The moment of Psycho

Aquest any és el cinquantè aniversari de Psycho, l’èxit comercial més gran de la carrera d’Alfred Hitchcock. Aquí s’ha fet un cicle commemoratiu que no he pogut seguir en absolut. Sí que he pogut, però, llegir el llibre que el crític David Thompson ha dedicat a aquest aniversari, The moment of Psycho, el subtítol del qual és definidor de quina és la seva tesi, How Alfred Hitchcock thaught America to love murder. El llibre fa una crònica del procés de gestació del film, un moment de fort retrocés per la indústria cada cop amb menys recursos enfront de la televisió, un comentari sovint apassionat de les seves seqüències i finalment un relat de la seva recepció. La posició de l’autor és, en un cert sentit, ambivalent; mentre que el seu entusiasme pels primer quaranta minuts del film és del tot il•limitat, no passa el mateix amb la segona part de la pel•lícula que per ell no excel•leix com la primera. Especialment després de la mort d’Arbogast sembla com si Hitchcock anés perdent interès a la història i la fa arribar a una solució racional i per això decebedora. És una excepció, però l’escena final del film amb Norman completament posseït per la seva mare, la qual no desmereix del començament del film.
Més enllà de la seva vàlua artística, Psycho és fonamental des d’una perspectiva sociològica. És el film que realment acabà el cine americà clàssic obrint la porta a una representació més franca i més directe, de la violència i també del sexe. Hitchcock no només fou un artista genial sinó un home amb una comprensió cabdal del seu moment (la violència per exemple és inherent a la música jove que llavors s’estava imposant) i això explica l’oportunitat de la seva producció que fou, recordem-ho una aposta del tot personal, una producció prou barata com per poder assumir els costos personalment, cosa que obligà irònicament a assumir els mitjans de producció més econòmics de la incipient industria televisiva.
A l’entrevista amb Truffaut Hitchcock fa molt palesa la satisfacció amb el film i fa esment l’originalitat de la pel•lícula en el seu desenvolupament, fonamentalment per acabar amb la “protagonista” després de quaranta minuts de film. Thomson reconeix aquests fets però crida l’atenció sobre altres menys comentats. Per exemple, el fet que la pel•lícula comença amb dos personatges, Marion i el seu nuvi, més aviat grandets però amb una vida amb poques perspectives; els seus desitjos estan esclafats per la seva pobresa i el caràcter repressor de la societat on viuen. Psycho és en el seu començament una contracrònica molt amarga del somni americà; la mena de crònica que feien perfectament els directors que visqueren quasi tota la seva vida professional però mantingueren la distància del que mai no arriba a deixar de ser del tot un estranger. Lang fou el millor exemple, un altre fou Wilder.
Les reaccions sobre el film foren ben variades. La crítica americana l’acolli amb divisió d’opinions, pels francesos de Cahiers en canvi, queda confirmat que Hitchcock era Déu (fou llavors quan Truffaut prengué la decisió d’escriure el llibre). El públic tingué menys reticències. Al seu primer any el film recaptà quinze milions de dòlars, el major èxit de Hitchcock als cinquanta, the rear window, no havia arribat als sis milions. Els beneficis del director, que havia treballat sense sou, foren de quatre milions de dòlars. L’Acadèmia no mostrà gaire entusiasme Hitchcock fou nomenat com millor director i Janet Leigh com millor actriu secundaria. Cap dels dos guanyà. Perkins no fou considerat com a millor actor (!), el film no optà a ser la millor pel•lícula i,des del meu punt de vista allò més incomprensible, la banda sonora de Herrman tampoc estigué entre les millors de l’any.
El legat del film, la seva continuïtat a les obres posteriors és indubtable i Thomson dóna una vintena d’exemples de tota mena. Més enllà del sexe i la violència remarca intel•ligentment que Psycho obre una línia fonamental al cine americà dels setanta, la dels personatges definits per una solitud alienant. Aquest legat no és del tot positiu. Certament Thomson entén i comparteix l’esperit que du a Hitchcock a afirmar, a la seva entrevista amb Truffaut, que la seva pel•lícula és un triomf absolut de la cinematografia per la manipulació de les sensacions de l’espectador assolides a l’escena de la dutxa, la qual no té cap base literària, ni fonament a l’actuació. És muntatge pur (ajudat és clar per Herrman). El seu triomf artístic contribuí en paraules de Thomson a aïllar les pel•lícules dels horitzons del sentit. El director com a màgic, però en el sentit més banal del terme.
Psycho és un film que pot ser entès perfectament pels meus alumnes. Fora del fet de la filmació del blanc i negre és una pel•lícula que no els resultaria gaire llunyana. L’any 1960 el film triomfador dels Oscar fou un altre visió crítica del somni americà, The apartment de Billy Wilder. No crec que cap persona de les noves generacions la pogués veure amb gaire facilitat. És en aquest fet on rau el triomf de Sir Alfred i una certa desfeta pels que pensen que a les pantalles hauria de quedar lloc per esperits com els de Billy Wilder.

Joseph Leo Mankiewicz

Com ja he explicat el NFT està revisant aquest mes el treball de J.L Mankiewicz , definit com un gran mestre oblidat, tot i que realment mai no ha estat massa present pels cercles cinèfils britànics. Es projecta a més només el seu treball com a director, una perspectiva parcial perquè els seus primers anys com a productor són ben interessants i ens han deixat obres tan significatives com el primer Lang americà, Fury. Tot i que cada cop crec menys en els autors, em sembla que poc cineastes de la història del cine mereixen tant aquest qualificatiu com Mankiewicz. Hom li ha retret de ser un cineasta massa depenent dels diàlegs i de l’aspecte més literari de les pel·lícules, cosa que té a veure amb les seves arrels intel·lectuals. Potser hi ha una part de raó, però Mankiewicz mai va ésser un autor antincinematogràfic. Utilitza amb seguretat els recursos cinematogràfics i és un narrador de primer ordre. Hi ha més una unitat temàtica indiscutible entre totes les seves històries. Això és molt clar a les tres darreres que tot i pertànyer a generes diferents acaben confluint en una reflexió sobre la relació entre vida i ficció, un tema que ja trobem a moltes de les pel·lícules dels anys 50. De la mateixa manera és constant una perspectiva moral entre escèptica i cínica més aviat europea, o si voleu decadent, que no pas americana. Mirant la seva filmografia podem veure que l’actor més repetit és Rex Harrison que va utilitzar quatre vegades i això em sembla que ja és un fet ben indicatiu.

Curt de temps com estic no he vist ara totes les seves pel·lícules. He prescindit de les que tinc més fresques, les últimes i les més populars del cinquanta, per anar a veure una de les que no havia vist i reveure dues que feia més de vint anys que no veia. Així doncs, la novetat per mi va ser No way out, una pel·lícula del 1950 on feu el seu debut cinematogràfic Sidney Poitier. En aquells moments la Fox era en molts aspectes l’estudi més avançat i interessant d’Hollywood i Zanuck li havia donat una orientació liberal oposada al conservadorisme, per exemple, de la MGM. La pel·lícula de Mankiewicz es va veure poc. No es va distribuir al sud dels EEUU, ni a molts estats del nord. No ha perdut el seu caràcter d’al·legat contra el racisme i segueix essent un film efectiu, beneficiat per l’elecció del seu protagonista, Richard Widmark, en un moment molt brillant de la seva carrera on es caracteritzava per la intensitat que donava als seus personatges. Aquí està excel·lent com a representat prototípic d’aquest segment social qualificat pel americans de “white trash”, fent d’antagonista del doctor encarnat per Sidney Poitier. Com ja he dit abans la trama es efectiva però va acompanyada d’una pertinent reflexió sobre la germandat de les nocions de racisme i ressentiment.

The Gosth and Mrs. Muir és un dels films més allunyats de les seves temàtiques habituals però també potser un dels seus grans triomfs cinematogràfics. De tots els seus films és potser el millor filmat, aquell on la imatge té més importància. És una història d’amor entre una jove vídua i l’esperit d’un capità de vaixell, antic propietari del Cottage on aquesta va a viure amb la seva filla i la seva criada. Una història d’amor amb final feliç tot i que en aquest cas l´únic final feliç possible és la mort de la protagonista. Mankiewicz filma amb elegància i convicció un argument que podria quedar molt a prop del ridícul sense apropar-se mai. Gaudeix d’una banda sonora extraordinària amb Bernard Herrman inspirant-se a la musicalitat de Debussy i un equip d’actors entre els que hi figuren algunes de les presències fonamentals de la seva cinematografia: Rex Harrison i George Sanders, que fou després el seu alter ego a All about Eve. La protagonista era una de les estrelles importants de la Fox en aquell període, Gene Tierney. Des del meu punt de vista, i adverteixo que aquest és un punt no negociable,de llarg la actriu més bella de la història del cine.

Five fingers és la narració d’un dels episodis d’espionatge més coneguts de la segona guerra mundial, quan un treballador de l’ambaixada britànica a Ankara va lliurar als alemanys informacions essencials sobre el proper desembarcament a Normandia que aquests no van voler tenir en compte. Un altre cop aquí la parella protagonista és de primera magnitud. Danielle Darrieux fent el paper d’una aristòcrata vinguda a menys i James Mason que l’any següent faria de Bruto a la seva versió de Juli Cèsar. Estem aquí a un gènere molt definit, la pel·lícula d’espies, però també en una pel·lícula amb alguns dels elements més característics del cine de Mankiewicz: uns diàlegs plens d’intel·ligència i cinisme, una reflexió sobre les interrelacions entre representació i vida real, d’alguna manera inherents a la pel·lícula d’espies, i una perspectiva poc convencional sobre el desig (Mankiewicz és un dels directors que millor ha reflectit caràcter triangular del desig del que parla Girard especialment a Letter to three wives). El final brillant i cínic, tot i no ser un film gaire conegut, és dels més reeixits a la història del cinema.