Jordània (III)

Tarda al wadi Rum
Tarda al Wadi Rum
La casa de Lawrence
Un pont
Hora foscant
Sol neixent
Els set pilars de la saviesa

Els dies centrals del viatge a Jordània estigueren estretament vinculats a la figura de Lawrence d’Aràbia que, com alguns ja saben, és un dels mes herois cinematogràfics preferits. Lawrence és a hores d’ara un personatge poc conegut entre les generacions joves dels habitants d’aquest país. De fet, entre els àrabs un punt de vista molt estès fa del final de la primera guerra mundial el començament de tots els seus problemes. Tal i com ho presentà Lean, el destí de Lawrence sembla, al capdavall, paradoxal: oblidat pels àrabs i esdevingut finalment un ídol, tot i que problemàtic, pels britànics. Tot això ve al cas perquè el darrer dimecres d’octubre estiguérem tot el dia al Wadi Rum, l’àrea desèrtica on Lawrence forjà l’aliança amb els beduins i on David Lean filmà una bona part, la millor, de la seva pel•lícula. L’actual centre d’interpretació està emplaçat enfront de la muntanya que dóna títol al llibre de Lawrence, on l’erosió ha creat una forma semblant a pilars: els sets pilars de la saviesa. L’altre lloc vinculat a Lawrence és l’anomenada casa de Lawrence de la qual resta un mur fet de maons. Mai no visqué en aquell edifici, acostumava a restar amb els beduins, que feia servir com a magatzem d’explosius. Hi ha dues coses que la pel•lícula de Lean reflectí molt fidelment. D’una banda la confiança i l’admiració que la figura de Lawrence despertà en els beduins. D’altra banda la bellesa del paisatge de wadi Rum: infinites variacions de tres elements: la sorra de la terra, les erosionades muntanyes i el blau del cel. Si fa uns dies relacionava Petra amb Mesa Verde, aquí un possible referent de comparació és Monument Valley. La meva experiència aquí ha estat però més intensa que al país adoptiu de John Ford, perquè vaig passar la nit fent bivac, tenint com a sostre el cel estrellat, la causa de l’admiració infinita de Kant, la qual des d’aquí és possiblement més admirable o molt més sovint admirable, que a les contrades nòrdiques i boiroses.
Al dia següent deixarem el Wadi Rum per enfilar la carretera del desert fins a Aquaba. La presa d’Aqaba és, com recordareu, el centre de la primera part del film de Lean. Ara Aqaba és un lloc clau per Jordània que només posseeix 20 Km de costa. El govern vol fer un gran centre turístic i per tal de facilitar aquesta fita ha privatitzat tota la costa, suprimint les tradicionals platges públiques. Una mesura del to injusta però amb una certa lògica en un país que es dedica essencialment al turisme. Vint Kilòmetres no donen per gaire. Aqaba és també una zona econòmica especial, feta, suposo, per aprofitar que està a un tir de pedra d’Israel, Egipte i l’Aràbia Saudí, però que obliga als jordans a passar la duana cada cop que entren i surten de la ciutat. L’atractiu principal de la costa són els bancs de coral que es troben al seu davant, ben adients pels afeccionats a la contemplació dels fons marins. La vila és petita però molt ben endreçada pel que és habitual en aquestes latituds. Acostumada a una calor rigorosa, les seves nits semblen especialment animades, sobretot els caps de setmana quan hi baixen els habitants d’Amman.

The Bridge on the river Kwai

Torno a veure no fa gaires dies, la primera de les superproduccions que delimiten el segon període de la carrera de David Lean, The Bridge on the river Kwai. En un cert sentit fou la pel•lícula més important de la seva vida doncs li permeté un complet canvi de registre professional: deixar d’ésser la figura principal d’una cinematografia menor en més d’un sentit, per a passar el director per excel•lència dels projectes multinacionals. Fou l’excusa també per continuar amb un exili que havia començat amb la pel•lícula anterior i que es perllongaria fins a mitjans dels anys vuitanta. Tanmateix, crec que de les cinc darreres megaproduccions,el pont és la que pitjor resisteix el pas del temps. Lean confessà que concebí la pel•lícula des d’una escena que veié molt clara: l’arribada i la formació posterior dels captius anglesos després d’una extenuant caminada per la jungla. També tenia clar des d’un principi que la música de fons per aquesta escena havia de ser la marxa del coronel Boggey, tot i la desesperació dels seus col•laboradors, que la jutjaven una cançó estúpida. Possiblement ho és, però tampoc hagués tingut gaire sentit veure presoners anglesos desfilant cantat Purcell. Crec que se’n sortí i l’escena és reeixida, allò que tothom recorda de la pel•lícula. La resta però no és a la mateixa alçada. Els millors moments del cine de Lean s’associen des del meu punt de vista al seu domini del muntatge, allò que el converteix sovint en un narrador excepcional. Aquesta capacitat apareix però poc a Kwai, potser només en els moments més visuals, com la fugida del personatge de Holden. La resta acaba esdevenint massa discursiu i així el film acaba quedant-se curt en gairebé tots els seus aspectes: ni arriba a reflectir el terror dels camps de treball japonesos, ni transmet el missatge antimilitarista de la novel•la (de fet, la mort del personatge interpretat per William Holden, més aviat la fa girar en un sentit contrari). A hores d’ara, Kwai, més que una gran realització de Lean està associada a la memòria del seu protagonista, tot i que només tercer en els títols de crèdit: Alec Guinnes. La seva recreació del personatge del coronel Nicholson és sense cap mena de dubte memorable. Això, però ben bé no fou un encert de Lean. Al director li calgueren dos anys per fer la seva tria i optà per Guinnes perquè pràcticament ja no li quedava cap altre opció. De fet, tot i que sembli estrany, a hores d’ara, la tria de Guinnes era completament contra tipus. Tot i que al teatre havia donat prou mostra de la seva versatilitat, Lean no va anar mai gaire al teatre londinenc, i la carrera cinematogràfica de Guinnes havia tingut lloc quasi exclusivament a l’àmbit de la comèdia. El coronel Nicholson fou un paper dramàtic que li valgué un oscar, tot i que en realitat aquí,i sempre, Guinnes mai no abandonava del tot l’àmbit de la comèdia.

David Lean again

Veure Ryan’s daugther després de saber-ne una mica sobre la seva gestació, du inevitablement a pensar al film que Lean hagués volgut fer i no va ser-ne capaç. El primer projecte Michael’s day, estava pensat per explicar la història des del punt del vista del pobre babau, interpretat per John Mills, és a dir, per mirar el món des dels ulls d’un idiota, allò que segons Shakesperare és la manera més fidel d’atansar-se a la realitat. Evidentment, el format d’una superproducció finançada per la MGM no era el marc més adient per a un projecte d’aquestes característiques. Posar el personatge de Mills, la primera elecció era un actor de més volada i irlandès Peter O’Toole, hagués estat però més congruent amb aquesta tendència del cinema de Lean a focalitzar-se en personatges inadaptats, com són sovint els protagonistes de les seves principals pel•lícules. Seguir la polèmica oberta per la pel•lícula, la qual suposà gairebé el final de la seva carrera, és un bon lloc per reflexionar sobre l’estupidesa dels crítics. Un dels retrets més importants fets al film de Lean consistia a la manca de pathos tràgic de la resolució final del conflicte. Ni Shaugnessy ni la seva dóna decideixen suïcidar-se com, per exemple, hagués volgut Kael. És evident, en canvi, per qualsevol que observi el film amb una certa atenció, que el personatge composat per Mitchum no pertany a la mena d’homes que es suïciden. Tampoc la seva dona. Una cosa es prendre com a punt de partida, Madame Bovary, i un altre és necessàriament haver de refer Madame Bovary. L’elecció de Bolt és la inversa a la de Flaubert. Rossie creix, en el sentit en què la majoria del sentits humans acabem creixent, acceptant d’una manera realista la nostra essencial mediocritat. És la curació del mal metafísic que per Girard està reflectit al final del Quixot. Hom pot estar més o menys en desacord, però el cine del país, estructurat mentalment entorn a la filosofia empirista, és essencialment realista i en aquest sentit Lean fou fidel a aquesta orientació amb un final deliberadament indeterminat i un discurs del capellà entorn de la noció de dubte, molt més adequada a la relació que el humans tenim amb els nostres sentiment que no pas l’exaltació romàntica. Rossie ha abandonat els núvols, amb els quals és associat a la seva primera aparició de pel•lícula, i com el capellà, Charles o Michael esdevé un personatge terrestre.

Dr. Zhivago

Dr. Zhivago fou una pel•lícula feta al moment culminant de la carrera de Lean. Acabava de tenir dos èxits monumentals de taquilla sense perdre res del seu prestigi crític. Això li valgué una total confiança tant per part del posseïdor dels drets de la pel•lícula Carlo Ponti, el qual tenia la il•lusió que Lara fos Sofia Loren però renuncià per tenir a Lean, com de la MGM que li deixà gastar tot el que fou necessari, i en el cas de Lean això sempre eren molts dòlars. Tenia també al seu favor, l’expectació despertada per la novel•la de Pasternak. El resultat no agradà als crítics, però sí al públic.
Ahir vaig reveure aquest film i el que vaig trobar més interessant és el contrast entre allò que d’alguna manera anuncia, situar el film a la revolució russa significa parlar d’Història amb majúscules, i el fet que finalment la revolució no deixa de resultar secundària no sols envers la història d’amor que constitueix el nucli central de la seva narració, sinó enfront de la importància que el film acaba concedint a la Naturalesa, essència permanent de la realitat enfront d’unes formes humanes,tsarisme, comunisme, essencialment tan efímeres com les passions que governen els personatges. D’alguna manera crec que l’escena clau de la pel•lícula es situa al començament i és l’enterrament de la mare, la qual per cert està meravellosament filmada, l`’associació que llavors es fa entre l’Infant que veu allunyar-se per sempre més la seva mare i la Naturalesa que l’envolta és un element que reapareix una i altra vegada.
Lean és al cine allò que Dickens pot ser a la novel•la (i això té potser a veure amb el fet que hagi fet les millors adaptacions de les novel•les d’aquest autor). La força del muntatge que és la virtut principal de les extraordinàries dues primeres hores de Lawrence d'Arabia estaven encara plenament vigents al Dr. Zhivago i és el fonament de la seva perdurabilitat.
A la memòria popular Dr. Zhivago ha quedat com una gran història romàntica. En aquest sentit Lean podia semblar d’entrada un xic desentrenat després de dues pel•lícules essencialment masculines (cosa que no vol dir sense històries d’amor) i per això pensà molt a fons els papers femenins. La pel•lícula no té però gens d’ingènua. La importància dels miralls emfatitza el caràcter de representació i d’actuació inherent a tota relació amorosa. En aquest sentit això afecta essencialment als dos personatges rebutjats, Tonya i Pasha, els quals són mostrats com enamorats no tant d’un ser real, com de la seva representació. La presència constant de miralls li serveix sovint a Lean per jugar amb aquesta idea.
Tot i basar-se en un text aliè, Lean inserí o troba les seves temàtiques més bàsiques. D’una banda, el tema de l’individu desubicat. Zhivago és un personatge essencialment desplaçat de la realitat, un poeta habitant d’un mon en el que la poesia ja no és possible,en segon lloc l’associació entre desig i culpa que defineix la trajectòria de Lara i Pasha.

Més sobre passatge a la India

Tot i que no tinc gaire hàbit ja de llegir novel•les, vaig fer una excepció a les Maldives amb la novel•la de Forster, en part perquè m’interessava comparar amb la pel•lícula. L’altre dia a The Guardian Shalman Rushdie feia un article sobre les adaptacions cinematogràfiques de novel•les importants i esmentava aquest film de Lean com un dels exemples més lamentables, cosa curiosa atès que per Rushdie Lean és l’autor dels millors exemples d’adaptació d’obra literària, Great Expectations. De fet, Rushdie no és dels que pensa que aquest és un camí a defugir i pensa que efectivament hi ha bones adaptacions des d’opcions molt diferents com la fidelitat a l’obra original, No country for old men, o des de una reelaboració a fons de l’obra, There will be blood.
El problema del darrer film de Lean és que probablement no acaba de prendre cap de les dues opcions a fons. És molt fidel a la peripècia però en el fons està molt poc interessat al problema general de l’obra. Mentre que l’original literari és al capdavall una reflexió realista i més aviat amarga sobre la dificultat d’interrelació entre les cultures, en el film de Lean la preocupació és focalitza només sobre la pròpia cultura. Per això, els personatges central de la novel•la, Fielding i Aziz, són d’alguna manera desplaçats pel de Miss Quested, el problema de la qual està molt més a prop dels interessos de Lean. A Lean no li va convèncer gens la interpretació de l’actriu, Judy Davis, que feia el paper de Miss Quested, la qual probablement s’escau poc a la naturalesa del personatge de la novel•la molt menys simpàtic però en canvi no resulta incongruent a l’orientació dispensada per Lean.
El canvi fonamental a l’acció és, com havíem assenyalat en un post anterior, la inclusió de l’escena del temple, que posa la repressió sexual de Miss Quested en un primer terme. A la novel•la, aquesta aproximació entre Adela i el seu promès és produeix a una petita aventura automobilística viscuda per ambdós personatges. L’erotisme aquí no existeix i tot tracta més aviat de la qüestió de l’acceptació de la vida ordinària que pot oferir Ronnie. És un canvi motivat suposo per fer més comercial la pel•lícula i també per endinsar-la en un territori més adient a les preocupacions de Lean. Menys plausible però és el considerable aprimament de les substancials converses entre Aziz i Fielding que no tenen cap mena d’equivalent al film. Respecta a un dels temes més polèmics, la inclusió d’Alec Guinnes, com a filòsof hindu, el fet cert és que a la novel•la aquest és un personatge molt menor i del qual hom hagués pogut fins i tot prescindir. Segurament la motivació més important de Lean passava pel fet que la seva única superproducció sense l’actor anglès havia estat un fracàs absolut

A passage to India

Passage to India és el film que clou la filmografia de David Lean. No té res de testament voluntari, perquè morí mentre intentava dur a terme un vell projecte: la filmació de Nostromo de Joseph Conrad. Tot i així acaba sent una conclusió plenament coherent amb el conjunt de la seva obra, pel que té de negació i capgirament de la seva trajectòria. Recordem que de les quatre primeres pel•lícules, totes elles rodades durant la segona guerra mundial, tres d’una manera o altre eren exaltacions del caràcter nacional britànic.. Pel contrari, el seu darrer film és obertament crític amb els colonitzadors de l’India; en general, llevat de dues excepcions, els anglesos del film són obertament desagradables, d’un racisme sense matisacions ni justificacions més enllà del seu tancament mental. La India dels trenta es mostrada d’una manera que recorda molt clarament l’apartheid sudafricà Anglaterra només apareix dues vegades al film, al començament i al final mostrant la protagonista amb uns enquadraments foscos que inviten a pensar la illa com un gran presó. La pluja és un element essencial als dos plans. En contraposició, la India és l’escenari del sol i de la llum, un espai on els intrusos no acaben mai de trobar-s’hi. (en una decisió però, del tot incongruent amb les seves intencions, Lean donà el paper de filòsof Hindú a un occidental, cosa que no contribuí a que la pel•lícula fos rebuda amb simpatia pels indis)
El contrast humà és proporcional al meteorològic. Els anglesos del film ens són presentats com personatges definits per la seva fredor, en primer lloc, la seva fredor sexual que es contrastada amb una mirada més oberta i innocent pròpia dels orientals, però, en genera,l per la seva fredor emocional. Mentre els indis apareixen en general implicats en les seves relacions amb els altres, totes les relacions del britànics entre ells semblen convencionals i superficials, sent els exemples més clar en aquest sentit les relacions del jove jutge amb la seva promesa i la seva mare. L’evolució des del primer Lean és també palesa. Al capdavall, hom ha definit, amb ironia, però sense ésser injust, Brief Encounter amb el lema Make tea, not love. El conflicte del film de Lean està centrat a la frustració generada pel futur gairebé segur de misèria sexual que espera a la protagonista Adela. És significatiu que l’única escena original del film, sense equivalent literari al llibre de Forster, sigui l’excursió en bicicleta de la protagonista que la du al temple hindú on contempla les escenes eròtiques esculpides als baix relleus del temple i sent la violència dels micos que semblen ser els únics habitants del lloc. El moment de terror justificarà la seva decisió de tornar amb el seu nuvi, és a dir, dóna testimoni de la incapacitat del personatge d’acceptar el desig.
Sí, com dèiem fa uns mesos el cine de Lean, girà entorn a personatges definits pel seu caràcter de desplaçats, per la seva incongruència en relació amb el mitjà que els envolta, el seu darrer film és plenament característic. De fet, això és el que succeeix amb els tres personatges centrals. Victor, el metge musulmà, és un personatge escindit per la consideració d’indi i la seva admiració envers els anglesos, possiblement no li desplauria ser-ne un. La seva dificultat per dur bé el coll de la camisa, recorda la incomoditat de Lawrence amb el seu uniforme. Finchley, el professor, és també un personatge inadaptat, ubicat entre els anglesos i els indis, desdenyós del primers, però conscients de la seva diferència amb els segons. I finalment Adela, fastiguejada per la seva pròpia cultura però amb poques possibilitats d’enfrontar-se amb la subjeccions que aquesta cultura li imposa. En contrast amb aquests personatges, apareix la figura de Misses Moore potser el personatge femení descrit amb més humanitat i tendresa a tota la filmografia de Lean

Summertime

Summertime és un film de transició que fa un cert paper de frontissa a l’obra de David Lean. Està just al mig entre les pel·lícules “petites” rodades a Anglaterra sobre temes anglesos i les superproduccions finançades pel capital internacional a països exòtics. Summertime és una pel·lícula petita però rodada a l’escenari llavors exòtic de la Venècia dels anys 50 (és a dir abans que el turisme comences a ser una possibilitat real pel gran públic) De fet, la ciutat de Venècia és en algun sentit la protagonista de la pel·lícula al mateix nivell que la turista americana interpretada per Katherine Hepburn.
A les pel·lícules de Lean la importància dels personatges femenins sovint és relativa. A la més important no hi ha cap. A les posteriors el retrat d’alguns personatges femenins va servir per a fonamentar una acusació de misoginia (de determinació incerta perquè a Lean no li és tampoc aliena la misantropia). En aquest sentit Summertime és una excepció perquè el personatge central és el femení i l’antogonista masculí, interpretat per Rossano Brazzi, té un paper certament subordinat en relació a Hepburn. És també la pel·lícula menys anglesa de David Lean i de les que menys té a veure amb la qüestió de la britishness (l’altra fora Dr. Zhivago però en aquest cas no és fàcil obviar un repartiment no només majoritàriament britànic sinó format quasi exclusivament per icones del cinema britànic). En tot cas, malgrat estar relativament poc treballat, el personatge de Brazzi és el primer d’una llarga llista de personatges concebuts per qüestionar les nocions característiques de la britaneïtat.
A hores d’ara Summertime se’ns presenta com una pel·lícula decididament anacrònica. És difícil imaginar un realitzador actual que es plantegés rodar una història sobre el despertar sexual d’una dona que ja ha deixat enrere la seva joventut. La sensibilitat actual faria impensable qualsevol aproximació que no prengués cura de la vessant patològica, opció que òbviament no és la de Lean. En el seu temps però funcionà bé, tant pel que fa la taquilla, com pel prestigi crític que Lean conservava des del temps de Brief encounter. Hom pot parlar així d’un pas professionalment positiu en la mesura que consolidà la seva carrera i el decidí a centrar els seus futurs treballs fora dels estudis britànics.
A nivell temàtic, l’element més característic de l’obra de Lean que podem trobar a la pel·lícula és l’atenció dispensada a la repressió sexual, que un altre cop se’ns deixa entendre com un element constituent d’una certa cultura anglosaxona. A l’obra de Lean l’àmbit de la repressió de l’erotisme sempre és fronterer al l’autobiografia, la qual cosa no fa del tot inoportuna fer del personatge d’aquesta turista un alter ego de David Lean. L’opció de la lògica narrativa i el curs propi,”natural”, de les coses fa que l’únic final possible pel film sigui el que finalment s’escau. Kate gaudirà de la dolçor d’una forma de vida més lliure i oberta però es mantindrà fidel al seu propi personatge retornat a una llar presumiblement tediosa. És l’elecció de Celia Johnson a Brief Encounter o d’Anne Todd a The passionate friends. Lean en canvi quan acabà el film romangué molt temps desvagat a Venècia per finalment retornar a un hotel londinenc sense donar notícia a la seva esposa llavors, precisament Anne Todd, ni del seu retorn ni de la decisió de la seva separació. No tornaria a tenir una altra casa a Londres fins 30 anys després. Talment com si les forces que li negà al seu personatge, les hagués utilitzat ell a la vida real.

David Lean (VII)

David Lean era dislèxic. A hores d’ara això no és cap drama però a l’Anglaterra de començaments del XX era un fet que podia afectar decisivament qualsevol vida. El camí educatiu i meritocràtic que constituïa el destí dels joves amb desig de progressió social li va estar tancat totalment. Atès que la universitat no feia per ell, el seu pare va decidir que potser el camí dels negocis podria ser més propici. Però la seva experiència laboral a una empresa de la City va ser breu i poc positiva. El jove David semblava tenir tots els números per a no fer res de profit a la vida. Només amb una cosa mostrava una certa habilitat, no diré pas talent perquè de fet aquesta cosa no era gaire més que una joguina, una petita filmadora, regal del seu pare. Això li facilità una nova oportunitat laboral, ésser una mena de grum en uns estudis cinematogràfics i a partir d’aquí començar la seva carrera cinematogràfica. Explico tot això perquè em sembla que aquesta és una de les claus bàsiques per entendre el seu cine. El jove Lean era una inadaptat, un tipus fora de lloc, un desplaçat i quan pensem a les seves pel·lícules més importants veiem que aquest desplaçament, aquesta inadaptació és quelcom que caracteritza tots els seus personatges, sovint heroics o genials, però quasi sempre incongruents amb el seu entorn i per tant font de decepció per a tots els que l’envolten. Això val pel Coronel Nicholson, Alec Guinnes a The Bridge over the river Kwai, un home que acaba sent un traïdor al seu país per la defensa que fa dels valors propis del seu país, per Lawrence, definit des del començament com un absolut fracàs en el seu paper de militar, per Zhivago, un home entestat a fer poemes mentre un mon s’esfondra al seu voltant i de Charles Shaugnessy, Robert Mitchum a Ryan’s daugther, un defensor d’una concepció il·lustrada en un temps i un ambient de barbàrie, però especialment una font de decepció per a les seves esposa, les expectatives de la qual mai no serà capaç de satisfer. No costa gaire veure en tots aquests personatges fora de lloc una personificació de nucli més íntim de la personalitat de Lean. Evidentment, aquí només hem parlat de les pel·lícules del final. L`’altra part de la seva carrera estaria relacionada amb un altre concepte, que seria el de repressió (que evidentment és una noció també important a films com Lawrence d’Arabia o passatge a la India) Però d’això en parlarem un altre dia.

David Lean (VI): Lean i jo

La primera vegada que vaig veure una pel·lícula de David Lean tenia només cinc anys. El film era Dr. Zhivago i la projecció va tenir lloc a un cinema d’estiu de Benidorm. Òbviament jo no tinc cap record gaire clar, però sembla que va ser una sessió accidentada, un dels projectors es va fer mal bé, i tot plegat es perllongà fins a una de les hores petites, que ja no era tan petita. Segons em diuen els meus pares allò sorprenent és que no em vaig dormir en cap moment, un tret de conducta que conservaria de més gran, tot i que sovint ha estat una font de problemes,. La següent pel·lícula fou Passage to India en el moment de la seva estrena. En aquells moments Lean era un director totalment fora de joc. No pertanyia al grup de clàssics com Hitchcock, Ford, Lang o Hawks, que possiblement constituïen el meu focus principal d’interès en aquell moment, ni tampoc tenia res a veure amb el cine que s’havia fet als setanta i que constituïa la meva altra referència bàsica. D’altra banda era un autor del tot desprestigiat intel·lectualment des de l’estrena del seu film anterior, Ryan’s daugther; la personificació d’una concepció del cine com espectacle de circ sense cap mena de profunditat intel·lectual. Personalment no em va desagradar Passage to India, que com a mínim té prou vigor narratiu com per ser la millor mostra d’un gènere molt, massa, practicat als vuitanta: aventures dels britànics a l’estranger, en el temps de l’imperi. La meva tercera trobada amb David Lean fou al Nadal del 1988 , si no recordo malament, en una projecció a la filmoteca de la travessera de Gràcia de Lawrence d’Arabia. S’escaigué que aquell estiu havia tingut l’oportunitat de viatjar per Argelia (abans de les eleccions guanyades pels fonamentalistes que provocaren un cop militar i quasi un tancament del país) i la major part del viatge vaig estar al desert del Sahara. Cap altre àmbit natural m’ha fet mai una impressió tan viva i era encara molt poderosa pocs mesos després (de fet, encara ho és ara. La meva predilecció pels llocs desèrtics no ha disminuït gens) Segurament per això, l’efecte que em va fer Lawrence va ser molt fort, fou molt fàcil establir sentiments d’empatia amb els sentiments del protagonista en aquesta història d’amor entre un home i una terra. Des de llavors Lawrence ocupa un indiscutible lloc de privilegi entre les meves preferències cinematogràfiques. Només dos anys després vindria la restauració del film i l’inici d’una merescuda i encara incompleta revalorització de la figura del seu autor.

David Lean (V): inicis

Roger Corman li explicà a un dels seus joves empleats acabat de sortir d’una facultat de cinematografia, no recordo ben bé si Coppola o Scoserse, que per muntar un film només és important concentrar-se en els primers deu minuts i en els deu últims. El públic ha de saber de que va la història i com acaba, la resta més o menys tant s’hi val. Certament és important saber començar una pel·lícula. També acabar-la, però sempre resulta poc cortès explicar els finals de les pel·lícules, mentre que es fa menys mal si parlem dels començaments. Tot fent memòria em sembla que moltes de les que comentava al meu llibre fa tres anys, tenen començaments esplèndids que et fan difícil deixar la història: Taxi Driver, La dolce Vita, Apocalypse Now (que vaig veure fa poc amb els meus alumnes de batxillerat; els va agradar molt), The Hustler o Wild Bunch (de fet el problema d’aquesta darrera és que el començament és massa bo). Hitchcock també acostumava a començar la seves pel·lícules amb inicis que despertaven amb facilitat l’interès de l’espectador: North by Northwest, Vertigo o Strangers in a Train són bons exemples. Pel que estic veient ara David Lean tenia també aquesta habilitat, cosa que es feu molt més palesa a les seves primeres pel·lícules. Així, l’inici d’ in which we serve és d’una gran efectivitat. Mentre una veu en off ens situa en el tema, this is the history of a ship, veiem en un estil propi del documental britànic dels trenta, un dels descobriments personals més joiosos de la meva estada en aquest país, tot el procés de construcció del destructor a les drassanes. Great Expectations comença com la novel·la, amb la trobada d’un convicte fugitiu amb un nen, Pip, que visita la tomba de la seva mare al cementiri. És una escena poderosa deguda a la imaginació de Dickens però que Lean il·lustra de manera completament convincent. Pel contrari, Oliver Twist, comença amb una caminada de la mare del protagonista en mig d’una tempesta rodada en un estil hereu del impressionisme germànic, que constitueix una aportació dels guionistes, entre els quals estava el mateix Lean, a la imaginació dickensiana; en qualsevol cas un superb moment de cinema.

David Lean (IV): The passionate friends

Després de les adaptacions de Dickens, el tercer període de l’obra de David Lean està centrat per la seva relació amb Anne Todd que estigué casat amb ell i fou la protagonista de tres de les seves pel·lícules; una d’aquestes The passionate friends constitueix l’element central de la retrospectiva que ara està oferint el BFI essent el film més projectat, cosa en gran part necessària perquè era sense dubte el film més oblidat de David Lean sense que res no ho justifiqui. De tots les altres, la pel·lícula més semblant és possiblement Brief encounter. El tema central és el mateix, la història gira envers un adulteri i a totes dues el protagonista és Trevor Howard, que canvia el seu ofici de GP pel de professor de Biologia a l’Imperial College. El seu antagonista, el marit ric, fred i enganyat, és Claude Rains en un paper molt semblant al que fa en un altre altra història sobre un triangle amorós, la hitchcockiana Notorious. The passionate friends és a hores d’ara una pel·lícula molt fresca i tremendament original. Contra totes les regles del melodrama del moment la pel·lícula està construïda sobre uns personatges que no donen gaire lloc a cap mena de identificació emocional. El predomini dels primers plans és absolut, cosa que s’adequa bé al tarannà psicologista de la història. Hi ha presents algunes de les característiques pròpies de Lean. Per exemple, la seva afecció als flash-backs. La pel·lícula comença a Suïssa el 1948, per ràpidament viatjar a la ment de la protagonista fins el Londres de 1939, el moment on ja casada es retroba amb el seu antic amor, ocasió que propicia un altre flash-back dins del flash-back! (Howard Hawks sense dubte s’hagués posat malalt veient aquest film). Fou el primer film de Lean, una part substancial del qual fou rodat en exteriors, en concret a les muntanyes dels Alps suïssos on transcorre la darrera part del film, és a dir, el moment on comença la pràctica del que popularment és la seva fonamental senyal d’identitat. Si hom vol també és en aquest film on es comença a mostrar quelcom que s’anirà fent més evident, als altres films, una soterrada però indiscutible tendència misogínica. El personatge d’Anne Todd no sols no és gaire simpàtic sinó que el seu destí acaba essent més aviat trist.

David Lean (III)

David Lean rodà la seva versió d’Oliver Twist el 1948, després de dos grans èxits Brief encounter i Great Expectations. El seu film no fou tan ben rebut però. D’una banda trobà una certa animadversió entre els crítics, queixosos del fet que Lean no fes el que tocava fer, imitar els neorrealistes italians, pel contrari Lean semblava obcecat en explicar històries del segle XIX. D’altra banda mentre que Great expectations havia tingut un gran èxit al mercat nord-americà, el segon film rebé l’acusació d’anti-semític pel tractament donat al personatge de Fagin. A hores d’ara em sembla que no es pot discutir que l’Oliver de Lean és un gran film, des del meu punt de vista superior al de Polanski, del que vaig parlar fa tres anys en aquest blog, i evidentment a la versió de la història més popular que es el musical signat per Carol Reed a finals dels seixanta, una pel·lícula per cert que no m’agrada gens. Fa tres anys apuntàvem que els comentaris favorables a Polanski deien que el seu film superava la teatralitat del film de Lean. Aquesta teatralitat jo no la vaig veure enlloc, tot i que certament Polanski utilitza les convencions del nostre temps més adient per accentuar el caràcter naturalista de la narració de Dickens i fa l’obra més propera a la nostra sensibilitat, prescindint del classisme implícit en Dickens, obviant la qüestió del orígens del noi. En el sentit literal del terme, aquest Oliver no té res de teatral; és una obra cinematogràfica i no només això sinó una obra de primer ordre. L’inici de la pel·lícula, uns quants minuts sense diàleg on veiem el penós caminar de la mare del protagonista en una nit de tempesta en un paisatge d’aiguamolls fins a ser acollida en la Workhouse on donarà a llum Oliver poc abans de morir, és un dels millors moments de l’obra de Lean. Tota la primera part del film on es descriu vida de l’orfe a la Worlhouse és del tot convincent i podria il·lustrar el punt de vista que afirma que aquestes institucions angleses són el precedents dels camps de concentració alemanys. La resta del film presenta una vivacitat narrativa de primer ordre, com era el cas de Great expectations, possiblement més alta que la de les pel·lícules èpiques. La mort de Nancy és un altre moment de primer ordre. Veiem el brutal assassinat des del punt de l’aterrat gos que acompanya Sikes (per cert mentre que ningú digui res a l’esmentada escena si van haver molts murmuris i expressions de pena a la sala, quan Sikes intentava desfer-se del gos, un detall certament molt anglès). Com a les altres versions la trama està molt simplificada i és relativament favorable al personatge de Fagin, ja que el dolent de la funció és Sikes, personatge que a les versions cinematogràfiques té més pes que a la novel·la. Lean tornà a treballar amb actors que ja coneixia. D’una banda, Robert Newton i Kay Walsh, que havien estat protagonistes a This Happy breed. De l’altra Alec Guinnes, a la segona de les sis col·laboracions i potser la més espectacular. La seva joventut no li impedí ser un Fagin del tot convincent acreditant una capacitat camaleònica de la que Lean es serviria en obres posteriors.

This happy breed

This happy breed fou la segona pel·lícula de David Lean i la primera que signà com a únic director, l’anterior segons els crèdits va ser dirigida també per Noel Coward tot i que sembla que no feu gaire cosa. Basat en una obra de Coward, This happy breed explica la vida d’una família petit burgesa de Clapham, des del final de la primera guerra fins el començament de la segona. No hi ha cap trama especial, més enllà de la vida d’una família amb les seves joies i les seves tristeses, viscudes això sí d’una manera molt anglesa, és a dir, sense sentimentalitat i amb inclinació a l’estoïcisme. Els caps de les dues famílies mostrades són ex-combatents i per això proclius a les posicions del partit conservador, enfrontats sense radicalitats als punts de vista de les organitzacions treballadores d’esquerra i molt malfiats envers els alemanys (no veuen clara la política pacificadora de Chamberlain). La pel·lícula reflecteix alguns moments claus d’aquest període de la història britànica (la vaga general del 26, la conferència de Munic, la mort del rei Jordi V) i de manera significativa omet d’altres, com la crisi econòmica del 29, tot i que certament aquest fou un esdeveniment significatiu sobre tot per a la classe obrera i no tant per a les classes mitjanes, molt consolidades ja a l’Anglaterra d’aquest període. Certament, és clar l’origen teatral de la pel·lícula, Lean encara no tenia el domini del seu ofici que li permeté fer de Brief encounter una lliçó magistral sobre com convertir una obra teatral en cinematogràfica, i això no ajuda especialment, però no manquen els punts d’interès. Hom pot veure al film molts dels actors que formarien part dels repartiments de les pel·lícules de Lean d’aquest període: John Mills, Stanley Hollowey, Celia Johnson o el protagonista Robert Newton. Lean, com John Ford, preferia treballar amb vells coneguts dels que extreia el màxim de partit. Potser allò més sorprenent del film és la gosadia del jove Lean que trià rodar en un tecnicolor, perfectament reconstruí a la còpia projectada pel BFI.

David Lean (I)

Com veig que també fa la filmoteca de Barcelona, el BFI està commemorant aquest mes i el vinent la figura de David Lean en el seu centenari. L’esforç realitzat és de primer ordre, hi ha hagut una restauració de tots els films del seu primer període, els menys coneguts, que s’exhibeixen en còpies noves, pel que he pogut veure, d’una qualitat extraordinària. Els actes previstos tenen aquí un cert caràcter de reparació. Hi una certa mala consciència entorn de David Lean, ja que si a hores d’ara sembla indiscutible que és un dels dos cineastes britànics més importants de tots els temps (l’altre és Hitchcock), en els seus últims anys fou l’objecte de les ires dels crítics del moment, radicalment oposats al seu treball. Em sembla que Truffaut fou el primer que presentà Lean com el model perfecte del cineasta impersonal, sense possibilitats d’adquirir cap caràcter d’autor. En tot cas, és cert que veient com treballava Lean, és difícil pensar un cineasta més oposat a l’esperit dels seixanta. Ell mateix reconegué que el seu ideal passava per no deixar cap lloc a la improvisació. El rodatge era un èxit absolut si reflectia el guió de manera perfectament fidel. Probablement això era una característica comuna amb Hitchcock, pel qual el moment autènticament creatiu era l’elaboració del guió (evidentment, tant en un cas com en l’altre no es tractava de guions purament literaris). L’altre element comú amb Hitchcock està relacionada en el seu caràcter marginal enfront de l’establishment anglès determinat en el dos casos per motius religiosos. L’autor de Vertigo era catòlic i el de Lawrence d’Aràbia quàquer.

Entre les activitats organitzades pel BFI hi ha un curs al qual estic assistint. Fonamentalment és una invitació a veure les pel·lícules de Lean (que no són gaires, quinze pel·lícules en més de quaranta anys de professió) i alguns materials d’accés més difícil com mostres del seu treball als anys trenta com editor, és a dir, responsable del muntatge. De les discussions que anem tenint es poden extreure algunes conclusions clares. A la pregunta sobre què defineix el seu cine hi ha dues respostes ben clares, una a nivell formal, l’altre temàtic. Formalment, el cine de Lean és una constatació i una celebració del poder del muntatge, l’aspecte que més l’interessava de la creació d’un film. Temàticament, totes les seves pel·lícules tendeixen a ser una reflexió sobre la noció d’ “englishness”, al primer període mostrant la vida anglesa, al segon període mostrant l’experiència d’anglesos dins d’entorns estranys (la única excepció fora segurament Doctor Zhivago).

No soc un bon coneixedor del cine de Lean ja que amb l’excepció de Great expectations (de la que ja he parlat en aquest blog en una altra ocasió) desconeixia totalment les pel·lícules anteriors a The Bridge over the river Kwai, el títol que obrí el cicle de les grans produccions. Ara se m’obre una possibilitat de cobrir aquest buit. Fins ara he vist dos d’aquests films. El primer, in which we serve, un film bèl·lic del 1942 suposa el seu debut com a director en col·laboració amb Noel Coward que també era el productor, guionista i actor principal. Inevitablement és una pel·lícula obertament propagandística, però la seva realització és sorprenentment precisa i segura. Com moltes de les seves pel·lícules posteriors, l’estructura no és lineal sinó que es fonamenta a diversos flashbacks que expressen els records dels supervivents d’un destructor enfonsat a l’espera d’un possible rescat prop de la illa de Creta. La pel·lícula tingué una bona acollida i obrí un cicle de treball entre els seus responsables que culminà amb Brief Encounter (1945). Aquest film fou el major triomf crític obtingut per David Lean i figurà a la primera llista de Sight & Sound dels millors films de tots els temps. De fet, per a molts aquest és el film britànic per excel·lència. Es va rodar fa seixanta tres anys però en alguns aspectes sembla més llunyana. El seu univers moral fonamentat a l’exaltació del sacrifici i l’autorepressió està segurament a les antípodes del sentiments dels espectadors del nostre temps, però segueix essent una esplèndida pel·lícula. Com en el cas anterior, la seva narrativa és lineal sinó que el film s’obre i acaba amb el comiat dels dos amants (hom podria pensar a una influència del Kane de Welles, però em sembla que el 1945 Kane no s’havia estrenat fora del EEUU). És especialment memorable el treball de la protagonista, Celia Johnson, que ja havia treballat amb Lean al films del que parlàvem abans. Penso però que el principal valor del film, allò que el fa en un cert sentit permanent, és com reflecteix Anglaterra. Tant pel que fa la seva ambientació, quasi tot el film transcorre a una estació de tren inequívocament anglesa, com a la captació d’una manera ser tímida, reprimida i complaent amb la qual el públic anglès del moment es podia sentir identificat d’una manera gratificant.

Ryan's daugther

Després d’haver estat a Dingle era evident que no podia deixar passa massa temps per reveure Ryan’s daugther. Ho vaig fer fa poc i vaig fruir-ne prou. De fet,vaig constatar que no estava tan errat fa dos anys quan relacionava la pel·lícula amb els cliffs de Moher que efectivament apareixen en els plans d’obertura del film, suposo que un una imatge realitzada amb segona unitat. També em produí una certa alegria identificar la rampa per la que la gent del poble, del qual mai no es diu el nom, baixen tots plegats per ajudar als guerrillers de l’IRA. D’altres llocs no eren fàcils de reconèixer, però és normal perquè malgrat que la pel·lícula estigui associada a aquesta península irlandesa i l’equip estigué un any rodant exteriors, algunes escenes, la presentació a la platja de la protagonista per exemple, estan rodades a prop de Ciutat del Cap, on finalment es traslladà l’equip a la recerca del bon temps, després d’un any d’aferrissada lluita amb el clima irlandès.
La impressió produïda per la pel·lícula és més aviat bona. Quan s’estrenà fou un fracàs monumental, en part de públic i sobre tot de crítica. De fet, fou la raó per la que Lean abandonà el cine durant catorze anys. Vist amb perspectiva crec que les crítiques foren del tot injustes. És cert que és una pel·lícula desigual i que conté probablement les pitjores escenes rodades per Lean, totes les referents a l’adulteri. Però si la segona hora resulta de vegades penosa, la primera hora és d’una gran agilitat i concisió i la tercera té moments de gran cine, especialment la tempesta, però també totes les referents a la resolució de la pel·lícula: La detenció del líder de l’IRA, la mort de l’oficial anglès, la darrera passejada pels protagonistes del poble ... Lean tenia un equip més o menys habitual de treball que torna a mostrar el seu talent en aquesta pel·lícula, gent com el guionista Robert Bolt o el director de fotografia Freddie Young, que feu un treball extraordinari. Tot i que li mancaren alguns dels actors amb els que comptava, Peter O’Toole i Alec Guinnes, refusaren fer la pel·lícula trobà substituts solvents en actors lligats al èxits de la primera època de la seva carrera, John Mills i Trevor Howard respectivament. Una de les decisions més discutides al seu moment, l’elecció de Robert Mitchum com protagonista en un paper completament oposat a la seva imatge d’estrella de Hollywood, fou des del meu punt de vista un encert. Mitchum feu una interpretació sensible, mesurada i convincent. De fet, el refús de la pel·lícula suposo que tenia molt a veure amb el clima cultural dels setanta i el fet que Lean no estigués disposat a fer cap mena de concessió als temps moderns. Cal reconèixer però un altre factor que degué jugar en contra del film i que hores d’ara me’l fa antipàtic: la seva posició política. És curiós perquè quan ho vaig veure abans a Barcelona no hi vaig parar gaire esment en aquest aspecte, però ara una mica més immers a la societat britànica, em cridà molt l’atenció i no pas per bé. El film és descaradament pro-anglès. Mentre que els espectadors veuen l’assassinat a sang freda d’un funcionari pel líder de l’IRA, interpretat per Barry Foster que poc després seria el psicòpata coprotagonista del darrer Hitchcock anglès Frenzy, i la gent del poble es presentada com una autentica xusma, les atrocitats dels anglesos són explicades, però mai mostrades. No tinc gaire dubtes que els nacionalistes irlandesos devien ser més aviat gent de mires estretes amb una visió de la realitat limitada, però una miqueta de investigació de la història irlandesa et fa adonar-te del fet que el poder britànic no era especialment benvolent. Tot plegat sorprèn una mica si considerem que films com Lawrence d’Arabia o Passatge a l’India, son més aviat crítics envers d’imperialisme anglès, però de vegades amb els que costa més ser generós és amb els que tenim més a prop.

Irlanda

Dos anys després Irlanda segueix agradant-me molt. La impressió és molt diferent de la que reps de qualsevol altre dels països d’Europa Occidental, fonamentalment perquè és un país essencialment rural i amb una població més aviat dispersa. Hom parla de vegades de la catàstrofe ecològica que ha suposat el recent boom de la seva economia, però venint d’Anglaterra o Catalunya on els desastres ja han esdevingut una tradició consolidada això no és fàcil d’apreciar. Com fa dos anys, sobta relativament la presència de turistes americans que és aclaparadora, però fàcil d’explicar si considerem que hi ha més descendents d’irlandesos als EEUU que no pas a Irlanda. De fet, una manera de passar l’estona és veure els lligams entre els dos països, molt clares a nivell de llengua o de folklore musical. Mantenint la tirada a xafardejar entre pedres velles és plausible arribar a la conclusió que potser el nom més representatiu de la història d’Irlanda és el d’Oliver Cronwell, tot i que certament no per bé. El tòpic de no deixar pedra sense pedra és certament literal en el cas del purità anglès. El meu viatge ha estat centrat en el comtat de Kerry que potser és la part més bonica de la illa (segurament aquí soc molt parcial perquè el temps esmerçat a Connemara fa dos anys la boira no ens deixà veure res). Amb poques ganes d’allargar-me, em limitaré a assenyalar dos llocs imprescindibles pels que visitin la illa. Killarney el centre d’un parc nacional amb tres estanys que són el nucli d’una comarca increïble i la península de Dingle, on Lean rodà Ryan’s Daugther; una elecció que com és d’esperar en el director anglès no fou per casualitat.

Great expectations

Trobo al NFT l’oportunitat de veure Great expectations, un film de David Lean que no coneixia i que passa per ser una de les millors adaptacions de Dickens mai realitzades (sense tenir en compte el fet que el 95% de les pel·lícules fetes són indirectament adaptacions de Dickens). Passo una estona excepcionalment agradable al cine. Potser no és tan impressionant com per exemple, Lawrence d’ Arabia, però hi són gairebé totes les seves virtuts: l’habilitat narrativa (que li permet fer una articulació convincent i emotiva en mica menys de dues hores d’un llibre molt llarg), un sentit exquisit del paisatge i una habilitat de primer ordre triant i dirigint actors. Les virtuts són prou grans com per compensar algunes petites febleses com, per exemple, la poca credibilitat de John Mills fent el paper del jove Pip, no pas per què no fos un bon actor, sinó perquè resulta una mica massa gran pel paper. Pel contrari, resultava ben grata la presència d’un jovenívol Alec Guiness a la primera de les seves sis col·laboracions amb David Lean i d’una Jean Simmons amb molts pocs anys fent el paper de la protagonista a la seva infantesa. La pel·lícula em resultà especialment agraïda per la musicalitat del llenguatge emprat, afavorit per la perfecta dicció de tots els seus protagonistes; una diada de reconciliació amb aquest llenguatge que tant em fa patir. Per cert, pels interessats al cine del mestre anglès aquesta és la pàgina web de la seva fundació:http://www.davidleanfoundation.org/site/index.htm

Lawrence a Lambeth

Ahir vaig visitar novament el Imperial War Museum per veure l’exposició dedicada a Lawrence d’Arabia. Fonamentalment conec aquest personatge per la pel·lícula que és des del meu punt de vista un dels títols essencials de la història del cine, però fora de la pel·lícula coneixia poca cosa més, perquè en el seu dia no vaig ser capaç de llegir-me The seven pilars of wisdom. L’exposició realitza un examen integral de tota la biografia de Lawrence des del seu naixement fins la seva mort quan acabava de jubilar-se de l’exèrcit a l’edat de 46 anys. Evidentment jo no hagués estat al IWM si no fos pel film de David Lean, però cal dir que el film no fou especialment ben rebut per les moltes persones properes a Lawrence que encara vivien quan es va estrenar, disconformes amb el tractament psicològic fet del personatge i queixoses de l’excés de sadisme que trobaven a la pel·lícula. Si contrastem la informació de l’exposició amb el guió de Robert Bolt, veiem que el segon és molt exacte i fidel en la descripció de la trajectòria militar de Lawrence i del desenvolupament de la revolta àrab, però esquematitza potser massa tota la negociació política que seguí l’armistici. Mentre a la pel·lícula tot sembla passar després de la caiguda de Damasc, a la realitat hi hagueren tres anys de negociacions, amb una revolta contra els britànics que constitueix la primera guerra d’Irak. Lawrence actuà com un element important ja que fou el conseller principal de Winston Churchill, l’home designat pel govern britànic per resoldre la qüestió. De fet, Churchill sempre mostrà el seu màxim respecte i admiració per la figura de Lawrence. Després de la resolució del conflicte, ve el període més enigmàtic del qual no parla la pel·lícula: la renuncia al càrrec d’oficial, l’enllistament com a soldat ras i finalment l’abandonament d’una carrera literària que en molts moments semblava la seva inquietud fonamental. Aquests canvis no foren debades sinó sembla que el darrer Lawrence amb un treball de mecànic a la RFA assoleix un estat de pau interior del que quasi podríem dir-ne felicitat. És difícil quan es pensa en aquest destí paradoxal no relacionar-ho amb el fet que Lawrence va traduir l’Odissea a l’anglès i pensar a la reflexió que el fantasma d’Aquiles fa sobre el seu destí. Lawrence és un personatge curiós, perquè està absolutament a cavall entre dos mons. D’una banda, un alumne d’Oxford educat en una mentalitat aristocràtica, pròpia d’un mon que amb la primera guerra mundial va començar a esvair-se. D’altra banda, Lawrence és potser la primera gran figura mediàtica construïda pels mitjans de comunicació de masses, quelcom que segurament el repugnava però un fet, del qual no era gens innocent perquè ell va calcular que aquesta imatge era un valor afegit per la causa que defensava. Des d’aquest punt la vista la singularitat de Lawrence vé del fet d’estar a cavall entre dos mons i segurament el patiment i el trencament interior del personatge no esta mancat de relació amb aquest fet.

Oliver Twist

Dimarts passat vaig tenir l’oportunitat de veure la preestrena al Regne Unit de la darrera pel·lícula de Roman Polanski, una nova adaptació de la novel·la de Dickens, Oliver Twist. La sessió és va dur a terme al NFT i va comptar amb la presència de dos dels protagonistes que després de la projecció varen respondre les preguntes del públic. Com és usual en aquests casos hi havia el típic enterat que no veia clar perquè fer una versió d’Oliver, quan ja se n’han fet moltes. Un dels actors li replicà que Dickens era un patrimoni tan valuós per la cultura anglesa com ho poguí ésser Shakespeare. De fet, jo vaig pensar-hi que a més de la vàlua literària de Dickens, evident encara que a casa nostra es prefereixen els seus coetanis russos o francesos, d’alguna manera el cine sempre és Dickens, perquè era el model narratiu de Griffith que ningú no discuteix com el veritable fundador del llenguatge cinematogràfic. La pel·lícula té a més evident relació amb l’autobiografia de Polanski com ell mateix va reconèixer, perquè també patí una situació d’abandonament a la seva infància. En aquest sentit sembla complir una funció propera a la de la seva darrera pel·lícula, el pianista, on veiem les causes que propiciaren aquest abandonament. Crec que Polanski és un dels pocs mestres que encara queden vius i en actiu, per cert el Guardian anunciava la primera pel·lícula de Coppola en deu anys cal tocar-hi fusta, i aquesta pel·lícula és una bona mstra, com també ho era la molt oscaritzada el pianista, malgrat les objeccions plantejades per alguns crítics. El full de presentació parlava de la teatralitat de la versió realitzada per David Lean el 1948, segurament la més canònica, tot i que no tan popular com el musical realitzat vint anys després. Aquest defecte no se li pot atribuir en absolut a la pel·lícula de Polanski, caracteritzada per una posada en escena que mai no et permet veure la història des de fora. Al meu entendre el film té dos grans virtuts: la cura pel detall i el treball de direcció artística que li confereixen una gran fisicitat i el bon pols narratiu mostrat per Polanski sobretot a la segona part de la pel·lícula. No coneixia gaire els actors amb l’excepció de Ben Kingsley que té segurament el millor paper, el de Fagin, el patriarca del cau de lladres on Oliver és “educat”. La interpretació de Kingsley és brillant, i el seu cookney per cert inintintel·ligible, segurament assolirà alguna mena de premis. De fet, el seu personatge és el més interessant perquè és el més complex. Quan em vaig afeccionar al cine, crec que Polanski estava potser en el moment més baix de la seva carrera, Pirates, però l’interès dels seus primers films és innegable i aquests darrers no són pas inferiors.

aclariment

Acabo de comprovar a Internet que la penúltima pel·lícula de David Lean fou rodada a la peninsula de Dingle, al sud de l'illa.