Jean Simmons

Ahir a les pàgines de The Observer vaig assabentar-me de la notícia de la mort de Jean Simmons. Molt oblidada, com vaig poder comprovar ahir mateix parlant amb alguns companys, fou, tanmateix, una de les estrelles més populars produïdes pel cine britànic, tot i que la major part de la seva carrera es desenvolupà als Estats Units. La seva primera aparició important fou a un dels millors films rodats per David Lean, Great expectations, on feia el paper de la protagonista femenina als seus anys d’infantesa. A Estats Units treballà sovint als Blockbusters de l’època des de The Robe fins a Spartacus. Dos dels seus papers mereixen em sembla un especial record: el sergent de l’exèrcit de salvació Sarah Brown al musical de Mankziewick Guys and dolls, una pel•lícula si voleu poca-solta, però entranyable i coherent i, per damunt de qualsevol altre, el seu paper a Angel Face d'Otto Preminger on feia una rèplica potent i convincent del més escèptic i fatalista dels herois negres protagonitzats per Mitchum, un paper molt allunyat del registre habitual d'aquesta actriu però on reeixí a construir un dels retrats de dona desequilibrada més atractiu de la història del cinema.

David Lean again

Veure Ryan’s daugther després de saber-ne una mica sobre la seva gestació, du inevitablement a pensar al film que Lean hagués volgut fer i no va ser-ne capaç. El primer projecte Michael’s day, estava pensat per explicar la història des del punt del vista del pobre babau, interpretat per John Mills, és a dir, per mirar el món des dels ulls d’un idiota, allò que segons Shakesperare és la manera més fidel d’atansar-se a la realitat. Evidentment, el format d’una superproducció finançada per la MGM no era el marc més adient per a un projecte d’aquestes característiques. Posar el personatge de Mills, la primera elecció era un actor de més volada i irlandès Peter O’Toole, hagués estat però més congruent amb aquesta tendència del cinema de Lean a focalitzar-se en personatges inadaptats, com són sovint els protagonistes de les seves principals pel•lícules. Seguir la polèmica oberta per la pel•lícula, la qual suposà gairebé el final de la seva carrera, és un bon lloc per reflexionar sobre l’estupidesa dels crítics. Un dels retrets més importants fets al film de Lean consistia a la manca de pathos tràgic de la resolució final del conflicte. Ni Shaugnessy ni la seva dóna decideixen suïcidar-se com, per exemple, hagués volgut Kael. És evident, en canvi, per qualsevol que observi el film amb una certa atenció, que el personatge composat per Mitchum no pertany a la mena d’homes que es suïciden. Tampoc la seva dona. Una cosa es prendre com a punt de partida, Madame Bovary, i un altre és necessàriament haver de refer Madame Bovary. L’elecció de Bolt és la inversa a la de Flaubert. Rossie creix, en el sentit en què la majoria del sentits humans acabem creixent, acceptant d’una manera realista la nostra essencial mediocritat. És la curació del mal metafísic que per Girard està reflectit al final del Quixot. Hom pot estar més o menys en desacord, però el cine del país, estructurat mentalment entorn a la filosofia empirista, és essencialment realista i en aquest sentit Lean fou fidel a aquesta orientació amb un final deliberadament indeterminat i un discurs del capellà entorn de la noció de dubte, molt més adequada a la relació que el humans tenim amb els nostres sentiment que no pas l’exaltació romàntica. Rossie ha abandonat els núvols, amb els quals és associat a la seva primera aparició de pel•lícula, i com el capellà, Charles o Michael esdevé un personatge terrestre.

David Lean (VII)

David Lean era dislèxic. A hores d’ara això no és cap drama però a l’Anglaterra de començaments del XX era un fet que podia afectar decisivament qualsevol vida. El camí educatiu i meritocràtic que constituïa el destí dels joves amb desig de progressió social li va estar tancat totalment. Atès que la universitat no feia per ell, el seu pare va decidir que potser el camí dels negocis podria ser més propici. Però la seva experiència laboral a una empresa de la City va ser breu i poc positiva. El jove David semblava tenir tots els números per a no fer res de profit a la vida. Només amb una cosa mostrava una certa habilitat, no diré pas talent perquè de fet aquesta cosa no era gaire més que una joguina, una petita filmadora, regal del seu pare. Això li facilità una nova oportunitat laboral, ésser una mena de grum en uns estudis cinematogràfics i a partir d’aquí començar la seva carrera cinematogràfica. Explico tot això perquè em sembla que aquesta és una de les claus bàsiques per entendre el seu cine. El jove Lean era una inadaptat, un tipus fora de lloc, un desplaçat i quan pensem a les seves pel·lícules més importants veiem que aquest desplaçament, aquesta inadaptació és quelcom que caracteritza tots els seus personatges, sovint heroics o genials, però quasi sempre incongruents amb el seu entorn i per tant font de decepció per a tots els que l’envolten. Això val pel Coronel Nicholson, Alec Guinnes a The Bridge over the river Kwai, un home que acaba sent un traïdor al seu país per la defensa que fa dels valors propis del seu país, per Lawrence, definit des del començament com un absolut fracàs en el seu paper de militar, per Zhivago, un home entestat a fer poemes mentre un mon s’esfondra al seu voltant i de Charles Shaugnessy, Robert Mitchum a Ryan’s daugther, un defensor d’una concepció il·lustrada en un temps i un ambient de barbàrie, però especialment una font de decepció per a les seves esposa, les expectatives de la qual mai no serà capaç de satisfer. No costa gaire veure en tots aquests personatges fora de lloc una personificació de nucli més íntim de la personalitat de Lean. Evidentment, aquí només hem parlat de les pel·lícules del final. L`’altra part de la seva carrera estaria relacionada amb un altre concepte, que seria el de repressió (que evidentment és una noció també important a films com Lawrence d’Arabia o passatge a la India) Però d’això en parlarem un altre dia.

Track of the cat

Track of the cat és una de les pel·lícules més estranyes, oblidades i interessants del cine americà dels cinquanta. La història és la d’una família perfectament endogàmica, la vida de la qual es veu alterada per dues presències pertorbadores: la d’una pantera que amenaça als ramats i la d’una jove promesa del més petit, i en principi el més feble, dels germans. El director fou William A. Wellman un veterà de començaments del sonor que feu pel·lícules sovint vibrants com el western Yellow Ski . Track of the cat és un pel·lícula interessant per dos elements diferents que acaben convergint. D’una banda la descripció d’una unitat familiar més aviat atípica en el cine dels cinquanta: una estructura matriarcal, tancada i amenaçadora. En segon lloc, pel seu tractament del color del tot oposat al plantejament de l’època que cercava no tan sols el color sinó també el colorisme. Aquí, el paisatge de les muntanyes del Colorado acaba donant en pantalla una sensació molt semblant a la del blanc i negre. D’aquesta manera paradoxalment un films rodat completament en exteriors acaba tenint un aire claustrofòbic del tot adient amb les circumstàncies d’aquesta família. El protagonista és Robert Mitchum, el germà mitjà, que aquí representa un tipus poc agradable, encarnació dels vicis morals produïts per l’endogamia, però la presència més sorprenent és la de Teresa Wrigth, fent el paper la germana soltera i amargada amb una caracterització del tot oposada a la que la feu famosa en pel·lícules com The best years of our life o the shadow of a doubt.

Ryan's daugther

Després d’haver estat a Dingle era evident que no podia deixar passa massa temps per reveure Ryan’s daugther. Ho vaig fer fa poc i vaig fruir-ne prou. De fet,vaig constatar que no estava tan errat fa dos anys quan relacionava la pel·lícula amb els cliffs de Moher que efectivament apareixen en els plans d’obertura del film, suposo que un una imatge realitzada amb segona unitat. També em produí una certa alegria identificar la rampa per la que la gent del poble, del qual mai no es diu el nom, baixen tots plegats per ajudar als guerrillers de l’IRA. D’altres llocs no eren fàcils de reconèixer, però és normal perquè malgrat que la pel·lícula estigui associada a aquesta península irlandesa i l’equip estigué un any rodant exteriors, algunes escenes, la presentació a la platja de la protagonista per exemple, estan rodades a prop de Ciutat del Cap, on finalment es traslladà l’equip a la recerca del bon temps, després d’un any d’aferrissada lluita amb el clima irlandès.
La impressió produïda per la pel·lícula és més aviat bona. Quan s’estrenà fou un fracàs monumental, en part de públic i sobre tot de crítica. De fet, fou la raó per la que Lean abandonà el cine durant catorze anys. Vist amb perspectiva crec que les crítiques foren del tot injustes. És cert que és una pel·lícula desigual i que conté probablement les pitjores escenes rodades per Lean, totes les referents a l’adulteri. Però si la segona hora resulta de vegades penosa, la primera hora és d’una gran agilitat i concisió i la tercera té moments de gran cine, especialment la tempesta, però també totes les referents a la resolució de la pel·lícula: La detenció del líder de l’IRA, la mort de l’oficial anglès, la darrera passejada pels protagonistes del poble ... Lean tenia un equip més o menys habitual de treball que torna a mostrar el seu talent en aquesta pel·lícula, gent com el guionista Robert Bolt o el director de fotografia Freddie Young, que feu un treball extraordinari. Tot i que li mancaren alguns dels actors amb els que comptava, Peter O’Toole i Alec Guinnes, refusaren fer la pel·lícula trobà substituts solvents en actors lligats al èxits de la primera època de la seva carrera, John Mills i Trevor Howard respectivament. Una de les decisions més discutides al seu moment, l’elecció de Robert Mitchum com protagonista en un paper completament oposat a la seva imatge d’estrella de Hollywood, fou des del meu punt de vista un encert. Mitchum feu una interpretació sensible, mesurada i convincent. De fet, el refús de la pel·lícula suposo que tenia molt a veure amb el clima cultural dels setanta i el fet que Lean no estigués disposat a fer cap mena de concessió als temps moderns. Cal reconèixer però un altre factor que degué jugar en contra del film i que hores d’ara me’l fa antipàtic: la seva posició política. És curiós perquè quan ho vaig veure abans a Barcelona no hi vaig parar gaire esment en aquest aspecte, però ara una mica més immers a la societat britànica, em cridà molt l’atenció i no pas per bé. El film és descaradament pro-anglès. Mentre que els espectadors veuen l’assassinat a sang freda d’un funcionari pel líder de l’IRA, interpretat per Barry Foster que poc després seria el psicòpata coprotagonista del darrer Hitchcock anglès Frenzy, i la gent del poble es presentada com una autentica xusma, les atrocitats dels anglesos són explicades, però mai mostrades. No tinc gaire dubtes que els nacionalistes irlandesos devien ser més aviat gent de mires estretes amb una visió de la realitat limitada, però una miqueta de investigació de la història irlandesa et fa adonar-te del fet que el poder britànic no era especialment benvolent. Tot plegat sorprèn una mica si considerem que films com Lawrence d’Arabia o Passatge a l’India, son més aviat crítics envers d’imperialisme anglès, però de vegades amb els que costa més ser generós és amb els que tenim més a prop.

Nens

Robert Mitchum no és un tipus amb cap mena de reputació intel·lectual. Tanmateix era un home ben llegit i amb un tarannà escèptic que el podria constituir gairebé en un model d’allò cercat pels millors defensors de la filosofia pràctica (dues característiques per cert que no tenien alguns dels professors de la meva facultat, fins i tot algunes figures que escriuen a El Pais). A les seves memòries escrigué que possiblement els nens són el més important de la vida. Després de la meva breu estada a Barcelona, dedicada quasi tota ella als meus nebodets, em sembla que és difícil negar que tenia raó. Poques sensacions poden ser tan gratificants com abraçar un d’aquest petits, estesos en una posició semblant a la dels amfibis, i sentir com els tranquil·litza el batec del nostre cor o participar del seu astorament infinit i inexhaurible quan aprenen a orientar la seva vista i descobreixen que hi ha mon. Pocs sentiments però poden ser tan poderosos com la sensació de responsabilitat que semblen exigir quan t’adrecen llur mirada inquisitiva i curiosa de sers, potser encara sense consciència. però ja amb una personalitat que els identifica clarament com altres, malgrat la inevitable xerrameca familiar de si se sembla als d’aquí o als d’allà. Aquest Altre que és el fonament, com ens explicà magistralment Levinas, de la vida ètica (i tampoc fora una relat inexacte des d’allò que ens explica l’antropologia, dir que tota l’aventura de construir una civilització tingué com a causa inicial prendre cura dels nostres menuts). Els nens són així principi absolut en el sentit més fonamental del terme, però també epifanies d’allò que constitueix la nostre característica més fonamental: la vulnerabilitat; allò que d’ells ens exigeix i que mostren sense cap mena d’embuts. Una vulnerabilitat que en el fons tampoc ens abandona mai quan ens fem grans i que, com a molt, el pas dels anys ens permet aprendre a emmascarar.