3/08/2009

Més sobre passatge a la India

Tot i que no tinc gaire hàbit ja de llegir novel•les, vaig fer una excepció a les Maldives amb la novel•la de Forster, en part perquè m’interessava comparar amb la pel•lícula. L’altre dia a The Guardian Shalman Rushdie feia un article sobre les adaptacions cinematogràfiques de novel•les importants i esmentava aquest film de Lean com un dels exemples més lamentables, cosa curiosa atès que per Rushdie Lean és l’autor dels millors exemples d’adaptació d’obra literària, Great Expectations. De fet, Rushdie no és dels que pensa que aquest és un camí a defugir i pensa que efectivament hi ha bones adaptacions des d’opcions molt diferents com la fidelitat a l’obra original, No country for old men, o des de una reelaboració a fons de l’obra, There will be blood.
El problema del darrer film de Lean és que probablement no acaba de prendre cap de les dues opcions a fons. És molt fidel a la peripècia però en el fons està molt poc interessat al problema general de l’obra. Mentre que l’original literari és al capdavall una reflexió realista i més aviat amarga sobre la dificultat d’interrelació entre les cultures, en el film de Lean la preocupació és focalitza només sobre la pròpia cultura. Per això, els personatges central de la novel•la, Fielding i Aziz, són d’alguna manera desplaçats pel de Miss Quested, el problema de la qual està molt més a prop dels interessos de Lean. A Lean no li va convèncer gens la interpretació de l’actriu, Judy Davis, que feia el paper de Miss Quested, la qual probablement s’escau poc a la naturalesa del personatge de la novel•la molt menys simpàtic però en canvi no resulta incongruent a l’orientació dispensada per Lean.
El canvi fonamental a l’acció és, com havíem assenyalat en un post anterior, la inclusió de l’escena del temple, que posa la repressió sexual de Miss Quested en un primer terme. A la novel•la, aquesta aproximació entre Adela i el seu promès és produeix a una petita aventura automobilística viscuda per ambdós personatges. L’erotisme aquí no existeix i tot tracta més aviat de la qüestió de l’acceptació de la vida ordinària que pot oferir Ronnie. És un canvi motivat suposo per fer més comercial la pel•lícula i també per endinsar-la en un territori més adient a les preocupacions de Lean. Menys plausible però és el considerable aprimament de les substancials converses entre Aziz i Fielding que no tenen cap mena d’equivalent al film. Respecta a un dels temes més polèmics, la inclusió d’Alec Guinnes, com a filòsof hindu, el fet cert és que a la novel•la aquest és un personatge molt menor i del qual hom hagués pogut fins i tot prescindir. Segurament la motivació més important de Lean passava pel fet que la seva única superproducció sense l’actor anglès havia estat un fracàs absolut

Etiquetes de comentaris: , ,

2 Comments:

Anonymous Anònim said...

Si eliminem l'horrible epíleg, a mi la versió de Lean m'agrada, tot i una petita tendència a l'exotisme que des d'un punt de vista no europeu pot molestar força. EM Forster era, clarament, el novel.lista més dotat de Bloomsbury, cercle que, per cert, va tenir molt de còpia d'un de molt similar encapçalat per Dickens et alia. I Rushdie, escriptor brillant però oportunista, demostra últimament en els seus articles periodístics (va publicar-ne un extraordinari sobre Beckett fa uns anys, també a The Guardian) que és un intelectual notable que es perd una mica en les seves novel.les per abús de brillantor estilística. Però jo el continuo llegint.

Albert A.

8:25 p. m.  
Blogger Jordi said...

Sense dubte, Forster és un gran novelista.La pel·lícula té l'ofici propi d'un gran narrador, però ni de lluny està entre els meus Lean preferits. Em sembla que un Lean menys pressionat pels fracasos dels anys setanta, no només la filla de Ryan sinó l'abortat projecte de rodar una nova versió del motí de la Bounty,n'hagués pogut treure un millor partit.

10:37 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home