David Lean (VI): Lean i jo

La primera vegada que vaig veure una pel·lícula de David Lean tenia només cinc anys. El film era Dr. Zhivago i la projecció va tenir lloc a un cinema d’estiu de Benidorm. Òbviament jo no tinc cap record gaire clar, però sembla que va ser una sessió accidentada, un dels projectors es va fer mal bé, i tot plegat es perllongà fins a una de les hores petites, que ja no era tan petita. Segons em diuen els meus pares allò sorprenent és que no em vaig dormir en cap moment, un tret de conducta que conservaria de més gran, tot i que sovint ha estat una font de problemes,. La següent pel·lícula fou Passage to India en el moment de la seva estrena. En aquells moments Lean era un director totalment fora de joc. No pertanyia al grup de clàssics com Hitchcock, Ford, Lang o Hawks, que possiblement constituïen el meu focus principal d’interès en aquell moment, ni tampoc tenia res a veure amb el cine que s’havia fet als setanta i que constituïa la meva altra referència bàsica. D’altra banda era un autor del tot desprestigiat intel·lectualment des de l’estrena del seu film anterior, Ryan’s daugther; la personificació d’una concepció del cine com espectacle de circ sense cap mena de profunditat intel·lectual. Personalment no em va desagradar Passage to India, que com a mínim té prou vigor narratiu com per ser la millor mostra d’un gènere molt, massa, practicat als vuitanta: aventures dels britànics a l’estranger, en el temps de l’imperi. La meva tercera trobada amb David Lean fou al Nadal del 1988 , si no recordo malament, en una projecció a la filmoteca de la travessera de Gràcia de Lawrence d’Arabia. S’escaigué que aquell estiu havia tingut l’oportunitat de viatjar per Argelia (abans de les eleccions guanyades pels fonamentalistes que provocaren un cop militar i quasi un tancament del país) i la major part del viatge vaig estar al desert del Sahara. Cap altre àmbit natural m’ha fet mai una impressió tan viva i era encara molt poderosa pocs mesos després (de fet, encara ho és ara. La meva predilecció pels llocs desèrtics no ha disminuït gens) Segurament per això, l’efecte que em va fer Lawrence va ser molt fort, fou molt fàcil establir sentiments d’empatia amb els sentiments del protagonista en aquesta història d’amor entre un home i una terra. Des de llavors Lawrence ocupa un indiscutible lloc de privilegi entre les meves preferències cinematogràfiques. Només dos anys després vindria la restauració del film i l’inici d’una merescuda i encara incompleta revalorització de la figura del seu autor.