Mare Coratge i els seus fills

L’altre dia parlàvem de les dues catàstrofes bèl•liques del segle passat com senyal d’acabament de la vigència de la il•lustració, una afirmació gens original, repetida a molts d’altres llocs. Menys assenyalat és el fet que aquest període, clos amb Auschwitz i Hiroshima, començà amb una guerra no menys desoladora en els seus efectes que les del segle XX: la guerra dels trenta anys. De fet, no deixa de tenir una certa dimensió simbòlica que el pare de la filosofia moderna fos un combatent a aquesta guerra, i, si haguéssim de fer cas a Grayling, potser alguna cosa més. Una guerra, la dels trenta anys, amb molts punts de contacte amb les anomenades mundials: en primer lloc, la participació de tots els països europeus, en segon lloc, el fet d’estar centrada essencialment a Alemanya i també que no es va presentar com una de les disputes territorials que explicaven les guerres anteriors i les posteriors, sinó com un conflicte religiós, anàleg per tant al pretès conflicte ideològic que ocasionà la segona guerra mundial.
Totes aquestes reflexions em venien al cap ahir mentre veia la darrera representació al National Theatre de l’obra Mare Coratge i els seus fills de Bertolt Brecht. Brecht va triar dues vegades el segle XVII com escenari per reflectir les seves inquietuds sobre el present, en aquesta obra i en el seu Galileu, també representat en aquest escenari fa un parell d’anys. Ja vaig manifestar llavors la meva devoció pel text sobre el científic italià. Mare Coratge m’agrada una mica menys. La reflexió de fons és menys nítida i precisa que la del Galileu, probablement perquè la posició personal de Brecht en el moment de la seva escriptura era prou ambigua. Cap comunista d’un país de l’Europa Occidental podia sentir-se perfectament orientat després del pacte entre Hitler i Stalin. Això crec que es reflecteix a l’obra, la qual en principi donà una visió cínica i amarga de la guerra, però que té com a culminació una escena d’heroisme bèl•lic, la protagonitzada per la filla muda al penúltim quadre, quan el seu sacrifici salva una ciutat sencera. El fet que la idea general em resulti menys clara no significa però que el text no tingui quasi sempre l’agudesa, l’enginy i el caràcter corrosiu del millor Brecht.
L’obra fa una adaptació molt fidel del text. Una banda de música, més o menys pop, està present a l’escenari, cosa que permet mantenir les cançons. Tot plegat fa que la representació duri més de tres hores encara que això no es nota gaire. L’escenografia aprofita a fons el fet de tenir potser l’escenari més gran de la ciutat i permet gaudir plenament de l’èpica brechtiana. Mare Coratge és una obra amb possibilitats de lluïment excepcional per a una actriu i la irlandesa Fionna Shaw no les desaprofita. Potser algú la recordarà pel seu paper de tieta a la sèrie de films sobre Harry Potter. És també una actriu de primera línia dins de l’escena londinenca i la seva interpretació en fou una bona mostra.