Richard Widmark

Avui ha mort Richard Widmark un dels últims supervivents del Hollywood dels cinquanta.Un Hollywood que potser ja no era el que havia estat, un xic decadent però encara mantenidor d’una supremacia que s’esvairia a la dècada següent. Aquest curs havia tingut l’oportunitat de comentar a aquest bloc un dels seus treballs a la dècada dels cinquanta, el racista perseguidor del bon metge negre Sidney Poitier a No way out de J.L Mankiewicz,. Aquest treball permetia apreciar les seves virtuts fonamentals com a actor, la intensitat i la energia que transmetia als seus papers i que es feren palesos a la seva intervenció més recordada la del psicòpata Tommy Udo a Kiss of death, (Henry Hathaway, 1947) de fet aquesta era el titular per exemple a el país digital. Sembla ser que Widmark no tenia gaire simpatia per aquest paper que va suposar la única nominació de la seva carrera i des del començament va orientar la seva feina per defugir quedar etiquetat com un especialista a fer papers de dolent. Va saber fer-ho i aviat va mostrar la seva competència a altres papers ben diferents com per exemple el del metge atrafegat per les factures de Panic in the streets d’Elia Kazan (1950). Cap a la dècada dels cinquanta ja ha donat prou mestres de la seva versatilitat i la seva cinematografia esdevé molt variada. D’aquest període potser destacaria el seu paper de carterista a Pick up on south street de Samuel Fuller, (1953) una esplèndida mostra del vigor narratiu del director americà.

Tanmateix i malgrat que el seu debut el qualificà quasi forçosament com un actor de cine negre, les millors interpretacions de Widmark es donaren dins del gènere de l’Oest on assolí diverses presències memorables, des del seu debut al gènere amb Yellow Sky (William Wellman, 1948), on un altre cop era un dolent, antagonista d’un dubitatiu Gregory Peck passant per l’escèptic jugador de Garden of Evil (Henry Hathaway, 1954) o un altre cop el fora de la llei de The law and Jake Wade (John Sturges, 1958) . La culminació del seu treball dins del western foren les seves dues col·laboracions amb John Ford on d’alguna manera prengué el relleu de John Wayne, fent papers que l’haguessin tocat al protagonista de The Searchers uns anys abans. Certament l’estil de Widmark no era el de Wayne però s’adequava molt més bé al tarannà desencisat mostrat per Ford al final de la seva carrera. Les dues pel·lícules son Cheyenne Autumn l’any 1964, un film on està contingut el millor Ford i que requereix una reconstrucció urgent, i two rode together de dos anys abans, on feu una perfecta replica de James Stewart, especialment en aquella escena on tots dos conversen a la vora d’un riu sobre quines són les coses de debò importants a la vida. Descansi en pau Mr. Widmark!

Joseph Leo Mankiewicz

Com ja he explicat el NFT està revisant aquest mes el treball de J.L Mankiewicz , definit com un gran mestre oblidat, tot i que realment mai no ha estat massa present pels cercles cinèfils britànics. Es projecta a més només el seu treball com a director, una perspectiva parcial perquè els seus primers anys com a productor són ben interessants i ens han deixat obres tan significatives com el primer Lang americà, Fury. Tot i que cada cop crec menys en els autors, em sembla que poc cineastes de la història del cine mereixen tant aquest qualificatiu com Mankiewicz. Hom li ha retret de ser un cineasta massa depenent dels diàlegs i de l’aspecte més literari de les pel·lícules, cosa que té a veure amb les seves arrels intel·lectuals. Potser hi ha una part de raó, però Mankiewicz mai va ésser un autor antincinematogràfic. Utilitza amb seguretat els recursos cinematogràfics i és un narrador de primer ordre. Hi ha més una unitat temàtica indiscutible entre totes les seves històries. Això és molt clar a les tres darreres que tot i pertànyer a generes diferents acaben confluint en una reflexió sobre la relació entre vida i ficció, un tema que ja trobem a moltes de les pel·lícules dels anys 50. De la mateixa manera és constant una perspectiva moral entre escèptica i cínica més aviat europea, o si voleu decadent, que no pas americana. Mirant la seva filmografia podem veure que l’actor més repetit és Rex Harrison que va utilitzar quatre vegades i això em sembla que ja és un fet ben indicatiu.

Curt de temps com estic no he vist ara totes les seves pel·lícules. He prescindit de les que tinc més fresques, les últimes i les més populars del cinquanta, per anar a veure una de les que no havia vist i reveure dues que feia més de vint anys que no veia. Així doncs, la novetat per mi va ser No way out, una pel·lícula del 1950 on feu el seu debut cinematogràfic Sidney Poitier. En aquells moments la Fox era en molts aspectes l’estudi més avançat i interessant d’Hollywood i Zanuck li havia donat una orientació liberal oposada al conservadorisme, per exemple, de la MGM. La pel·lícula de Mankiewicz es va veure poc. No es va distribuir al sud dels EEUU, ni a molts estats del nord. No ha perdut el seu caràcter d’al·legat contra el racisme i segueix essent un film efectiu, beneficiat per l’elecció del seu protagonista, Richard Widmark, en un moment molt brillant de la seva carrera on es caracteritzava per la intensitat que donava als seus personatges. Aquí està excel·lent com a representat prototípic d’aquest segment social qualificat pel americans de “white trash”, fent d’antagonista del doctor encarnat per Sidney Poitier. Com ja he dit abans la trama es efectiva però va acompanyada d’una pertinent reflexió sobre la germandat de les nocions de racisme i ressentiment.

The Gosth and Mrs. Muir és un dels films més allunyats de les seves temàtiques habituals però també potser un dels seus grans triomfs cinematogràfics. De tots els seus films és potser el millor filmat, aquell on la imatge té més importància. És una història d’amor entre una jove vídua i l’esperit d’un capità de vaixell, antic propietari del Cottage on aquesta va a viure amb la seva filla i la seva criada. Una història d’amor amb final feliç tot i que en aquest cas l´únic final feliç possible és la mort de la protagonista. Mankiewicz filma amb elegància i convicció un argument que podria quedar molt a prop del ridícul sense apropar-se mai. Gaudeix d’una banda sonora extraordinària amb Bernard Herrman inspirant-se a la musicalitat de Debussy i un equip d’actors entre els que hi figuren algunes de les presències fonamentals de la seva cinematografia: Rex Harrison i George Sanders, que fou després el seu alter ego a All about Eve. La protagonista era una de les estrelles importants de la Fox en aquell període, Gene Tierney. Des del meu punt de vista, i adverteixo que aquest és un punt no negociable,de llarg la actriu més bella de la història del cine.

Five fingers és la narració d’un dels episodis d’espionatge més coneguts de la segona guerra mundial, quan un treballador de l’ambaixada britànica a Ankara va lliurar als alemanys informacions essencials sobre el proper desembarcament a Normandia que aquests no van voler tenir en compte. Un altre cop aquí la parella protagonista és de primera magnitud. Danielle Darrieux fent el paper d’una aristòcrata vinguda a menys i James Mason que l’any següent faria de Bruto a la seva versió de Juli Cèsar. Estem aquí a un gènere molt definit, la pel·lícula d’espies, però també en una pel·lícula amb alguns dels elements més característics del cine de Mankiewicz: uns diàlegs plens d’intel·ligència i cinisme, una reflexió sobre les interrelacions entre representació i vida real, d’alguna manera inherents a la pel·lícula d’espies, i una perspectiva poc convencional sobre el desig (Mankiewicz és un dels directors que millor ha reflectit caràcter triangular del desig del que parla Girard especialment a Letter to three wives). El final brillant i cínic, tot i no ser un film gaire conegut, és dels més reeixits a la història del cinema.

Dos cavalcavan junts

Reveig aquest diumenge Two rode together. Ho faig una mica predisposat en contra perquè la important bibliografia sobre John Ford generada als darrers anys ha parlat més aviat malament de la pel·lícula. El meu record en canvi era el d’un film esplèndid. Després de la projecció segueixo refiant-me més del meu record que no pas del judici de McBride o del mateix Ford. Certament la pel·lícula potser nota el fet de no tenir un guió tan ben construït com per exemple The Searchers, on s’esmerçaren hores i hores en pensar l’evolució dels personatges que només es mostrada indirectament. En comparació amb aquesta pel·lícula els esdeveniments es succeeixen de manera una mica precipitada i hom voldria potser haver vist cavalcar més a Stewart i Widmark , per tal de seguir la seva discussió de com cal viure. Tampoc ajuden les escenes de comèdia amb un Andy Devine massa bufonesc pel meu gust (el seu personatge a Liberty Valance, tot i que també bufonesc resulta molt més subtil i humà). Però segurament allò que més predisposava Ford en contra de la seva pel·lícula fou el seu caràcter de fracàs econòmic. Al capdavall, fins i tot John Ford valia el que havia valgut la seva darrera pel·lícula a la taquilla i Ford s’amargava al constatar que els seus darrers dos westerns, sense John Wayne, eren fracassos importants, cosa que no passava amb els mediocres films fets pel Duke amb altres realitzadors més mediocres. La conclusió era ben clara, però molt amarga per l’orgull de l’autor de The grapes of Wrath que en el fons mai no deixà de veure Wayne com el xicot que escombrava l’estudi. Mirat ara la pel·lícula tenia molts mèrits per a ser un fracàs econòmic. No hi ha gairebé escenes d’acció i violència i la mirada que es fa sobre el poble americà no té cap mena de condescendència. És un film des del meu punt de vista sorprenentment valent en mostrar el racisme congènit de la ciutadania americana. Els civils de la pel·lícula tenen poques virtuts, palesos defectes i finalment acaben mostrant-se com una xusma infecta.
Hom ha assenyalat sovint que la trajectòria de John Ford és un viatge al pessimisme més absolut. En aquesta trajectòria Two rode together és una etapa important, especialment quan comparem amb The Searchers, cosa inevitable perquè el tema de les dues pel·lícules és el mateix, però a la darrera pel·lícula no hi ha lloc en absolut per cap mena d’èpica, encara que sigui ombrívola i dubtosa com la pel·lícula del 57. Els personatges es mouen només per interessos materials o per una disciplina, com en el cas de Widmark, del tot buida de sentit. Dit d’una altra manera, el film guanya interès si es veu com una peça més del conjunt d’una obra cinematogràfica ben coherent. A més, el film, te escenes extraordinàries com la famosa conversa al riu, la gens convencional escena d’amor entre Stewart i Cristal i dos actors potser no tan populars o mítics com Wayne, però d’una qualitat en el seu treball superior, especialment en aquesta pel·lícula ,James Stewart, que desplega tot el seu repertori des de la comèdia a la tragèdia.