Com ja he explicat el NFT està revisant aquest mes el treball de J.L Mankiewicz , definit com un gran mestre oblidat, tot i que realment mai no ha estat massa present pels cercles cinèfils britànics. Es projecta a més només el seu treball com a director, una perspectiva parcial perquè els seus primers anys com a productor són ben interessants i ens han deixat obres tan significatives com el primer Lang americà, Fury. Tot i que cada cop crec menys en els autors, em sembla que poc cineastes de la història del cine mereixen tant aquest qualificatiu com Mankiewicz. Hom li ha retret de ser un cineasta massa depenent dels diàlegs i de l’aspecte més literari de les pel·lícules, cosa que té a veure amb les seves arrels intel·lectuals. Potser hi ha una part de raó, però Mankiewicz mai va ésser un autor antincinematogràfic. Utilitza amb seguretat els recursos cinematogràfics i és un narrador de primer ordre. Hi ha més una unitat temàtica indiscutible entre totes les seves històries. Això és molt clar a les tres darreres que tot i pertànyer a generes diferents acaben confluint en una reflexió sobre la relació entre vida i ficció, un tema que ja trobem a moltes de les pel·lícules dels anys 50. De la mateixa manera és constant una perspectiva moral entre escèptica i cínica més aviat europea, o si voleu decadent, que no pas americana. Mirant la seva filmografia podem veure que l’actor més repetit és Rex Harrison que va utilitzar quatre vegades i això em sembla que ja és un fet ben indicatiu.
Curt de temps com estic no he vist ara totes les seves pel·lícules. He prescindit de les que tinc més fresques, les últimes i les més populars del cinquanta, per anar a veure una de les que no havia vist i reveure dues que feia més de vint anys que no veia. Així doncs, la novetat per mi va ser No way out, una pel·lícula del 1950 on feu el seu debut cinematogràfic Sidney Poitier. En aquells moments la Fox era en molts aspectes l’estudi més avançat i interessant d’Hollywood i Zanuck li havia donat una orientació liberal oposada al conservadorisme, per exemple, de la MGM. La pel·lícula de Mankiewicz es va veure poc. No es va distribuir al sud dels EEUU, ni a molts estats del nord. No ha perdut el seu caràcter d’al·legat contra el racisme i segueix essent un film efectiu, beneficiat per l’elecció del seu protagonista, Richard Widmark, en un moment molt brillant de la seva carrera on es caracteritzava per la intensitat que donava als seus personatges. Aquí està excel·lent com a representat prototípic d’aquest segment social qualificat pel americans de “white trash”, fent d’antagonista del doctor encarnat per Sidney Poitier. Com ja he dit abans la trama es efectiva però va acompanyada d’una pertinent reflexió sobre la germandat de les nocions de racisme i ressentiment.
The Gosth and Mrs. Muir és un dels films més allunyats de les seves temàtiques habituals però també potser un dels seus grans triomfs cinematogràfics. De tots els seus films és potser el millor filmat, aquell on la imatge té més importància. És una història d’amor entre una jove vídua i l’esperit d’un capità de vaixell, antic propietari del Cottage on aquesta va a viure amb la seva filla i la seva criada. Una història d’amor amb final feliç tot i que en aquest cas l´únic final feliç possible és la mort de la protagonista. Mankiewicz filma amb elegància i convicció un argument que podria quedar molt a prop del ridícul sense apropar-se mai. Gaudeix d’una banda sonora extraordinària amb Bernard Herrman inspirant-se a la musicalitat de Debussy i un equip d’actors entre els que hi figuren algunes de les presències fonamentals de la seva cinematografia: Rex Harrison i George Sanders, que fou després el seu alter ego a All about Eve. La protagonista era una de les estrelles importants de la Fox en aquell període, Gene Tierney. Des del meu punt de vista, i adverteixo que aquest és un punt no negociable,de llarg la actriu més bella de la història del cine.
Five fingers és la narració d’un dels episodis d’espionatge més coneguts de la segona guerra mundial, quan un treballador de l’ambaixada britànica a Ankara va lliurar als alemanys informacions essencials sobre el proper desembarcament a Normandia que aquests no van voler tenir en compte. Un altre cop aquí la parella protagonista és de primera magnitud. Danielle Darrieux fent el paper d’una aristòcrata vinguda a menys i James Mason que l’any següent faria de Bruto a la seva versió de Juli Cèsar. Estem aquí a un gènere molt definit, la pel·lícula d’espies, però també en una pel·lícula amb alguns dels elements més característics del cine de Mankiewicz: uns diàlegs plens d’intel·ligència i cinisme, una reflexió sobre les interrelacions entre representació i vida real, d’alguna manera inherents a la pel·lícula d’espies, i una perspectiva poc convencional sobre el desig (Mankiewicz és un dels directors que millor ha reflectit caràcter triangular del desig del que parla Girard especialment a Letter to three wives). El final brillant i cínic, tot i no ser un film gaire conegut, és dels més reeixits a la història del cinema.
Etiquetes de comentaris: cine, Darrieux, Escepticisme, Girard, Harrison, Herrman, Mankiewicz, Mason, Sanders, Widmark
Aquest any s’esdevé el cinquantè aniversari de North by Northwest i amb aquest motiu el BFi projecta una còpia nova. A l’entrevista amb Truffaut, Hitchcock parlà llargament sobre el film i insistí una idea que definia el propòsit que l’anima a fer el film: resoldre problemes d’espai manipulant el temps cinematogràfic i a l’inversa. La fórmula és explícita i del tot afortunada: una aproximació suficient per gaudir del film és la merament formal, el seu joc amb el muntatge, concretament. De fet, entenc que advertir-nos d’aquesta intenció, és el propòsit dels extraordinaris títols de crèdit del film (Saul Bass) on des d’un disseny purament geomètric es van formant els gratacels de New York, els seus carrers reflectits als vidres dels efidicis i finalment la gernació de cotxes i persones que omple aquests carrers. A més, North by Northwest és una comèdia i possiblement la millor comèdia d’Hitchcock (i això és dir de quasi tota la seva filmografia, segurament només The Wrong Man i Vertigo podrien constituir una excepció i en el darrer tampoc completament). Això no és casualitat, sinó que és el gènere que més es podia escaure a l’experimentació lúdica feta per Sir Alfred. El film en el seu moment tingué un bon èxit comercial però cap crític se’l prengué seriosament, decebuts per la inversemblança de la trama que, segons un dels més brillants, feia el film involuntàriament còmic. Probablement és d’un dels films que més es devia divertir fent. Certament, no és un fonament tan bo per la disquisició metafísica com el seu film precedent Vertigo, que en canvi no fou cap èxit des del punt de vista monetari, però hi ha també una mirada àcida i escèptica sobre la inseguretat de les relacions humanes. Fou el darrer film amb Cary Grant, fet sense dubte relacionat amb l’edat de l’actor de Bristol, més de 55 anys quan feu el film, però també potser pel fet que segurament ja no podia fer res de millor amb aquest actor. Cal dir però que la seva presència és brillant no només pel seu carisma sinó pels seus excel•lents acompanyants: una Eve Marie Saint, fent un paper completament allunyat del seu registre habitual i un James Mason, habilitat per competir amb el protagonista, tant en elegància com en cinisme.
