Sing me a song with social significance

Pins and needles fou una obra teatral creada per la secció cultural i recreativa del ILGWU un dels sindicats mes actius i potents de New York als anys 30. Mentre que la majoria dels seus treballs eren petites peces d’agitació política amb pins and needles intentaren fer quelcom de ben diferent: una comèdia musical semblant a allò que es podia veure a Broadway diferent de propostes més previsibles en principi per gent esquerrana com la mimetització del treball de Brecht o de les produccions del federal theatre (les quals són per cert satiritzades a l’obra). La base musical fou obra del jove compositor, Harold Rome i els escriptors foren Marc Blizstein i Arthur Arent. Als seus sketchs reflectien la vida quotidiana dels treballadors, les lluites per la millora de les condicions laborals i satiritzaven les polítiques dels països imperialistes (entre els quals incloïen les potències de l’eix però també el Regne Unit) i la dreta republicana impotent envers la preeminència electoral de F.D. Roosevelt.

Durant nou mesos l’obra fou representada els vespres i els caps de setmana i malgrat no disposar de cap mena de propaganda, l'exit fou creixent fins el punt que els actors hagueren d'abandonar la fabrica per esdevenir professionals que feien vuit funcions setmanals. En 1939 l’obra fou trasllada al Windsor Theatre i encadenà 1108 representacions, la més representada fins a aquell moment a Broadway. Fou representada també a la Casa Blanca i tingué dos gires nacionals.

La primera versió anglesa es pot veure ara en un dels escenaris del circuit fringe, The Cock Tavern Theatre. El teatre és un espai minúscul situat al pis superior d’un pub de Kilburn High Road, un dels pocs que queden a la ciutat amb l’ambient de tota la vida (és a dir on ningú ve a beure coses com vi). La manca evident de mitjans i espai és substituïda per professionalitat i entusiasme. L’escriptura de l’obra ha estat actualitzada en algunes referències però hi romanen moltes coses perquè tot plegat no és tampoc tan diferent. Com llavors segueix manant una élite forassenyadament avariciosa, no tenim Mussolini, però tenim Berlusconi i el que no tenim som sindicats obrers (vull dir sindicats de debò). Allò fonamental és però el treball d’uns actors que interpreten, canten, ballen i fan música a la vegada i que no podrien estar millor. Són en concret nou actors i apunto el nom de tots ells perquè més d’un pot tenir un futur brillant (tots són molt joves): David Barnes, Mark Gillon, Laura-kate Gordon, Josephine Kiernan, Elain Lloyd, Elizabeth Pruett, Racheel Rose Reid, Matthew Rutherford i Adam Walker. Certament un treball d’aquesta qualitat no és producte de la sort sinó de l’esforç per la difusió de les activitats artístiques que es realitza a molts centres del pais. El Cock Tavern Theatre, que avui comença un seguit de representacions de la Bohème, no té cap mena de subvenció.

Mare Coratge i els seus fills

L’altre dia parlàvem de les dues catàstrofes bèl•liques del segle passat com senyal d’acabament de la vigència de la il•lustració, una afirmació gens original, repetida a molts d’altres llocs. Menys assenyalat és el fet que aquest període, clos amb Auschwitz i Hiroshima, començà amb una guerra no menys desoladora en els seus efectes que les del segle XX: la guerra dels trenta anys. De fet, no deixa de tenir una certa dimensió simbòlica que el pare de la filosofia moderna fos un combatent a aquesta guerra, i, si haguéssim de fer cas a Grayling, potser alguna cosa més. Una guerra, la dels trenta anys, amb molts punts de contacte amb les anomenades mundials: en primer lloc, la participació de tots els països europeus, en segon lloc, el fet d’estar centrada essencialment a Alemanya i també que no es va presentar com una de les disputes territorials que explicaven les guerres anteriors i les posteriors, sinó com un conflicte religiós, anàleg per tant al pretès conflicte ideològic que ocasionà la segona guerra mundial.
Totes aquestes reflexions em venien al cap ahir mentre veia la darrera representació al National Theatre de l’obra Mare Coratge i els seus fills de Bertolt Brecht. Brecht va triar dues vegades el segle XVII com escenari per reflectir les seves inquietuds sobre el present, en aquesta obra i en el seu Galileu, també representat en aquest escenari fa un parell d’anys. Ja vaig manifestar llavors la meva devoció pel text sobre el científic italià. Mare Coratge m’agrada una mica menys. La reflexió de fons és menys nítida i precisa que la del Galileu, probablement perquè la posició personal de Brecht en el moment de la seva escriptura era prou ambigua. Cap comunista d’un país de l’Europa Occidental podia sentir-se perfectament orientat després del pacte entre Hitler i Stalin. Això crec que es reflecteix a l’obra, la qual en principi donà una visió cínica i amarga de la guerra, però que té com a culminació una escena d’heroisme bèl•lic, la protagonitzada per la filla muda al penúltim quadre, quan el seu sacrifici salva una ciutat sencera. El fet que la idea general em resulti menys clara no significa però que el text no tingui quasi sempre l’agudesa, l’enginy i el caràcter corrosiu del millor Brecht.
L’obra fa una adaptació molt fidel del text. Una banda de música, més o menys pop, està present a l’escenari, cosa que permet mantenir les cançons. Tot plegat fa que la representació duri més de tres hores encara que això no es nota gaire. L’escenografia aprofita a fons el fet de tenir potser l’escenari més gran de la ciutat i permet gaudir plenament de l’èpica brechtiana. Mare Coratge és una obra amb possibilitats de lluïment excepcional per a una actriu i la irlandesa Fionna Shaw no les desaprofita. Potser algú la recordarà pel seu paper de tieta a la sèrie de films sobre Harry Potter. És també una actriu de primera línia dins de l’escena londinenca i la seva interpretació en fou una bona mostra.

Imitation to Life

El Xavi m’envia un escrit de La Vanguardia on es fa esment del cinquantè aniversari del darrer film de Douglas Sirk, Imitation to Life .Tot i que l’article és entusiasta trobo que es queda encara curt. Per atzar vaig veure-la unes poques nits abans de viatjar a Barcelona i em va semblar una extraordinària exhibició d’intel•ligència cinematogràfica. El tòpic al qual s’al•ludeix a l’article és el deute de Pedro Almodovar amb Douglas Sirk, dient que el cine del segon possibilità el primer. De fet, però els backgrounds són molt diferents i el del director originàriament danès és força més dens i interessant amb un passat de director teatral a l’època de la República de Weimar on treballà a fons la dramatúrgia brechtiana.
Imitation to life és des del meu punt de vista un dels films més intel•ligents i valents en plantejar la qüestió del racisme. No hi ha cap personatge obertament racista, tots pertanyen a l’estament liberal, però el conflicte ve provocat per un personatge desubicat, la negra que vol ser blanca i pot passar per blanca, fent palès així no pas el racisme groller dels films de tesi, sinó una mena més insidiosa i potser en el fons més pèrfida. Mentre que el melodrama més convencional sovint ha estat una defensa de l’ordre establert, Sirk excel•leix en mostra la buidor inherent a la versió més prototípica del somni americà. És potser l’única pel•lícula on el final feliç s’esdevé en un enterrament (l’enterrament de l’únic personatge que en un cert sentit ha viscut vertaderament). L’habilitat de Sirk és prou gran com per poder mantenir el nivell del film amb dues de les pitjors actrius de la història del cine americà, Lana Turner i Sandra Dee.

El gran inquisidor

Aquesta nit al Barbican he pogut presenciar per primera vegada un muntatge del llegendari Peter Brook, una adaptació d’un fragment del germans Karamazov; un text ben popular entre el públic filosòfic: el gran inquisidor. El treball de Brook és d’una gran austeritat. Un actor fa el paper d’Inquisidor i alhora de narrador. És l’única veu de la funció. Enfront d’ell donant-li la replica sense dir res ni moure un múscul fins al final de la funció, l’actor que fa el paper del crist baixat de nou a la terra. Tots dos disposats en un petita tarima amb dos tamborets com a seients. Tota la força a la interpretació de l’actor Meiers, l’anglesa és una llengua meravellosa dita per individus amb una dicció tan perfecta, i a la naturalesa del text de increïble riquesa i que fou una font per gent tan diversa com Nietzsche, hi ha clarament una anticipació de la teoria del darrer home, Brecht, erst kommt das fressen, dann kommt die moral, o Freud, un dels temes de fons és en definitiva la dificultat d’ésser cristià. La línia general de la disquisició de l’inquisidor és un examen de l’episodi de les tres temptacions: convertir les pedres en pans, deixar-se caure a l’abisme i tenir tot el poder del món. Per l’inquisidor la resposta de Crist fou sempre l’equivocada, perquè tingué una idea massa elevada dels homes, però l’església va poder rectificar-ho, usurpant el seu nom per fer tot el contrari del que el natzaré predicava; la única manera de portar la felicitat als homes suprimint la seva llibertat i prenent cura del seu benestar material. En definitiva, una gran nit de teatre que s’ha perllongat a la sortida. L’obra era prou curta per permetre’m veure la segona part del Chelsea Barça i ha estat un plaer indescriptible cantar el gol d’Eto’o a un pub anglès rodejat d’afeccionats del Celsea bel·ligerants però cada cop més resignats enfront de l’exhibició del Barça.

Berlín i la filosofia

El primer lloc que vaig visitar de Berlin, evidentment per atzar, fou el petit cementiri a la Chaussestrasse on es troben les tombes de Fichte i Hegel, separades per la tomba de la dóna del segon, la dóna del primer resta a la seva esquerra. Feia molt de fred i l’entorn estava gelat. La tomba de Fichte tenia la seva inscripció pràcticament esborrada, mentre que la de Hegel presentava un estat de conservació una mica millor. M’agradaria conèixer les peripècies que han permès que dos homes que segurament no simpatitzaven gaire, hagin acabat tant a prop l’un de l’altre. El cementiri solitari era fàcil d’associar amb el fet que aquests dos filòsofs són cada cop menys llegits. Fichte està reservat gairebé a l’àmbit exclusivament erudit. Hegel no sembla tenir la importància que va tenir fins no fa gaire anys, segurament perquè és un tipus de lectura molt complex per a les nostres pràctiques lectores. Una mica menys oblidada, tenia flors fresques, és la tomba d’un altre veí de Berlín famós: Bertold Brecht, el qual també reposa al costat de la seva esposa. En el cas de l’autor teatral segurament l’afavoreix el fet que la seva darrera residència estigués just al costat del cementiri i el seu teatre, el Berliner ensemble, no gaire lluny al mateix barri. La tomba de Brecht és d’una senzillesa absoluta, amb només una pedra que porta el seu nom.
De fet, el cementiri no és la única reminiscència de Hegel amb què vaig trobar-me. Diumenge a la tarda, a la Kupfergraben, un carrer a la vora del riu Spree enfront de la illa dels museus, vaig trobar una placa a un edifica que informava que en aquell lloc havia estat la casa de Hegel, quan ara catedràtic de la Universitat de Berlín. La casa fou destruïda durant la segona guerra mundial i és difícil imaginar-se a hores d’ara com és el paisatge que l’autor de la Fenomenologia de l’esperit veia des de la seva finestra quan encara no havien estat bastit cap museu ni la catedral de Berlin, i en canvi devia dominar la vista el castell del Rei de Prussia ara desaparegut.
Un altre escenari de Berlín està molt associat a la filosofia: el castell de Charlottenburg. Aquesta és una antiga residència estival dels reis de Prussia que ha arribat als nostres dies prou sencera, tot i que la destrucció a la segona guerra mundial fou també seriosa. Tot i que jo esperava passar només una estona, vaig estar-me quasi tot el dia. Des de fora estant, les dimensions dels palau no semblen massa grans, però la llegendària eficàcia germànica fa que a diferència d’altres llocs semblants on només una petita part és accessible al públic, aquí gairebé tot estigui a l’abast dels visitants. La col·lecció d’objectes decoratius és notable i aplega moltes peces d’altres residències reals. La col·lecció pictòrica és notable. Hi ha molt quadres de Watteau i sobretot un, la reproducció del qual vaig veure nombroses vegades de petit: el retrat eqüestre de Napoleó creuant els Alps que pintà David i acaba sent propietat de la cort prussiana després de la desfeta de Waterloo. Els jardins em van agradar especialment. Estan dividits en dos parts, una part d’estil francès amb decoració geomètrica i un parc l’estil anglès separats per un estany artificial que el dia que vaig anar-hi estava del tot gelat. Fou ben agradable passejar pel parc molt solitari i un xic perillós pel glaç que hi havia al terra. El castell es pot associar tres personatges dels quals parlo sovint a les meves classes. El primer un dels seus propietaris, Fredreric II de Prussia, el monarca il·lustrat del qual hi ha nombrosos records. El segon un dels seus invitats freqüents, Voltaire, que es va allotjar moltes vegades. Finalment un altre hoste important, en el seu cas, de la reina Teresa, Leibniz que tingué relacions freqüents amb la cort de Prussia. Era una sensació estranya mirar als esplèndids miralls que es conserven en aquella part del palau, la més antiga i pensar que la imatge que abans havien reflectit era la d’aquell esperit tan extraordinari alhora torturat que fou Leibniz.