants. Hi ha, és clar, de tota mena: especialitzades en poesia, en llibres de misteri, generals, dedicades al llibre antic ... La ciutat té l’avantatge també d’estar a les portes d’un parc natural, cosa que la converteix en un lloc ben adient per passar unes vacances variades. M’hi vaig perdre el darrer cap de setmana i tot que a les seccions de filosofia no vaig trobar res especialment abellidor, no passa el mateix amb les de cinema, cosa que em permeté engruixir la biblioteca i posar-me més pressió, per començar a adoptar la mesura que ha de sortir un per cadascun que entri.

Fish tank

Fish Tank és la segona pel•lícula d’Andrea Arnold, que havia fet un debut interessant amb Red Road. Vaig perdre’m aquesta pel•lícula però després de la visió de la recent estrena hauré de fer per recuperar-la. Fish tank és una pel•lícula centrada a la vida d’una noia anomenada Mia que viu a un state, les cases de protecció oficial amb una pèssima reputació, amb la seva mare, prou jove encara, i una germana petita. Mia està del tot despenjada de l’escola i passa les hores a un pis buit practicant passos de hip-hop. Això sembla posar-nos en un terreny proper al de Billy Elliot, però tot i que aquesta és l’aspiració de Mia, el film no ens explicarà el seu triomf. De fet, no triomfarà en absolut. La pel•lícula es centrarà essencialment a la relació amb el nou nuvi de sa mare, un noi irlandès anomenat Connor, que serà la primera persona que li dedicarà una certa atenció, potser excessiva.
Pocs temes han estat tan tractats com el de la infància abandonada. Pocs però són tan necessaris o importants. Arnold explica les vides d’un cert grup social que només te presència als mitjans, digueu si voleu a la realitat, quan es fan reportatges sobre els mals hàbits de nutrició, una obsessió de la psedo-esquerra anglesa, o es parla de les expectatives de creixement del BNP (una de les places fortes dels quals és precisament el lloc on viu Mia, Barking). Tot plegat però Arnold no vol donar-li a aquesta condició social cap dramatisme especial. De fet, a l’entrevista amb Sigth & Sound manifesta que els states són lloc plens de vida més atractius i humans que alguns llocs depriments construïts per a les classes mitges ( mentre veia la pel•lícula se’m va acudir que malgrat la degradació dels states, el seu entorn és molt més obert i menys atapeït que aquests pisos pels que les classes mitjanes de Barcelona paguen fortunes) Els problemes dels personatges tenen més a veure amb una manca de propòsit general de la seva vida que no pas amb el fet de tenir uns ingressos migrats. El tractament del personatge de la mare és il•lustrador a aquest respecte. Arnold és del tot pertinent i exacta a l’hora de mostrar-nos el buit on aquesta noia ha hagut de créixer i assoleix una interpretació de primer ordre de Katie Jarvis, segons sembla una noia sense cap experiència d’actriu que va cridar l’atenció de la directora quan es barallava amb el seu nuvi a una estació de metro. No sé pas si arribarà a Barcelona, però si podeu, serien dues hores ben aprofitades.

Inici accidentat

Aquesta setmana ha estat del tot especial, laboralment parlant. Des de dilluns, l’Institut ha hagut de tancar per motius de seguretat. La caiguda d’una part del fals sostre del claustre a l’estiu va ser un primer avis i el despreniment, la matinada del dia del començament de curs, del fals sostre d’un aula va constituir l’avís definitiu. El peritatge de l’arquitecte va ser contundent: no es podia garantir la seguretat a un bon nombre d’espais i des de dimarts s’han hagut de suspendre les classes. Els treballs avencen ràpids per tal de poder obrir el dilluns venint, tot i que ho farem amb condicions precàries, cinc aules de menys. Fa molts anys que tots els equips directiu han anat insistint en la necessitat d’una reforma integral de l’edifici mentre a Madrid adoptaven la política de qui dia passa, any empeny. Ara els arguments són del tot immillorables i la decisió hauria de ser inajornable, si no fos pel fet que atès l’estat de les finances de l’estat no podrà rajar gaire d’on ja no hi ha.

Fight the power

El BFI ha programat aquest mes un cicle de pel•lícules per commemorar el vigèsim aniversari de la pel•lícula de Spike Lee Do the right thing. Al cicle es projecten films d’altres directors negres més o menys contemporanis, pel•lícules precedents que abordaren la qüestió del racisme o amb connexions temàtiques amb el film de Lee com Taxi Driver o Nigth of the Hunter. Dimarts vaig veure el film de Lee que feia molt de temps que no veia i em va semblar que és, amb diferència, la millor de les seves pel•lícules, del tot mereixedora de la condició de clàssic atorgada pels responsables del BFI. Do the rigth thing és especialment reeixida perquè conjuga les seves intencions didàctiques, que han espatllat algun altre film de Lee, amb una posada en escena àgil, plena de ritme i en el seu moment original i innovadora (molta gent ha entrat a sac a les idees del realitzador americà i de fet encara hi ha que ho fan). Quan es va estrenar hom va pronosticar que els motins i les “bullangues” racials als barris de negres eren inevitables. Res d’això succeí i de fet les coses han canviat de manera notable. Algunes de les estrelles més important del cine americà del moment són de color i ha arribat a la presidència Obama, coses que quan es feu la pel•lícula semblaven ben difícils. El film reflecteix perfectament aquest moment, viu des de l’arrelament a un temps concret sense que en el nostre present hagi perdut res del seu interès. Destacaria tres coses del film que me’l fan especialment simpàtic: en primer lloc, la seva dimensió autocrítica. Certament els habitants de Brooklyn que surten a la pel•lícula son víctimes d’una situació injusta, però també responsables per la seva deixadesa, manca d’ambicions i sobretot de responsabilitat (el tema de la paternitat responsable com a dèficit de la comunitat negre no és un invent d’Obama). En segon lloc, el sentit de l’humor. Do the right thing és una pel•lícula molt i molt divertida,tant per la mirada irònica del seu autor com per la presència d’uns diàlegs pertinentment escrits . En tercer lloc, la brillantor del treball dels actors. És un pel•lícula coral on tothom està francament entonat, tot i que ja la primera vegada que la vaig veure em va cridar l’atenció un actor jove que feia un dels papers més antipàtics en principi: el noi de la pizzeria amb tendències lleugerament racistes. Aquest jove era John Turturro, el qual ha esdevingut després una de les presències amb més personalitat del cine americà.

Mare Coratge i els seus fills

L’altre dia parlàvem de les dues catàstrofes bèl•liques del segle passat com senyal d’acabament de la vigència de la il•lustració, una afirmació gens original, repetida a molts d’altres llocs. Menys assenyalat és el fet que aquest període, clos amb Auschwitz i Hiroshima, començà amb una guerra no menys desoladora en els seus efectes que les del segle XX: la guerra dels trenta anys. De fet, no deixa de tenir una certa dimensió simbòlica que el pare de la filosofia moderna fos un combatent a aquesta guerra, i, si haguéssim de fer cas a Grayling, potser alguna cosa més. Una guerra, la dels trenta anys, amb molts punts de contacte amb les anomenades mundials: en primer lloc, la participació de tots els països europeus, en segon lloc, el fet d’estar centrada essencialment a Alemanya i també que no es va presentar com una de les disputes territorials que explicaven les guerres anteriors i les posteriors, sinó com un conflicte religiós, anàleg per tant al pretès conflicte ideològic que ocasionà la segona guerra mundial.
Totes aquestes reflexions em venien al cap ahir mentre veia la darrera representació al National Theatre de l’obra Mare Coratge i els seus fills de Bertolt Brecht. Brecht va triar dues vegades el segle XVII com escenari per reflectir les seves inquietuds sobre el present, en aquesta obra i en el seu Galileu, també representat en aquest escenari fa un parell d’anys. Ja vaig manifestar llavors la meva devoció pel text sobre el científic italià. Mare Coratge m’agrada una mica menys. La reflexió de fons és menys nítida i precisa que la del Galileu, probablement perquè la posició personal de Brecht en el moment de la seva escriptura era prou ambigua. Cap comunista d’un país de l’Europa Occidental podia sentir-se perfectament orientat després del pacte entre Hitler i Stalin. Això crec que es reflecteix a l’obra, la qual en principi donà una visió cínica i amarga de la guerra, però que té com a culminació una escena d’heroisme bèl•lic, la protagonitzada per la filla muda al penúltim quadre, quan el seu sacrifici salva una ciutat sencera. El fet que la idea general em resulti menys clara no significa però que el text no tingui quasi sempre l’agudesa, l’enginy i el caràcter corrosiu del millor Brecht.
L’obra fa una adaptació molt fidel del text. Una banda de música, més o menys pop, està present a l’escenari, cosa que permet mantenir les cançons. Tot plegat fa que la representació duri més de tres hores encara que això no es nota gaire. L’escenografia aprofita a fons el fet de tenir potser l’escenari més gran de la ciutat i permet gaudir plenament de l’èpica brechtiana. Mare Coratge és una obra amb possibilitats de lluïment excepcional per a una actriu i la irlandesa Fionna Shaw no les desaprofita. Potser algú la recordarà pel seu paper de tieta a la sèrie de films sobre Harry Potter. És també una actriu de primera línia dins de l’escena londinenca i la seva interpretació en fou una bona mostra.

Capacitats paranormals ( o discursos para anormals)

Alguns en tenen. L’editorial de la Vanguardia d’avui és una mostra. El senyor director insisteix, és un tòpic repetit, en parlar de la LEC com solució possible a la pèrdua de l’autoritat dels professors i el valor de l’esforç. La vinculació entre aquestes intencions i el text avalat pels responsables del deteriorament provocat per la LOGSE és, pels que només dominem els procediments habituals de lectura, un complet misteri.

exclusió escolar

The Guardian informa avui de les queixes de molts pares , els quals veuen com els seus fills són expulsats del sistema educatiu, per millorar la competitivitat dels centres on estudien. L’obsessió de les autoritats i una part important del públic pel ranking de les escoles segons la seves qualificacions té aquí un punt de malaltís i condiciona les possibilitats de finançament dels centres. Per tal de pujar llocs, comença a ser una pràctica habitual que els alumnes siguin invitats a abandonar el centre a la meitat dels dos anys que es corresponen amb el batxillerat. L’aspecte més pervers és que no són pròpiament alumnes que estiguin fracassant en el sentit estricte del terme (cal recordar que de fet, en principi, aquí no suspèn ningú) i en molts casos les qualificacions tampoc són en elles mateixes negatives. Fent una equivalència aproximada els alumnes que s’exclouen serien els que al nostre sistema tindrien qualificacions de bé. Segurament tot això esta d’acord amb l’esperit del temps, cosa que no impedeix tenir un punt de nostàlgia per altres temps on en l’ensenyament es concebia com un sector públic. De totes maneres el sistema britànic té malgrat tot un punt més de dignitat moral que el pla d’aprovats per diners amb els que el conseller Maragall vol amagar l’actual desgavell.

Més sobre la segona guerra mundial

En un article de dimarts passat a l’Avui, en Ferran plantejà la qüestió dels guanyadors i perdedors de la segona guerra mundial. Fa un temps, no sé ben bé quan, vaig donar notícia en aquest dietari d’un debat cel•lebrat entorn d’aquesta qüestió a l’IWM. Llavors alguns interlocutors donaren respostes prou clares. Certament qui no la va guanyar va ser Polònia i tampoc, evidentment, el Regne Unit. És clar que la perspectiva merament ideològica és confusa i des del nostre present n’és difícil trobar-ne el sentit. Possiblement el concepte de guerra contra el totalitarisme té un evident regust a anacrònic. La democràcia liberal no gaudia de gaire prestigi ni partidaris després de la depressió del 29. Que tot plegat fou força contingent queda demostrat, per exemple, al llibre de Beevor sobre la caiguda de Berlin, quan ens explica que Stalin tingué por fins al darrer moment d’un acord entre els nazis i els anglo-americans i, per tant, un canvi d’aliances, potser perquè com diuen els castellans, “piensa el ladrón que todos son de su condición”. Crec que Orwell reflectí molt de la veritat de l’ambient polític del moment a la descripció de les inestables aliances de les potencies que es reparteixen el mon al seu 1984.
Hume a la seva Història d’Anglaterra remarca amb ironia que, tot i que les guerres del XVII foren guerres de religió, no hi hagué cap contendent que un algun moment pno actés amb estats de confessions oposades contra estats de la mateixa confessió. Si pensem que la ideologia política és el substitut de la religió diria que l’observació de Hume manté la seva vigència. Prescindint de la religió, i dels seus succedanis, i centrant-nos en una perspectiva geopolítica la resposta és des del meu punt de vista molt clara. La derrotada de la primera i la segona guerra mundial, la mateixa guerra de fet com pensà Patocka, és Europa. Després d’ambdues guerres els europeus que gaudien d’un domini quasi absolut del planeta es converteixen en apèndixs, entranyables si voleu però essencialment irrellevants, dels seus successors que són una altra cosa. Una perspectiva cultural és en aquest cas complementaria i en el fons idèntica a la de la geo-política: el perdedor de les dues guerres fou l’ideal de la il•lustració, que començar a morir al fang de les trinxeres del Somme.

Sobre el suicidi

Dies sense gaire o cap història. Després del simbòlic pas per les aules del curs passat, preparar quatre nivells em dóna molt feina i cap oportunitat de gaudir de la tardor britànica. Tanmateix, avui ha retornat l’estiu i ha fet el quart o cinquè dia d’aquesta estació enguany. Ahir vaig tenir una estona per mirar-me els assaigs de Hume. Llegeixo el dedicat al suïcidi, que no va gosar publicar en vida. És un text escrit amb el millor registre de l’escocès, oscil•lant entre el sarcasme i la indignació envers l’estupidesa aliena. La seva defensa es fonamenta a dos arguments: el primer és que una acció humana en cap cas pot ser capaç d’alterar els designis d’un Déu omnipotent i omniscient; una rauxa suïcida és tan efecte de la voluntat divina com qualsevol altre acció. D’altra banda tampoc hi ha cap indici més enllà de la presumpció humana per pensar que la nostra vida té una dignitat especial i de fet la saviesa divina permet que aquesta vida humana pugui ser suprimida per l’acció, posem-ne, d’un escorpí. També ens adverteix que les mateixes raons que fan immoral el suïcidi, fan immoral qualsevol dels actes convencionalment qualificats com a heroics. Des d’una perspectiva que deslligui Déu de la naturalesa, la qüestió esdevé encara més simple, perquè allò característic de l’acció humana és l’orientació constant envers la transgressió del límits de la naturalesa.

Setantè aniversari del començament de la segona guerra mundial

Ahir hom commemorà amb la solemnitat requerida el setanta aniversari del començament de la segona guerra mundial. Ahir exactament era l’aniversari del discurs de Chamberlain explicant que estaven en guerra amb Alemanya, tot i que efectivament la invasió de Polònia havia començat dos dies abans. Al capdavall, la diferència no és tan important si considerem que, des d’una perspectiva menys eurocèntrica, el veritable començament de la guerra seria gairebé un any abans amb la invasió de la Xina per part del Japó. Tots els mitjans, en qualsevol cas, donaren notícia de l’esdeveniment. Ja hem indicat altres vegades la potència que el relat de l’heroisme britànic contra el feixisme té com a element vertebrador del mite sostenidor de la nació britànica. Cap altre nació, o aspirant a nació, té a hores d’ara un relat amb tanta eficàcia. A la nit, la ITV, l’històric canal privat, emeté un programa fet en col•laboració amb l’IMW on es feia un seguiment hora per hora de com visqueren, fonamentalment els anglesos, aquell diumenge estiuenc i tràgic. El programa era força àgil i hi abundaven testimonis personals dels que ho varen viure. Potser, però, la imatge més colpidora era la d’una multitud de polonesos entusiasmats davant de l’ambaixada britànica a Varsòvia, victorejant la Gran Bretanya. Pensaven que ja no estaven sols i que la primera potència mundial, junt amb França, venia en el seu socors. Potser el darrer moment de joia col•lectiva, certament il•lusòria, del poble polonès.

tòpics

Mentre que hi ha gent absorbida en la seva lluita contra vicis com el tabac, la meva dèria particular és lluitar contra l’adició a la premsa, la catalana particularment. Me’n vaig sortint i no fer treball de despatx m’ajudarà molt. Algunes conclusions són però inevitables. Un tòpic repetit amb insistència és el de desaparició de les nocions d’esquerra i dreta. Les raons on aquesta afirmació es fonamenta sovint són falses i mal intencionades, però això no fa menys certa l’afirmació. Els motius tenen a veure amb la qüestió plantejada per Strauss sobre la superioritat de la filosofia política clàssica sobre la moderna. Sense entrar en disquisicions metafísiques, em sembla que aquesta superioritat és evident des d’un punt de vista epistemològic. Tot el que s’està esdevenint s’entén molt millor des de Plató, que des de categories gastades com la de liberalisme o socialdemocràcia.