The african queen

El BFI està projectant diàriament The african queen. La nova còpia, restaurada digitalment, té una lluminositat aclaparadora molt superior a les utilitzades quan vaig veure el film per primera vegada a la reestrena a Barcelona de fa trenta anys. Només això justifica una revisió del film que sembla del tot nou. The african queen no té un guió especialment versemblant ni convincent però és una rara ocasió de veure una de les parelles més carismàtiques de la història del cine. Tots dos estan en plena forma i no deceben en absolut. Huston tingué l’encert de no prendre’s massa seriosament la història i plantejà el film bàsicament com una comèdia, des de la primera escena quan Marley i Hepburn intenten amb un èxit nul interpretar un himne metodista a la seva església plena de nadius fins a la improbable resolució final. Entre mig veiem molts animals, molt paisatge tropical i ens entretenim amb uns diàlegs quasi sempre interessants i que quan no ho són, són salvats per l’ofici dels protagonistes. Bogart obtingué amb aquest film, l’Òscar que ell ja pensava merèixer pel seu treball a la hustoniana, The Treasure of Sierra Madre, però pel meu gust ofereix a aquest film una interpretació més autèntica i més humana, menys atabalada per l’angoixa de fer una gran creació dramàtica. En sortir discutirem però el caràcter del tot intempestiu d’una pel·lícula que ara no es podria rodar, perquè difícilment. el públic s’interessarà per una història d’amor entre dos persones de més de quaranta anys

Doble vida

Doble Vida és el títol de la biografia de George Cukor que he estat llegint aquest darrer mes. El títol òbviament fa referència a una de les pel•lícules més famoses d’aquest autor (que per cert no he vist) i al fet de ser una de les reines del mon homosexual del Hollywood clàssic (l’altra fou el compositor Cole Porter). Cukor és un director que té pel•lícules que m’agraden força ( fonamentalment The Philadelphia Story i a star is born), d’altres no tant i del que desconec una bona part de la seva filmografia, en part perquè la serie A de la MGM no eren productes que em motivessin especialment.
El llibre val la pena per donar les claus del treball de Cukor i també com a testimoni d’una part important de la història del cine americà. Cukor era un home provinent del mon del teatre amb una important trajectòria com director d’escena. Era un dels nois que van dur de Broadway ràpidament quan es va inventar el cinema sonor, com recordava sarcàsticament John Ford, i que en molts casos tingueren una breu estada a Hollywood. No fou aquest el cas de Cukor, la carrera del qual abasta cinquanta anys. Fou en el teatre on fonamentà la base principal del seu èxit, el seu talent per dirigir actors, però també una manera de fer contraposada a d’altres directors, probablement no va mirar mai per l’objectiu d’una càmera. Era un director capaç de fer repetir i donar-li voltes a una escena fins l’infinit i potser per això mai no va ser capaç de dur a terme un projecte pròpiament seu (dit d’una altra manera, les seves pel•lícules mai no transcendeixen el guió). És significatiu que als darrers anys de la seva vida, tot i acceptar joiosament la categoria de gran autor atorgada pels joves de Cahiers, no acabès d’entendre perquè tenien també aquesta consideració, autors com Hitchcock o Hawks que des del seu punt de vista només produïen treballs menors.
Pels interessats a l’anecdotari sobre la història de Hollywood, la lectura del text és gairebé indispensable. Cukor fou un dels directors preferits de Greta Garbo, qui va fer de Katherine Hepburn una estrella (deu pel•lícules junts), i també de Judy Holliday i Vivien Leigh,, ja que fou ell qui prengués la decisió de donar-li a la llavors desconeguda actriu anglesa el paper de Scarlett O’Hara i qui la dirigí des de l’ombra, tot el rodatge, ja que havia estar acomiadat, fonamentalment, per la negativa de Clark Gable a ser dirigit per un homosexual.

Summertime

Summertime és un film de transició que fa un cert paper de frontissa a l’obra de David Lean. Està just al mig entre les pel·lícules “petites” rodades a Anglaterra sobre temes anglesos i les superproduccions finançades pel capital internacional a països exòtics. Summertime és una pel·lícula petita però rodada a l’escenari llavors exòtic de la Venècia dels anys 50 (és a dir abans que el turisme comences a ser una possibilitat real pel gran públic) De fet, la ciutat de Venècia és en algun sentit la protagonista de la pel·lícula al mateix nivell que la turista americana interpretada per Katherine Hepburn.
A les pel·lícules de Lean la importància dels personatges femenins sovint és relativa. A la més important no hi ha cap. A les posteriors el retrat d’alguns personatges femenins va servir per a fonamentar una acusació de misoginia (de determinació incerta perquè a Lean no li és tampoc aliena la misantropia). En aquest sentit Summertime és una excepció perquè el personatge central és el femení i l’antogonista masculí, interpretat per Rossano Brazzi, té un paper certament subordinat en relació a Hepburn. És també la pel·lícula menys anglesa de David Lean i de les que menys té a veure amb la qüestió de la britishness (l’altra fora Dr. Zhivago però en aquest cas no és fàcil obviar un repartiment no només majoritàriament britànic sinó format quasi exclusivament per icones del cinema britànic). En tot cas, malgrat estar relativament poc treballat, el personatge de Brazzi és el primer d’una llarga llista de personatges concebuts per qüestionar les nocions característiques de la britaneïtat.
A hores d’ara Summertime se’ns presenta com una pel·lícula decididament anacrònica. És difícil imaginar un realitzador actual que es plantegés rodar una història sobre el despertar sexual d’una dona que ja ha deixat enrere la seva joventut. La sensibilitat actual faria impensable qualsevol aproximació que no prengués cura de la vessant patològica, opció que òbviament no és la de Lean. En el seu temps però funcionà bé, tant pel que fa la taquilla, com pel prestigi crític que Lean conservava des del temps de Brief encounter. Hom pot parlar així d’un pas professionalment positiu en la mesura que consolidà la seva carrera i el decidí a centrar els seus futurs treballs fora dels estudis britànics.
A nivell temàtic, l’element més característic de l’obra de Lean que podem trobar a la pel·lícula és l’atenció dispensada a la repressió sexual, que un altre cop se’ns deixa entendre com un element constituent d’una certa cultura anglosaxona. A l’obra de Lean l’àmbit de la repressió de l’erotisme sempre és fronterer al l’autobiografia, la qual cosa no fa del tot inoportuna fer del personatge d’aquesta turista un alter ego de David Lean. L’opció de la lògica narrativa i el curs propi,”natural”, de les coses fa que l’únic final possible pel film sigui el que finalment s’escau. Kate gaudirà de la dolçor d’una forma de vida més lliure i oberta però es mantindrà fidel al seu propi personatge retornat a una llar presumiblement tediosa. És l’elecció de Celia Johnson a Brief Encounter o d’Anne Todd a The passionate friends. Lean en canvi quan acabà el film romangué molt temps desvagat a Venècia per finalment retornar a un hotel londinenc sense donar notícia a la seva esposa llavors, precisament Anne Todd, ni del seu retorn ni de la decisió de la seva separació. No tornaria a tenir una altra casa a Londres fins 30 anys després. Talment com si les forces que li negà al seu personatge, les hagués utilitzat ell a la vida real.

The Philadelphia story

Divendres vespre torno a veure The Philadelphia Story, cosa que potser feia vint anys que no feia. Em torna al cap inevitablement el llibre de Cavell sobre la comèdia americana. La tesi d’aquest autor és que totes les comèdies del període són obres sobre l’adquisició de la virtut, on el matrimoni té una funció essencial, ja que és el senyal de l’adveniment de la maduresa i de l’assoliment d’un equilibri personal. No he llegit el llibre, però sé que en parla d’aquesta pel·lícula i realment la tesi s’escau de manera perfecta. Tanmateix, les condiciones possibles d’un discurs sobre la virtut que hi ha a l’actualitat fan la pel·lícula en aquest sentit tan llunyana com si fos un producte medieval. No per això, però, vaig deixar de fruir-ne. De fet, potser influït per la meva estada en aquestes terres més o menys protestants, em va semblar deliciosa la crítica del rigorisme purità exercida entorn de la figura interpretada per Katherine Hepburn. De manera amable, però és difícil ser més contundent en la dissecció dels trets inhumans i farisaics d’aquests, que com deia en Jordi Sales, són mala gent. La projecció va servir també per esborrar un prejudici. Sempre havia pensat que era injust que Hollywood li donés només un oscar a James Stewart per una comèdia, oblidant interpretacions tan perfectes com les realitzades a Vertigo o Anatomy of a murder, per esmentar només dues molt evidents. Crec però que estava equivocat. La interpretació de Stewart és realment perfecta. La seva versatilitat es mostra totes les seves intervencions, però és difícil pensar a algú que hagi interpretat un borratxo de manera alhora tan divertida i convincent. És sempre un error menystenir la importància de la comèdia.