Jordània (III)

Tarda al wadi Rum
Tarda al Wadi Rum
La casa de Lawrence
Un pont
Hora foscant
Sol neixent
Els set pilars de la saviesa

Els dies centrals del viatge a Jordània estigueren estretament vinculats a la figura de Lawrence d’Aràbia que, com alguns ja saben, és un dels mes herois cinematogràfics preferits. Lawrence és a hores d’ara un personatge poc conegut entre les generacions joves dels habitants d’aquest país. De fet, entre els àrabs un punt de vista molt estès fa del final de la primera guerra mundial el començament de tots els seus problemes. Tal i com ho presentà Lean, el destí de Lawrence sembla, al capdavall, paradoxal: oblidat pels àrabs i esdevingut finalment un ídol, tot i que problemàtic, pels britànics. Tot això ve al cas perquè el darrer dimecres d’octubre estiguérem tot el dia al Wadi Rum, l’àrea desèrtica on Lawrence forjà l’aliança amb els beduins i on David Lean filmà una bona part, la millor, de la seva pel•lícula. L’actual centre d’interpretació està emplaçat enfront de la muntanya que dóna títol al llibre de Lawrence, on l’erosió ha creat una forma semblant a pilars: els sets pilars de la saviesa. L’altre lloc vinculat a Lawrence és l’anomenada casa de Lawrence de la qual resta un mur fet de maons. Mai no visqué en aquell edifici, acostumava a restar amb els beduins, que feia servir com a magatzem d’explosius. Hi ha dues coses que la pel•lícula de Lean reflectí molt fidelment. D’una banda la confiança i l’admiració que la figura de Lawrence despertà en els beduins. D’altra banda la bellesa del paisatge de wadi Rum: infinites variacions de tres elements: la sorra de la terra, les erosionades muntanyes i el blau del cel. Si fa uns dies relacionava Petra amb Mesa Verde, aquí un possible referent de comparació és Monument Valley. La meva experiència aquí ha estat però més intensa que al país adoptiu de John Ford, perquè vaig passar la nit fent bivac, tenint com a sostre el cel estrellat, la causa de l’admiració infinita de Kant, la qual des d’aquí és possiblement més admirable o molt més sovint admirable, que a les contrades nòrdiques i boiroses.
Al dia següent deixarem el Wadi Rum per enfilar la carretera del desert fins a Aquaba. La presa d’Aqaba és, com recordareu, el centre de la primera part del film de Lean. Ara Aqaba és un lloc clau per Jordània que només posseeix 20 Km de costa. El govern vol fer un gran centre turístic i per tal de facilitar aquesta fita ha privatitzat tota la costa, suprimint les tradicionals platges públiques. Una mesura del to injusta però amb una certa lògica en un país que es dedica essencialment al turisme. Vint Kilòmetres no donen per gaire. Aqaba és també una zona econòmica especial, feta, suposo, per aprofitar que està a un tir de pedra d’Israel, Egipte i l’Aràbia Saudí, però que obliga als jordans a passar la duana cada cop que entren i surten de la ciutat. L’atractiu principal de la costa són els bancs de coral que es troben al seu davant, ben adients pels afeccionats a la contemplació dels fons marins. La vila és petita però molt ben endreçada pel que és habitual en aquestes latituds. Acostumada a una calor rigorosa, les seves nits semblen especialment animades, sobretot els caps de setmana quan hi baixen els habitants d’Amman.