9/20/2009

Fish tank

Fish Tank és la segona pel•lícula d’Andrea Arnold, que havia fet un debut interessant amb Red Road. Vaig perdre’m aquesta pel•lícula però després de la visió de la recent estrena hauré de fer per recuperar-la. Fish tank és una pel•lícula centrada a la vida d’una noia anomenada Mia que viu a un state, les cases de protecció oficial amb una pèssima reputació, amb la seva mare, prou jove encara, i una germana petita. Mia està del tot despenjada de l’escola i passa les hores a un pis buit practicant passos de hip-hop. Això sembla posar-nos en un terreny proper al de Billy Elliot, però tot i que aquesta és l’aspiració de Mia, el film no ens explicarà el seu triomf. De fet, no triomfarà en absolut. La pel•lícula es centrarà essencialment a la relació amb el nou nuvi de sa mare, un noi irlandès anomenat Connor, que serà la primera persona que li dedicarà una certa atenció, potser excessiva.
Pocs temes han estat tan tractats com el de la infància abandonada. Pocs però són tan necessaris o importants. Arnold explica les vides d’un cert grup social que només te presència als mitjans, digueu si voleu a la realitat, quan es fan reportatges sobre els mals hàbits de nutrició, una obsessió de la psedo-esquerra anglesa, o es parla de les expectatives de creixement del BNP (una de les places fortes dels quals és precisament el lloc on viu Mia, Barking). Tot plegat però Arnold no vol donar-li a aquesta condició social cap dramatisme especial. De fet, a l’entrevista amb Sigth & Sound manifesta que els states són lloc plens de vida més atractius i humans que alguns llocs depriments construïts per a les classes mitges ( mentre veia la pel•lícula se’m va acudir que malgrat la degradació dels states, el seu entorn és molt més obert i menys atapeït que aquests pisos pels que les classes mitjanes de Barcelona paguen fortunes) Els problemes dels personatges tenen més a veure amb una manca de propòsit general de la seva vida que no pas amb el fet de tenir uns ingressos migrats. El tractament del personatge de la mare és il•lustrador a aquest respecte. Arnold és del tot pertinent i exacta a l’hora de mostrar-nos el buit on aquesta noia ha hagut de créixer i assoleix una interpretació de primer ordre de Katie Jarvis, segons sembla una noia sense cap experiència d’actriu que va cridar l’atenció de la directora quan es barallava amb el seu nuvi a una estació de metro. No sé pas si arribarà a Barcelona, però si podeu, serien dues hores ben aprofitades.

Etiquetes de comentaris: , ,

1 Comments:

Blogger Cristina said...

Tan de bo la poguéssim veure aquí, ni que fos al Verdi. Però no sé si la gent aquí entendria amb plenitud la situació de la que es parla a la pel.lícula...

7:43 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home