Reconeixement

A la meva escapada a Barcelona d’aquest cap de setmana, vaig trobar un exemplar de la revista de Blanquerna on es parlava de la crisi de les Banlieus, en ell hi havia un breu article del Ferran anomenat Una foguera apagada?. Quan parlava de les solucions a les crisis esmentava la noció de reconeixement, ja que això és el que efectivament demanen aquests joves. Evidentment em vaig sentir ràpidament en comunió amb l’esperit de l’article. De fet, al darrer llibre la noció de reconeixement hi juga un paper important, concretament al capítol tercer, quan tot prenent com punt de partida les imatges de The Hustler pensàva les causes que duen a entendre la vida com una “rat race” en l’expressió anglosaxona. Afirmàvem llavors que Hegel està potser oblidat però la seva interpretació de la lluita de l’amo i l’esclau em sembla un dels moments més lúcids i fructífers de la història del pensament, capaç d’ajudar-te a entendre veritablement el sentit d’allò que t’envolta. En aquest sentit hi ha un vincle em sembla evident amb la pregunta-desafiament plantejada per en Ferrran al final del seu segon llibre, el crepuscle de la democràcia, quan es plantejava quin lloc deixa el racionalisme il·lustrat a les tendència irracionals de l’home. Crec que sovint la lluita pel reconeixement és difícil de copsar plenament en el seu sentit, perquè les diferències sovint procedeixen de sentiments difícilment racionalitzables. Probablement, la passió dels homes tant per la igualtat com per la desigualtat són igual i intrínsecament irracionals i ambdues són variacions extremes del desig de reconeixement. El problema llavors consistiria en què des de els mecanismes propiciats i construïts per la racionalitat il·lustrada, no hi ha lloc per parlar no potser del que és més important, però si del que més ens importa.