Achever Clausewitz

Quan feia tercer de carrera, sense que aparentment vingués gaire al cas, en Jordi Sales ens va recomanar un llibre sobre la mentida romàntica i la veritat novel•lesca. Des de llavors, l’autor d’aquest llibre ha estat una companyia prou constant a la meva vida. Després d’aquest llibre, el primer escrit per Rene Girard, van seguir dos més ( a les versions castellanes La violencia y lo sagrado i encara El chivo expiatorio) i després moltes d’altres, però fou la primera trilogia la que serví per a definir les seves idees bàsiques. Fins i tot vaig tenir l’”honor” de fer una petita divulgació d’aquest autor quan vaig redactar la seva entrada a l’Enciclopèdia Catalana (la qual per cert era un horror, l’editor va decidir abreujar-la pel procediment expeditiu de tallar les línies del mig. Potser aquell editor era un fan de Roger Corman, però el cert és que no s’entenia unaborrall)
A hores d’ara Girard té 84 anys, és membre de l’Acadèmia francesa i segueix molt actiu. Hi ha una xarxa de treball i reflexió considerable articulada entorn de la seva obra a França i als Estat Units on va estar ensenyant la darrera part de la seva carrera docent. Darrerament he llegit una de les seves aportacions, Achever Clausewitz un llibre que reprodueix unes entrevistes amb Benoît Chantre i on pren com a punt de partida l’obra de Clausewitz per fer una altra reelaboració del seus conceptes bàsics de l’origen mític de la violència i continuar amb la seva revindicació del cristianisme des de la saviesa antropològica.

Clausewitz per Girard és interessant fonamentalment per dos motius: en primer lloc, perquè el seu anàlisi de l’estratègia militar està basat, tot i que òbviament no utilitzí el terme, a la noció de desig mimètic. La imitació del contrari és un element clau que acaba expressant-se a la noció d’acció reciproca. En segon lloc, Clausewitz és fonamental perquè malgrat els avenços superficials del “pacifisme”, estem a una situació apocalíptica, després que han estat les diferents guerres, les que han marcat el ritme de la nostra història. (i dir que estem en una situació apocalíptica és per ell una manera de confirmar precisament la veritat del cristianisme). Acabar Clausewitz vol dir, per Girard, dur la reflexió del general prussià fins al final, cosa que vol dir estudiar perquè el mecanisme de contenció per excel•lència de la violència, la guerra, s’ha exhaurit després de la segona guerra mundial i ha provocat la impotència de la raó política.

El llibre de Clausewitz, des de la lectura de Girard, té un component paradoxal perquè el prussià s’hauria fet enrere del seu descobriment més bàsic: la violència de la guerra moderna rau a la importància que a l’estratègia justificativa de la guerra té la noció de reciprocitat. Enfront de les guerres limitades, gairebé assumptes personals entre monarques, característiques del XVIII, l’època napoleònica comença la lògica d’allò que Jünger anomena mobilització total (el darrer estat del qual és òbviament les formes contemporànies de terrorisme). Per Girard, la contraimatge de Clausewitz és un altre prussià famós, Hegel. Des de la perspectiva del militar, la lògica dels enfrontaments no pot definir-se com camí cap a la reconciliació universal, per les mateixes raons per les quals un duel no serveix mai per solucionar un conflicte (tot i que evidentment el pot fer desaparèixer). La lògica dels afers és l’escalada als extrems des de la qual l’únic possibilitat de reconciliació és el capgirament de la pujada als extrems, la renuncia a la violència, en termes religiosos, el mecanisme sacrificial. Potser hom dirà que no és fàcil i que hi ha aquí un clar component utòpic. És per això que Girard remarca el caràcter apocalíptic del cristianisme, una dimensió sovint oblidada, en molts casos, pels propis cristians (això precisament constitueix l’element fonamental de la crítica adreçada per Girard al cristianisme institucional. Hi ha una contradicció evident entre Hiroshima i el Concili Vaticà II).
Hom ha discutit sovint el caràcter filosòfic de l’obra de Girard. Vist des de fora, hom podria retreure-li la pràctica d’una certa forma de polimatia (terme que en aquest bloc jo he usat de manera despectiva, i crec que justa, contra els pedagogs). És però una acusació injusta. Girard té unes intuïcions fonamentals i el discurs cerca el seu desenvolupament des de diversos àmbits, dels quals Girard mai no pretén ser un expert. Dit això, em sembla que aquest és el llibre on potser la dimensió filosòfica del pensament de Girard es fa més palesa, com ho prova el fet que un dels capítols estigui dedicat a Hegel. La posició de Girard és profundament anti-racionalista. El racionalisme modern és fins i tot menys lúcid que el pensament arcaic del qual és clarament continuador, simplement, substituint la noció de mitologia per la d’ideologia. Un refús també clarament relacionat amb el fet de la impossibilitat de cap fonamentació subjectiva. Si només hi ha desig per la mediació, el subjecte mai no pot ser principi de cap acció. Només reaccionem. És precisament aquí on parla de la seva relació amb Levinas (Mensonge romantique es va publicar el mateix any que Totalité et Infini) al qual no va tractar mai personalment, però amb el que reconeix una certa coincidència. El seu intent de finalitzar Clausewitz des d’un punt de vista antropològic és sentit com paral•lel a la superació històrica de l’obra de Hegel que es realitza a l’obra del pensador lituà. El refús del predomini de la noció de Même obeiria a la mateixa intuïció fonamental. Si Levinas suposa una certa desfeta de la filosofia, això és encara més clar a Girard. Allò real no és allò racional sinó allò religiós (entenent religiós com els mecanismes adreçats a acabar amb la violència de caràcter mimètic, “pecat original” en un cert sentit tot i que a diferència d’aquest no és fruit de cap lliure albir). Malgrat tot, la distància amb Levinas és essencialment molt gran. A Levinas, jueu en aquest sentit fins al moll dels ossos, no hi ha mediador possible. Girard en canvi fa essencial la figura del mediador, Crist.
Si el llibre té un interès filosòfic, el seu interès no és menor des del punt de vista històric. Tots som fills del lloc on hem fet el batxillerat i hem començat a estudiar a la universitat. L’adolescència de Girard es desenvolupa entre el Front Popular francès i la França de Vichy (ell és d’Avignon) i bona part del llibre acaba sent un examen de la relacions entre França i Alemanya als dos darrers segles, que per l’autor no són només un problema teòric. Això implica d’entrada una interessant anàlisi de la figura de Napoleó com a model mimètic (determinant entre altres coses del punt de vista de Clausewitz). També a una reflexió sobre l’essència intrínsecament mimètica del nacionalisme, sentiment generalment contradictori en la mesura que és un generador de complexos, i finalment una anàlisi de l’estranya desfeta del 1940. A la darrera part Girard fa una assumpció de la tasca proposada per l’actual Papa a Regensburg el 12 de setembre de 2006 a Regensburg: preservar l’element grec del cristianisme per definir una raó teològica capaç de fer front alhora al racionalisme i al fideisme que seia l’altra cara de la moneda del primer. Un camí difícil de transitar però probablement l’única alternativa plausible de salvació si no som capaços d’esdevenir Déus i no ha hi Déus que puguin venir a salvar-nos.

Final del Nadal

Per enèsima vegada em quedo enganxat a la televisió, un dels dies propers a Nadal, veient It is a wonderful life. Com que estic una mica fluix començo a plorar bastant abans de l’habitual (generalment quan James Stewart comença el camí de retorn a la seva llar i previsiblement a la presó). Tot i que és de les pel·lícules que he vist més vegades, les hores esmerçades a la seva visió tampoc no són tantes. En comparació, per exemple, són molts menys que las que vaig emprar a la meva, ja llunyana, joventut en llegir­-me la Fenomenologia de l’esperit hegeliana. Tanmateix, i malgrat la diferència d’alçada intel·lectual, Capra sabia bé coses que Hegel no fou capaç d’esbrinar. Per exemple, que al final no pot haver reconciliació universal. Cosa de la que, ben pensat, francament me n’alegro.

Reconeixement

A la meva escapada a Barcelona d’aquest cap de setmana, vaig trobar un exemplar de la revista de Blanquerna on es parlava de la crisi de les Banlieus, en ell hi havia un breu article del Ferran anomenat Una foguera apagada?. Quan parlava de les solucions a les crisis esmentava la noció de reconeixement, ja que això és el que efectivament demanen aquests joves. Evidentment em vaig sentir ràpidament en comunió amb l’esperit de l’article. De fet, al darrer llibre la noció de reconeixement hi juga un paper important, concretament al capítol tercer, quan tot prenent com punt de partida les imatges de The Hustler pensàva les causes que duen a entendre la vida com una “rat race” en l’expressió anglosaxona. Afirmàvem llavors que Hegel està potser oblidat però la seva interpretació de la lluita de l’amo i l’esclau em sembla un dels moments més lúcids i fructífers de la història del pensament, capaç d’ajudar-te a entendre veritablement el sentit d’allò que t’envolta. En aquest sentit hi ha un vincle em sembla evident amb la pregunta-desafiament plantejada per en Ferrran al final del seu segon llibre, el crepuscle de la democràcia, quan es plantejava quin lloc deixa el racionalisme il·lustrat a les tendència irracionals de l’home. Crec que sovint la lluita pel reconeixement és difícil de copsar plenament en el seu sentit, perquè les diferències sovint procedeixen de sentiments difícilment racionalitzables. Probablement, la passió dels homes tant per la igualtat com per la desigualtat són igual i intrínsecament irracionals i ambdues són variacions extremes del desig de reconeixement. El problema llavors consistiria en què des de els mecanismes propiciats i construïts per la racionalitat il·lustrada, no hi ha lloc per parlar no potser del que és més important, però si del que més ens importa.

Berlín i la filosofia

El primer lloc que vaig visitar de Berlin, evidentment per atzar, fou el petit cementiri a la Chaussestrasse on es troben les tombes de Fichte i Hegel, separades per la tomba de la dóna del segon, la dóna del primer resta a la seva esquerra. Feia molt de fred i l’entorn estava gelat. La tomba de Fichte tenia la seva inscripció pràcticament esborrada, mentre que la de Hegel presentava un estat de conservació una mica millor. M’agradaria conèixer les peripècies que han permès que dos homes que segurament no simpatitzaven gaire, hagin acabat tant a prop l’un de l’altre. El cementiri solitari era fàcil d’associar amb el fet que aquests dos filòsofs són cada cop menys llegits. Fichte està reservat gairebé a l’àmbit exclusivament erudit. Hegel no sembla tenir la importància que va tenir fins no fa gaire anys, segurament perquè és un tipus de lectura molt complex per a les nostres pràctiques lectores. Una mica menys oblidada, tenia flors fresques, és la tomba d’un altre veí de Berlín famós: Bertold Brecht, el qual també reposa al costat de la seva esposa. En el cas de l’autor teatral segurament l’afavoreix el fet que la seva darrera residència estigués just al costat del cementiri i el seu teatre, el Berliner ensemble, no gaire lluny al mateix barri. La tomba de Brecht és d’una senzillesa absoluta, amb només una pedra que porta el seu nom.
De fet, el cementiri no és la única reminiscència de Hegel amb què vaig trobar-me. Diumenge a la tarda, a la Kupfergraben, un carrer a la vora del riu Spree enfront de la illa dels museus, vaig trobar una placa a un edifica que informava que en aquell lloc havia estat la casa de Hegel, quan ara catedràtic de la Universitat de Berlín. La casa fou destruïda durant la segona guerra mundial i és difícil imaginar-se a hores d’ara com és el paisatge que l’autor de la Fenomenologia de l’esperit veia des de la seva finestra quan encara no havien estat bastit cap museu ni la catedral de Berlin, i en canvi devia dominar la vista el castell del Rei de Prussia ara desaparegut.
Un altre escenari de Berlín està molt associat a la filosofia: el castell de Charlottenburg. Aquesta és una antiga residència estival dels reis de Prussia que ha arribat als nostres dies prou sencera, tot i que la destrucció a la segona guerra mundial fou també seriosa. Tot i que jo esperava passar només una estona, vaig estar-me quasi tot el dia. Des de fora estant, les dimensions dels palau no semblen massa grans, però la llegendària eficàcia germànica fa que a diferència d’altres llocs semblants on només una petita part és accessible al públic, aquí gairebé tot estigui a l’abast dels visitants. La col·lecció d’objectes decoratius és notable i aplega moltes peces d’altres residències reals. La col·lecció pictòrica és notable. Hi ha molt quadres de Watteau i sobretot un, la reproducció del qual vaig veure nombroses vegades de petit: el retrat eqüestre de Napoleó creuant els Alps que pintà David i acaba sent propietat de la cort prussiana després de la desfeta de Waterloo. Els jardins em van agradar especialment. Estan dividits en dos parts, una part d’estil francès amb decoració geomètrica i un parc l’estil anglès separats per un estany artificial que el dia que vaig anar-hi estava del tot gelat. Fou ben agradable passejar pel parc molt solitari i un xic perillós pel glaç que hi havia al terra. El castell es pot associar tres personatges dels quals parlo sovint a les meves classes. El primer un dels seus propietaris, Fredreric II de Prussia, el monarca il·lustrat del qual hi ha nombrosos records. El segon un dels seus invitats freqüents, Voltaire, que es va allotjar moltes vegades. Finalment un altre hoste important, en el seu cas, de la reina Teresa, Leibniz que tingué relacions freqüents amb la cort de Prussia. Era una sensació estranya mirar als esplèndids miralls que es conserven en aquella part del palau, la més antiga i pensar que la imatge que abans havien reflectit era la d’aquell esperit tan extraordinari alhora torturat que fou Leibniz.

el millor filòsof de tots els temps

Vaig trobar a l’arribar a casa dimecres el darrer exemplar de Philosophy Now. Entre d’altres coses, de les quals no cal parlar ara, es feia ressò del resultat de la votació duta a terme per la BBC4, que fora el model diguem-ne de Catalunya Cultura, sobre els filòsofs més influents de la història. El resultat ha estat un xic sorprenent, però encara ho fou més la implicació d’altres mitjans de comunicació en el concurs. Així, The Guardian va fer un editorial expressant la seva postura a favor de Kant, mentre The Economist recolzava David Hume. Sospito que aquesta iniciativa no hagués merescut un editorial de cap dels diaris catalans de qualsevol signe. Tanmateix el filòsof més important de la història pels britànics no és ni l’escocès Hume, ni l’alemany Kant, sinó un altre pensador germànic, tot i que durant molts anys veí de Londres, Karl Marx. Com a professional de la filosofia, el resultat em sembla difícil de compartir. Fins i tot ho seria pel mateix Marx, que extragué d’Hegel, el qual no és a la llista del deu més importants, les seves idees més importants i que mai no va pensar-se com a un filòsof sinó com el pioner d’una ciència nova. La hipòtesi de The Economist és que hi va haver una mobilització massiva dels grups d’extrema esquerra, amb una presència real als carrers londinencs, que va decidir el tríomf de Marx. És una hipòtesi plausible que ens duria a la conclusió que el públic britànic no va saber distingir entre filosofia i ideologia. La hipòtesi es veu recolzada quan considerem que molt a prop de Marx entre els filòsofs més votats hi trobem l’inefable Popper, una elecció tant o més incomprensible que la de Marx. En tot cas si el públic britànic es va confondre sense dubte és perquè a la seva illa, encara molta gent té ideologia, cosa que segurament no és pot dir d’altres llocs.