North by Northwest

Aquest any s’esdevé el cinquantè aniversari de North by Northwest i amb aquest motiu el BFi projecta una còpia nova. A l’entrevista amb Truffaut, Hitchcock parlà llargament sobre el film i insistí una idea que definia el propòsit que l’anima a fer el film: resoldre problemes d’espai manipulant el temps cinematogràfic i a l’inversa. La fórmula és explícita i del tot afortunada: una aproximació suficient per gaudir del film és la merament formal, el seu joc amb el muntatge, concretament. De fet, entenc que advertir-nos d’aquesta intenció, és el propòsit dels extraordinaris títols de crèdit del film (Saul Bass) on des d’un disseny purament geomètric es van formant els gratacels de New York, els seus carrers reflectits als vidres dels efidicis i finalment la gernació de cotxes i persones que omple aquests carrers. A més, North by Northwest és una comèdia i possiblement la millor comèdia d’Hitchcock (i això és dir de quasi tota la seva filmografia, segurament només The Wrong Man i Vertigo podrien constituir una excepció i en el darrer tampoc completament). Això no és casualitat, sinó que és el gènere que més es podia escaure a l’experimentació lúdica feta per Sir Alfred. El film en el seu moment tingué un bon èxit comercial però cap crític se’l prengué seriosament, decebuts per la inversemblança de la trama que, segons un dels més brillants, feia el film involuntàriament còmic. Probablement és d’un dels films que més es devia divertir fent. Certament, no és un fonament tan bo per la disquisició metafísica com el seu film precedent Vertigo, que en canvi no fou cap èxit des del punt de vista monetari, però hi ha també una mirada àcida i escèptica sobre la inseguretat de les relacions humanes. Fou el darrer film amb Cary Grant, fet sense dubte relacionat amb l’edat de l’actor de Bristol, més de 55 anys quan feu el film, però també potser pel fet que segurament ja no podia fer res de millor amb aquest actor. Cal dir però que la seva presència és brillant no només pel seu carisma sinó pels seus excel•lents acompanyants: una Eve Marie Saint, fent un paper completament allunyat del seu registre habitual i un James Mason, habilitat per competir amb el protagonista, tant en elegància com en cinisme.

The Philadelphia story

Divendres vespre torno a veure The Philadelphia Story, cosa que potser feia vint anys que no feia. Em torna al cap inevitablement el llibre de Cavell sobre la comèdia americana. La tesi d’aquest autor és que totes les comèdies del període són obres sobre l’adquisició de la virtut, on el matrimoni té una funció essencial, ja que és el senyal de l’adveniment de la maduresa i de l’assoliment d’un equilibri personal. No he llegit el llibre, però sé que en parla d’aquesta pel·lícula i realment la tesi s’escau de manera perfecta. Tanmateix, les condiciones possibles d’un discurs sobre la virtut que hi ha a l’actualitat fan la pel·lícula en aquest sentit tan llunyana com si fos un producte medieval. No per això, però, vaig deixar de fruir-ne. De fet, potser influït per la meva estada en aquestes terres més o menys protestants, em va semblar deliciosa la crítica del rigorisme purità exercida entorn de la figura interpretada per Katherine Hepburn. De manera amable, però és difícil ser més contundent en la dissecció dels trets inhumans i farisaics d’aquests, que com deia en Jordi Sales, són mala gent. La projecció va servir també per esborrar un prejudici. Sempre havia pensat que era injust que Hollywood li donés només un oscar a James Stewart per una comèdia, oblidant interpretacions tan perfectes com les realitzades a Vertigo o Anatomy of a murder, per esmentar només dues molt evidents. Crec però que estava equivocat. La interpretació de Stewart és realment perfecta. La seva versatilitat es mostra totes les seves intervencions, però és difícil pensar a algú que hagi interpretat un borratxo de manera alhora tan divertida i convincent. És sempre un error menystenir la importància de la comèdia.