6/09/2007

Irlanda

Dos anys després Irlanda segueix agradant-me molt. La impressió és molt diferent de la que reps de qualsevol altre dels països d’Europa Occidental, fonamentalment perquè és un país essencialment rural i amb una població més aviat dispersa. Hom parla de vegades de la catàstrofe ecològica que ha suposat el recent boom de la seva economia, però venint d’Anglaterra o Catalunya on els desastres ja han esdevingut una tradició consolidada això no és fàcil d’apreciar. Com fa dos anys, sobta relativament la presència de turistes americans que és aclaparadora, però fàcil d’explicar si considerem que hi ha més descendents d’irlandesos als EEUU que no pas a Irlanda. De fet, una manera de passar l’estona és veure els lligams entre els dos països, molt clares a nivell de llengua o de folklore musical. Mantenint la tirada a xafardejar entre pedres velles és plausible arribar a la conclusió que potser el nom més representatiu de la història d’Irlanda és el d’Oliver Cronwell, tot i que certament no per bé. El tòpic de no deixar pedra sense pedra és certament literal en el cas del purità anglès. El meu viatge ha estat centrat en el comtat de Kerry que potser és la part més bonica de la illa (segurament aquí soc molt parcial perquè el temps esmerçat a Connemara fa dos anys la boira no ens deixà veure res). Amb poques ganes d’allargar-me, em limitaré a assenyalar dos llocs imprescindibles pels que visitin la illa. Killarney el centre d’un parc nacional amb tres estanys que són el nucli d’una comarca increïble i la península de Dingle, on Lean rodà Ryan’s Daugther; una elecció que com és d’esperar en el director anglès no fou per casualitat.

Etiquetes de comentaris: , ,