Lawrence a Lambeth

Ahir vaig visitar novament el Imperial War Museum per veure l’exposició dedicada a Lawrence d’Arabia. Fonamentalment conec aquest personatge per la pel·lícula que és des del meu punt de vista un dels títols essencials de la història del cine, però fora de la pel·lícula coneixia poca cosa més, perquè en el seu dia no vaig ser capaç de llegir-me The seven pilars of wisdom. L’exposició realitza un examen integral de tota la biografia de Lawrence des del seu naixement fins la seva mort quan acabava de jubilar-se de l’exèrcit a l’edat de 46 anys. Evidentment jo no hagués estat al IWM si no fos pel film de David Lean, però cal dir que el film no fou especialment ben rebut per les moltes persones properes a Lawrence que encara vivien quan es va estrenar, disconformes amb el tractament psicològic fet del personatge i queixoses de l’excés de sadisme que trobaven a la pel·lícula. Si contrastem la informació de l’exposició amb el guió de Robert Bolt, veiem que el segon és molt exacte i fidel en la descripció de la trajectòria militar de Lawrence i del desenvolupament de la revolta àrab, però esquematitza potser massa tota la negociació política que seguí l’armistici. Mentre a la pel·lícula tot sembla passar després de la caiguda de Damasc, a la realitat hi hagueren tres anys de negociacions, amb una revolta contra els britànics que constitueix la primera guerra d’Irak. Lawrence actuà com un element important ja que fou el conseller principal de Winston Churchill, l’home designat pel govern britànic per resoldre la qüestió. De fet, Churchill sempre mostrà el seu màxim respecte i admiració per la figura de Lawrence. Després de la resolució del conflicte, ve el període més enigmàtic del qual no parla la pel·lícula: la renuncia al càrrec d’oficial, l’enllistament com a soldat ras i finalment l’abandonament d’una carrera literària que en molts moments semblava la seva inquietud fonamental. Aquests canvis no foren debades sinó sembla que el darrer Lawrence amb un treball de mecànic a la RFA assoleix un estat de pau interior del que quasi podríem dir-ne felicitat. És difícil quan es pensa en aquest destí paradoxal no relacionar-ho amb el fet que Lawrence va traduir l’Odissea a l’anglès i pensar a la reflexió que el fantasma d’Aquiles fa sobre el seu destí. Lawrence és un personatge curiós, perquè està absolutament a cavall entre dos mons. D’una banda, un alumne d’Oxford educat en una mentalitat aristocràtica, pròpia d’un mon que amb la primera guerra mundial va començar a esvair-se. D’altra banda, Lawrence és potser la primera gran figura mediàtica construïda pels mitjans de comunicació de masses, quelcom que segurament el repugnava però un fet, del qual no era gens innocent perquè ell va calcular que aquesta imatge era un valor afegit per la causa que defensava. Des d’aquest punt la vista la singularitat de Lawrence vé del fet d’estar a cavall entre dos mons i segurament el patiment i el trencament interior del personatge no esta mancat de relació amb aquest fet.