Nens

Robert Mitchum no és un tipus amb cap mena de reputació intel·lectual. Tanmateix era un home ben llegit i amb un tarannà escèptic que el podria constituir gairebé en un model d’allò cercat pels millors defensors de la filosofia pràctica (dues característiques per cert que no tenien alguns dels professors de la meva facultat, fins i tot algunes figures que escriuen a El Pais). A les seves memòries escrigué que possiblement els nens són el més important de la vida. Després de la meva breu estada a Barcelona, dedicada quasi tota ella als meus nebodets, em sembla que és difícil negar que tenia raó. Poques sensacions poden ser tan gratificants com abraçar un d’aquest petits, estesos en una posició semblant a la dels amfibis, i sentir com els tranquil·litza el batec del nostre cor o participar del seu astorament infinit i inexhaurible quan aprenen a orientar la seva vista i descobreixen que hi ha mon. Pocs sentiments però poden ser tan poderosos com la sensació de responsabilitat que semblen exigir quan t’adrecen llur mirada inquisitiva i curiosa de sers, potser encara sense consciència. però ja amb una personalitat que els identifica clarament com altres, malgrat la inevitable xerrameca familiar de si se sembla als d’aquí o als d’allà. Aquest Altre que és el fonament, com ens explicà magistralment Levinas, de la vida ètica (i tampoc fora una relat inexacte des d’allò que ens explica l’antropologia, dir que tota l’aventura de construir una civilització tingué com a causa inicial prendre cura dels nostres menuts). Els nens són així principi absolut en el sentit més fonamental del terme, però també epifanies d’allò que constitueix la nostre característica més fonamental: la vulnerabilitat; allò que d’ells ens exigeix i que mostren sense cap mena d’embuts. Una vulnerabilitat que en el fons tampoc ens abandona mai quan ens fem grans i que, com a molt, el pas dels anys ens permet aprendre a emmascarar.