Summertime

Summertime és un film de transició que fa un cert paper de frontissa a l’obra de David Lean. Està just al mig entre les pel·lícules “petites” rodades a Anglaterra sobre temes anglesos i les superproduccions finançades pel capital internacional a països exòtics. Summertime és una pel·lícula petita però rodada a l’escenari llavors exòtic de la Venècia dels anys 50 (és a dir abans que el turisme comences a ser una possibilitat real pel gran públic) De fet, la ciutat de Venècia és en algun sentit la protagonista de la pel·lícula al mateix nivell que la turista americana interpretada per Katherine Hepburn.
A les pel·lícules de Lean la importància dels personatges femenins sovint és relativa. A la més important no hi ha cap. A les posteriors el retrat d’alguns personatges femenins va servir per a fonamentar una acusació de misoginia (de determinació incerta perquè a Lean no li és tampoc aliena la misantropia). En aquest sentit Summertime és una excepció perquè el personatge central és el femení i l’antogonista masculí, interpretat per Rossano Brazzi, té un paper certament subordinat en relació a Hepburn. És també la pel·lícula menys anglesa de David Lean i de les que menys té a veure amb la qüestió de la britishness (l’altra fora Dr. Zhivago però en aquest cas no és fàcil obviar un repartiment no només majoritàriament britànic sinó format quasi exclusivament per icones del cinema britànic). En tot cas, malgrat estar relativament poc treballat, el personatge de Brazzi és el primer d’una llarga llista de personatges concebuts per qüestionar les nocions característiques de la britaneïtat.
A hores d’ara Summertime se’ns presenta com una pel·lícula decididament anacrònica. És difícil imaginar un realitzador actual que es plantegés rodar una història sobre el despertar sexual d’una dona que ja ha deixat enrere la seva joventut. La sensibilitat actual faria impensable qualsevol aproximació que no prengués cura de la vessant patològica, opció que òbviament no és la de Lean. En el seu temps però funcionà bé, tant pel que fa la taquilla, com pel prestigi crític que Lean conservava des del temps de Brief encounter. Hom pot parlar així d’un pas professionalment positiu en la mesura que consolidà la seva carrera i el decidí a centrar els seus futurs treballs fora dels estudis britànics.
A nivell temàtic, l’element més característic de l’obra de Lean que podem trobar a la pel·lícula és l’atenció dispensada a la repressió sexual, que un altre cop se’ns deixa entendre com un element constituent d’una certa cultura anglosaxona. A l’obra de Lean l’àmbit de la repressió de l’erotisme sempre és fronterer al l’autobiografia, la qual cosa no fa del tot inoportuna fer del personatge d’aquesta turista un alter ego de David Lean. L’opció de la lògica narrativa i el curs propi,”natural”, de les coses fa que l’únic final possible pel film sigui el que finalment s’escau. Kate gaudirà de la dolçor d’una forma de vida més lliure i oberta però es mantindrà fidel al seu propi personatge retornat a una llar presumiblement tediosa. És l’elecció de Celia Johnson a Brief Encounter o d’Anne Todd a The passionate friends. Lean en canvi quan acabà el film romangué molt temps desvagat a Venècia per finalment retornar a un hotel londinenc sense donar notícia a la seva esposa llavors, precisament Anne Todd, ni del seu retorn ni de la decisió de la seva separació. No tornaria a tenir una altra casa a Londres fins 30 anys després. Talment com si les forces que li negà al seu personatge, les hagués utilitzat ell a la vida real.