David Lean (III)

David Lean rodà la seva versió d’Oliver Twist el 1948, després de dos grans èxits Brief encounter i Great Expectations. El seu film no fou tan ben rebut però. D’una banda trobà una certa animadversió entre els crítics, queixosos del fet que Lean no fes el que tocava fer, imitar els neorrealistes italians, pel contrari Lean semblava obcecat en explicar històries del segle XIX. D’altra banda mentre que Great expectations havia tingut un gran èxit al mercat nord-americà, el segon film rebé l’acusació d’anti-semític pel tractament donat al personatge de Fagin. A hores d’ara em sembla que no es pot discutir que l’Oliver de Lean és un gran film, des del meu punt de vista superior al de Polanski, del que vaig parlar fa tres anys en aquest blog, i evidentment a la versió de la història més popular que es el musical signat per Carol Reed a finals dels seixanta, una pel·lícula per cert que no m’agrada gens. Fa tres anys apuntàvem que els comentaris favorables a Polanski deien que el seu film superava la teatralitat del film de Lean. Aquesta teatralitat jo no la vaig veure enlloc, tot i que certament Polanski utilitza les convencions del nostre temps més adient per accentuar el caràcter naturalista de la narració de Dickens i fa l’obra més propera a la nostra sensibilitat, prescindint del classisme implícit en Dickens, obviant la qüestió del orígens del noi. En el sentit literal del terme, aquest Oliver no té res de teatral; és una obra cinematogràfica i no només això sinó una obra de primer ordre. L’inici de la pel·lícula, uns quants minuts sense diàleg on veiem el penós caminar de la mare del protagonista en una nit de tempesta en un paisatge d’aiguamolls fins a ser acollida en la Workhouse on donarà a llum Oliver poc abans de morir, és un dels millors moments de l’obra de Lean. Tota la primera part del film on es descriu vida de l’orfe a la Worlhouse és del tot convincent i podria il·lustrar el punt de vista que afirma que aquestes institucions angleses són el precedents dels camps de concentració alemanys. La resta del film presenta una vivacitat narrativa de primer ordre, com era el cas de Great expectations, possiblement més alta que la de les pel·lícules èpiques. La mort de Nancy és un altre moment de primer ordre. Veiem el brutal assassinat des del punt de l’aterrat gos que acompanya Sikes (per cert mentre que ningú digui res a l’esmentada escena si van haver molts murmuris i expressions de pena a la sala, quan Sikes intentava desfer-se del gos, un detall certament molt anglès). Com a les altres versions la trama està molt simplificada i és relativament favorable al personatge de Fagin, ja que el dolent de la funció és Sikes, personatge que a les versions cinematogràfiques té més pes que a la novel·la. Lean tornà a treballar amb actors que ja coneixia. D’una banda, Robert Newton i Kay Walsh, que havien estat protagonistes a This Happy breed. De l’altra Alec Guinnes, a la segona de les sis col·laboracions i potser la més espectacular. La seva joventut no li impedí ser un Fagin del tot convincent acreditant una capacitat camaleònica de la que Lean es serviria en obres posteriors.