Achever Clausewitz

Quan feia tercer de carrera, sense que aparentment vingués gaire al cas, en Jordi Sales ens va recomanar un llibre sobre la mentida romàntica i la veritat novel•lesca. Des de llavors, l’autor d’aquest llibre ha estat una companyia prou constant a la meva vida. Després d’aquest llibre, el primer escrit per Rene Girard, van seguir dos més ( a les versions castellanes La violencia y lo sagrado i encara El chivo expiatorio) i després moltes d’altres, però fou la primera trilogia la que serví per a definir les seves idees bàsiques. Fins i tot vaig tenir l’”honor” de fer una petita divulgació d’aquest autor quan vaig redactar la seva entrada a l’Enciclopèdia Catalana (la qual per cert era un horror, l’editor va decidir abreujar-la pel procediment expeditiu de tallar les línies del mig. Potser aquell editor era un fan de Roger Corman, però el cert és que no s’entenia unaborrall)
A hores d’ara Girard té 84 anys, és membre de l’Acadèmia francesa i segueix molt actiu. Hi ha una xarxa de treball i reflexió considerable articulada entorn de la seva obra a França i als Estat Units on va estar ensenyant la darrera part de la seva carrera docent. Darrerament he llegit una de les seves aportacions, Achever Clausewitz un llibre que reprodueix unes entrevistes amb Benoît Chantre i on pren com a punt de partida l’obra de Clausewitz per fer una altra reelaboració del seus conceptes bàsics de l’origen mític de la violència i continuar amb la seva revindicació del cristianisme des de la saviesa antropològica.

Clausewitz per Girard és interessant fonamentalment per dos motius: en primer lloc, perquè el seu anàlisi de l’estratègia militar està basat, tot i que òbviament no utilitzí el terme, a la noció de desig mimètic. La imitació del contrari és un element clau que acaba expressant-se a la noció d’acció reciproca. En segon lloc, Clausewitz és fonamental perquè malgrat els avenços superficials del “pacifisme”, estem a una situació apocalíptica, després que han estat les diferents guerres, les que han marcat el ritme de la nostra història. (i dir que estem en una situació apocalíptica és per ell una manera de confirmar precisament la veritat del cristianisme). Acabar Clausewitz vol dir, per Girard, dur la reflexió del general prussià fins al final, cosa que vol dir estudiar perquè el mecanisme de contenció per excel•lència de la violència, la guerra, s’ha exhaurit després de la segona guerra mundial i ha provocat la impotència de la raó política.

El llibre de Clausewitz, des de la lectura de Girard, té un component paradoxal perquè el prussià s’hauria fet enrere del seu descobriment més bàsic: la violència de la guerra moderna rau a la importància que a l’estratègia justificativa de la guerra té la noció de reciprocitat. Enfront de les guerres limitades, gairebé assumptes personals entre monarques, característiques del XVIII, l’època napoleònica comença la lògica d’allò que Jünger anomena mobilització total (el darrer estat del qual és òbviament les formes contemporànies de terrorisme). Per Girard, la contraimatge de Clausewitz és un altre prussià famós, Hegel. Des de la perspectiva del militar, la lògica dels enfrontaments no pot definir-se com camí cap a la reconciliació universal, per les mateixes raons per les quals un duel no serveix mai per solucionar un conflicte (tot i que evidentment el pot fer desaparèixer). La lògica dels afers és l’escalada als extrems des de la qual l’únic possibilitat de reconciliació és el capgirament de la pujada als extrems, la renuncia a la violència, en termes religiosos, el mecanisme sacrificial. Potser hom dirà que no és fàcil i que hi ha aquí un clar component utòpic. És per això que Girard remarca el caràcter apocalíptic del cristianisme, una dimensió sovint oblidada, en molts casos, pels propis cristians (això precisament constitueix l’element fonamental de la crítica adreçada per Girard al cristianisme institucional. Hi ha una contradicció evident entre Hiroshima i el Concili Vaticà II).
Hom ha discutit sovint el caràcter filosòfic de l’obra de Girard. Vist des de fora, hom podria retreure-li la pràctica d’una certa forma de polimatia (terme que en aquest bloc jo he usat de manera despectiva, i crec que justa, contra els pedagogs). És però una acusació injusta. Girard té unes intuïcions fonamentals i el discurs cerca el seu desenvolupament des de diversos àmbits, dels quals Girard mai no pretén ser un expert. Dit això, em sembla que aquest és el llibre on potser la dimensió filosòfica del pensament de Girard es fa més palesa, com ho prova el fet que un dels capítols estigui dedicat a Hegel. La posició de Girard és profundament anti-racionalista. El racionalisme modern és fins i tot menys lúcid que el pensament arcaic del qual és clarament continuador, simplement, substituint la noció de mitologia per la d’ideologia. Un refús també clarament relacionat amb el fet de la impossibilitat de cap fonamentació subjectiva. Si només hi ha desig per la mediació, el subjecte mai no pot ser principi de cap acció. Només reaccionem. És precisament aquí on parla de la seva relació amb Levinas (Mensonge romantique es va publicar el mateix any que Totalité et Infini) al qual no va tractar mai personalment, però amb el que reconeix una certa coincidència. El seu intent de finalitzar Clausewitz des d’un punt de vista antropològic és sentit com paral•lel a la superació històrica de l’obra de Hegel que es realitza a l’obra del pensador lituà. El refús del predomini de la noció de Même obeiria a la mateixa intuïció fonamental. Si Levinas suposa una certa desfeta de la filosofia, això és encara més clar a Girard. Allò real no és allò racional sinó allò religiós (entenent religiós com els mecanismes adreçats a acabar amb la violència de caràcter mimètic, “pecat original” en un cert sentit tot i que a diferència d’aquest no és fruit de cap lliure albir). Malgrat tot, la distància amb Levinas és essencialment molt gran. A Levinas, jueu en aquest sentit fins al moll dels ossos, no hi ha mediador possible. Girard en canvi fa essencial la figura del mediador, Crist.
Si el llibre té un interès filosòfic, el seu interès no és menor des del punt de vista històric. Tots som fills del lloc on hem fet el batxillerat i hem començat a estudiar a la universitat. L’adolescència de Girard es desenvolupa entre el Front Popular francès i la França de Vichy (ell és d’Avignon) i bona part del llibre acaba sent un examen de la relacions entre França i Alemanya als dos darrers segles, que per l’autor no són només un problema teòric. Això implica d’entrada una interessant anàlisi de la figura de Napoleó com a model mimètic (determinant entre altres coses del punt de vista de Clausewitz). També a una reflexió sobre l’essència intrínsecament mimètica del nacionalisme, sentiment generalment contradictori en la mesura que és un generador de complexos, i finalment una anàlisi de l’estranya desfeta del 1940. A la darrera part Girard fa una assumpció de la tasca proposada per l’actual Papa a Regensburg el 12 de setembre de 2006 a Regensburg: preservar l’element grec del cristianisme per definir una raó teològica capaç de fer front alhora al racionalisme i al fideisme que seia l’altra cara de la moneda del primer. Un camí difícil de transitar però probablement l’única alternativa plausible de salvació si no som capaços d’esdevenir Déus i no ha hi Déus que puguin venir a salvar-nos.

Vulnerabilitat

Quan llegia filosofia amb tota la intensitat possible, en el període que estava redactant la meva tesis, la lectura que potser em va sobtar més fou la d’E. Levinas. De fet, m’atreviria a dir que l’autor lituà segueix sent la màxima referència del segle passat (tot tenint en compte, és clar, que hom no pot gosar començar a llegir-ho sense una familiaritat real amb les obres de Husserl i Heideger). Ara no freqüento les seves pàgines. Mai, o gairebé mai, disposo del temps i la capacitat de concentració que requereix la lectura d’aquest autor. No ho he oblidat del tot, però, i algunes de les seves idees més o menys característiques són fàcils de trobar com a rerefons d’algunes de les coses que dic o escric. Una idea exposada a Autrement qu’être és la de la vulnerabilitat, que per Levinas constitueix un dels atributs fonamentals de la condició humana, obrir-me envers els altres passa per tenir aquest coneixement i ser capaç d’exposar la meva veritat fonamental. Tot això no està gaire allunyat del intentava parlar ahir. La fascinació produïda pels meus nebots és una manera visceral de descriure aquesta reflexió. Allò que hom pot contemplar en ells, i òbviament a qualsevol bebè, és la vulnerabilitat en estat pur. Dit en altres termes, la veritat d’allò que som. La resta,allò que afegeixen treballosament els anys, és pura i simplement artifici, disfressa, en termes més nobles, cultura. Aprofito en tot cas aquest gir filosòfic per inserir un altre foto dels interfectes.

ateisme

La qüestió de l’ateisme està de moda al Regne Unit. Entre els llibres més venuts és molt freqüent trobar exemples que tracten el problema de l’existència de Deú des d’un punt de vista ateu fonamentat a l’evolucionisme darwinista. L’exemple més conegut és el de Richard Dawkins, The God delusion, però hi ha de molts altres. L’ateisme ara mateix ven. Els motius últims són en gran part segurament polítics: la militància religiosa és una expressió alhora d’antiamericanisme, tot i que també pot ser utilitzada com a arma en la lluita contra l’Islam, i de recolzament als membres d’una intel·ligència liberal americana que se sent assetjada i no necessàriament per raons paranoiques. Tanmateix aquesta dèria per fer l’autòpsia a Déu no em deixa gaire tranquil i en part em desagrada profundament. En primer lloc, per la utilització que hom fa del darwinisme, una doctrina que des de la seva literalitat no es cap sostenidor plausible per a concepcions alhora progressistes i humanistes. D’altra banda perquè percebo en aquests autors una comprensió molt lleugera i en alguns casos inexistents de la reflexió sobre aquesta qüestió desenvolupada als segles XVII i XVIII i que culmina amb la reflexió kantiana, massa sovint oblidada per aquests autors. Evidentment, atesa la meva tirada puc pecar de parcial però el cert és que els ateus cientifistes em semblen en general monuments vivents a la pedanteria, sentiment molt contraposat a la posició dels ateus per fe, a la qual certament em sento sovint inclinat i que amb tota seguretat seria del tot la meva si no fos per un cert jueu lituà.

Nens

Robert Mitchum no és un tipus amb cap mena de reputació intel·lectual. Tanmateix era un home ben llegit i amb un tarannà escèptic que el podria constituir gairebé en un model d’allò cercat pels millors defensors de la filosofia pràctica (dues característiques per cert que no tenien alguns dels professors de la meva facultat, fins i tot algunes figures que escriuen a El Pais). A les seves memòries escrigué que possiblement els nens són el més important de la vida. Després de la meva breu estada a Barcelona, dedicada quasi tota ella als meus nebodets, em sembla que és difícil negar que tenia raó. Poques sensacions poden ser tan gratificants com abraçar un d’aquest petits, estesos en una posició semblant a la dels amfibis, i sentir com els tranquil·litza el batec del nostre cor o participar del seu astorament infinit i inexhaurible quan aprenen a orientar la seva vista i descobreixen que hi ha mon. Pocs sentiments però poden ser tan poderosos com la sensació de responsabilitat que semblen exigir quan t’adrecen llur mirada inquisitiva i curiosa de sers, potser encara sense consciència. però ja amb una personalitat que els identifica clarament com altres, malgrat la inevitable xerrameca familiar de si se sembla als d’aquí o als d’allà. Aquest Altre que és el fonament, com ens explicà magistralment Levinas, de la vida ètica (i tampoc fora una relat inexacte des d’allò que ens explica l’antropologia, dir que tota l’aventura de construir una civilització tingué com a causa inicial prendre cura dels nostres menuts). Els nens són així principi absolut en el sentit més fonamental del terme, però també epifanies d’allò que constitueix la nostre característica més fonamental: la vulnerabilitat; allò que d’ells ens exigeix i que mostren sense cap mena d’embuts. Una vulnerabilitat que en el fons tampoc ens abandona mai quan ens fem grans i que, com a molt, el pas dels anys ens permet aprendre a emmascarar.

Lluna plena

El destí polític del Regne Unit s’enterboleix després de la rebel·lió d’alguns dels membres del govern contra Gordon Brown, el comportament del qual ha estat qualificat com a idiota pels seus companys de cabinet. Una guerra interna dins del laborisme sembla un senyal imminent de fracàs. Mentre jo segueixo amb l’esport de moda d’aquest estiu, fer caixes, i practico una nova modalitat d’insomni diferent de la clàssica, consistent en no poder conciliar el son. En aquesta nova forma, la son ve molt ràpidament, però a una hora encara molt petita, em desperto completament desvetllat. El filòsof que millor ha parlat de l’insomni és Levinas, però com ja vaig utilitzar la seva reflexió quan parlava de l’amic Travis, prefereixo no repetir-me. L’estratègia més plausible per aprofitar el temps segurament és llevar-se i fer alguna cosa, però llavors inevitablement la son torna quan queden ja pocs minuts per què soni el despertador. Sovint, opto per no fer res i la darrera nit els meus pensament anaren envers Anaxàgores. La meva habitació, com gairebé totes les d’aquesta ciutat, deixa entrar la llum de l’exterior. Dijous hi havia lluna plena i era un nit excepcionalment clara, que desmentia el tòpic de la boira, del tot fals d’altra banda. La llum de la lluna queia completament sobre el nostre llit i vaig estar una estona gaudint-ne, com si fos la primera vegada, i de fet no estic segur que no ho fos. Les notícies que tenim sobre l’atenenc són incertes. Sabem que fou el primer en adonar-se del caràcter reflectit de la llum lunar, crec recordar però, que no sabem ben bé quin és el raonament que li va dur a fer aquesta afirmació, per nosaltres trivial, però en el fons absolutament significativa d’una nova manera de dir, pensar i estar al món. Quan Plató l’esmenta al Fedó, ho fa d’una manera més aviat indulgent, no sé, si potser massa indulgent, com donant a entendre que era un esperit un xic simple. Difícil de creure quan pensem la qüestió una mica a fons.

Levinas

Un bon propòsit per a aquest temps de meditació i recolliment fora rellegir Levinas, com diuen la gent d’aquest país,”from cover to cover”. Fa temps que no ho faig seriosament. La darrera vegada va ser per preparar el quart capítol del llibre sobre Descartes, però foren només unes parts més concretes de Totalitat i Infinit. Al darrer període de la meva vida que vaig estar llegint molta filosofia de manera seriosa fou quan vaig començar a llegir els clàssics del segle XX. Segurament havia unes preses de partit que mai no vaig atrevir-me a modificar. Jo no puc estar de reconèixer la genialitat d’Heidegger, tot i que els paisatge moral dels seus escrits em resulti del tot inhòspit, i segueixo pensant que Die Krisi der europäischen wissenschaften és un text absolutament clau, però des de la distància en què trobo envers aquests autors, el seu estudi és difícil de comptabilitzar amb una vida laboral normal, és Levinas sempre qui ha estat més a prop meu. La filosofia de Levinas és essencialment un enigma. Ell ha reivindicat l’ètica com a filosofia primera, però no ha volgut ni de lluny construir alguna cosa semblant a un sistema moral. No hi ha cap mena de receptari a les seves pàgines. En un cert sentit potser ha estat aquestes darrers dies quan he començat a tenir la possibilitat d’entendre-ho i per això fora un bon moment de rellegir-ho. L’exigència que m’imposa l’altre és un absolut que preval sobre qualsevol forma de Logos, però un cop acceptat aquest deute impossible de saldar, com començar a fer? Com no tornar a quedar mediatitzat a la xarxa del logos? Una possible resposta fora el lliurament a la lògica sentimental. Això seria del tot romàntic, però em sembla que no pot ser aquest el missatge del filòsof que va adonar-se de la tirania del mateix sobre l’altre. Llavors què? Bé, en tot cas,si més no, haver estudiat filosofia serveix per parlar d’una manera ben rara sobre els propis problemes.