5/20/2010

The moment of Psycho

Aquest any és el cinquantè aniversari de Psycho, l’èxit comercial més gran de la carrera d’Alfred Hitchcock. Aquí s’ha fet un cicle commemoratiu que no he pogut seguir en absolut. Sí que he pogut, però, llegir el llibre que el crític David Thompson ha dedicat a aquest aniversari, The moment of Psycho, el subtítol del qual és definidor de quina és la seva tesi, How Alfred Hitchcock thaught America to love murder. El llibre fa una crònica del procés de gestació del film, un moment de fort retrocés per la indústria cada cop amb menys recursos enfront de la televisió, un comentari sovint apassionat de les seves seqüències i finalment un relat de la seva recepció. La posició de l’autor és, en un cert sentit, ambivalent; mentre que el seu entusiasme pels primer quaranta minuts del film és del tot il•limitat, no passa el mateix amb la segona part de la pel•lícula que per ell no excel•leix com la primera. Especialment després de la mort d’Arbogast sembla com si Hitchcock anés perdent interès a la història i la fa arribar a una solució racional i per això decebedora. És una excepció, però l’escena final del film amb Norman completament posseït per la seva mare, la qual no desmereix del començament del film.
Més enllà de la seva vàlua artística, Psycho és fonamental des d’una perspectiva sociològica. És el film que realment acabà el cine americà clàssic obrint la porta a una representació més franca i més directe, de la violència i també del sexe. Hitchcock no només fou un artista genial sinó un home amb una comprensió cabdal del seu moment (la violència per exemple és inherent a la música jove que llavors s’estava imposant) i això explica l’oportunitat de la seva producció que fou, recordem-ho una aposta del tot personal, una producció prou barata com per poder assumir els costos personalment, cosa que obligà irònicament a assumir els mitjans de producció més econòmics de la incipient industria televisiva.
A l’entrevista amb Truffaut Hitchcock fa molt palesa la satisfacció amb el film i fa esment l’originalitat de la pel•lícula en el seu desenvolupament, fonamentalment per acabar amb la “protagonista” després de quaranta minuts de film. Thomson reconeix aquests fets però crida l’atenció sobre altres menys comentats. Per exemple, el fet que la pel•lícula comença amb dos personatges, Marion i el seu nuvi, més aviat grandets però amb una vida amb poques perspectives; els seus desitjos estan esclafats per la seva pobresa i el caràcter repressor de la societat on viuen. Psycho és en el seu començament una contracrònica molt amarga del somni americà; la mena de crònica que feien perfectament els directors que visqueren quasi tota la seva vida professional però mantingueren la distància del que mai no arriba a deixar de ser del tot un estranger. Lang fou el millor exemple, un altre fou Wilder.
Les reaccions sobre el film foren ben variades. La crítica americana l’acolli amb divisió d’opinions, pels francesos de Cahiers en canvi, queda confirmat que Hitchcock era Déu (fou llavors quan Truffaut prengué la decisió d’escriure el llibre). El públic tingué menys reticències. Al seu primer any el film recaptà quinze milions de dòlars, el major èxit de Hitchcock als cinquanta, the rear window, no havia arribat als sis milions. Els beneficis del director, que havia treballat sense sou, foren de quatre milions de dòlars. L’Acadèmia no mostrà gaire entusiasme Hitchcock fou nomenat com millor director i Janet Leigh com millor actriu secundaria. Cap dels dos guanyà. Perkins no fou considerat com a millor actor (!), el film no optà a ser la millor pel•lícula i,des del meu punt de vista allò més incomprensible, la banda sonora de Herrman tampoc estigué entre les millors de l’any.
El legat del film, la seva continuïtat a les obres posteriors és indubtable i Thomson dóna una vintena d’exemples de tota mena. Més enllà del sexe i la violència remarca intel•ligentment que Psycho obre una línia fonamental al cine americà dels setanta, la dels personatges definits per una solitud alienant. Aquest legat no és del tot positiu. Certament Thomson entén i comparteix l’esperit que du a Hitchcock a afirmar, a la seva entrevista amb Truffaut, que la seva pel•lícula és un triomf absolut de la cinematografia per la manipulació de les sensacions de l’espectador assolides a l’escena de la dutxa, la qual no té cap base literària, ni fonament a l’actuació. És muntatge pur (ajudat és clar per Herrman). El seu triomf artístic contribuí en paraules de Thomson a aïllar les pel•lícules dels horitzons del sentit. El director com a màgic, però en el sentit més banal del terme.
Psycho és un film que pot ser entès perfectament pels meus alumnes. Fora del fet de la filmació del blanc i negre és una pel•lícula que no els resultaria gaire llunyana. L’any 1960 el film triomfador dels Oscar fou un altre visió crítica del somni americà, The apartment de Billy Wilder. No crec que cap persona de les noves generacions la pogués veure amb gaire facilitat. És en aquest fet on rau el triomf de Sir Alfred i una certa desfeta pels que pensen que a les pantalles hauria de quedar lloc per esperits com els de Billy Wilder.


Etiquetes de comentaris: , , , , ,

3 Comments:

Anonymous Anònim said...

Jo també penso que Psycho perd força a mesura que avança, però em sembla normal donat el caràcter inigualable dels primers tres quarts d'hora. No tinc tan clares les raons per les quals els teenagers d'avui gaudirien del film: potser per la seva temàtica i el aire d'avi vell de Perkins en relació amb els psicòpates actuals. Gaudirien també de Notorius, per exemple?
Un últim apunt: Point Omega, de Don DeLillo, que acaba de ser editada, no és un homenatge directe a Psycho però mostra la influència extraordinària del film i és una novel.la mestra.
Albert A.

11:10 a. m.  
Blogger Jordi said...

No, crec que les raons que dius són suficients, però no podrien gaudir de Notorious que és molt més súbtil i menys evident que Psycho. Jo, però comparava amb Wilder, que fora el paradigma del cine inintel·ligible, fonamentalment perquè ningú a hores d'ara s'escolta massa les pel·lícules

9:33 p. m.  
Blogger lola said...

Fa uns anys, no gaires, vaig passar-la a uns quants adolescents de 4rt d'ESO. Molt atents a les escenes violentes, van desconnectar totalment a l'escena final explicativa (sigui reeixida o no, jo recordo que les meves orelles adolescents devien créixer uns quants centímetres per escoltar-la i comprendre-la).
Vaig passar "Marnie" també; a mi m'agrada molt, és tristíssima, amb una pàtina estranya, de decorat, que la fa encara més onírica. No els va agradar gens, en cap moment. Avorridíssima, em van dir.

8:09 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home