The Catastrophe of succes

The Catastrophe of succes és el títol de la biografia de Frank Capra que Jim McBride va publicar al començament dels 90. El llibre va aparèixer deu anys després de la publicació de l’autobiografia de Capra, The name above the title i n’és un complement indispensable. La meva primera impressió en llegir el llibre de Capra és que el relat era com una de les seves pel·lícules. De fet en molts aspectes era molt més imaginativa.

Hi ha tres aspectes que distorsionaven el relat de Capra. El primer fa referència als seus anys de formació. Hi ha nombroses inexactituds que no són casuals sinó que estan destinades a fabricar el seu mite de “self made man”. La seva família no era completament analfabeta. Ho era el seu pare, però no pas la seva mare i, allò que és més important, encara que sigui cert que la seva mare no va contribuir gens a la seva educació, això no és cert de la resta de la família, molt extensa seguint el model sicilià, que va fer el possible perquè el noi, destinat a pasturar cabres si hagués restat a Sicília, pugues anar a Caltech i graduar-se a aquesta universitat californiana.

El segon bloc de falsedats té relació amb l’època daurada de la dècada dels trenta. Tots els records de Capra apunten a fonamentar la seva, original i egocèntrica, revindicació de la política d’autors. Aquesta teoria és problemàtica per a quasi qualsevol pel·lícula i el cas de Capra no és una excepció. La minimització de la importància i el treball de Riskin és constant. Així tampoc és molt just el tractament de Harry Cohn, el qual és presentat per Capra com un obstacle per la seva creativitat quan de fet Cohn va proporcionar una Capra una autonomia molt superior a la que tenien els contractats d’altres estudis.

La divergència més interessant però és en el relat del període de decadència artística de Capra després de l’estrena, i el fracàs, de It is a wonderful life. El llibre de Capra cita moltes causes històriques i personals però eludeix parlar de la principal: Capra passà a formar part de les llistes negres, essent assenyalar com a comunista o company de viatge dels comunistes. No és estrany que aquest fet descol·loqués Capra, seguidor a totes les eleccions del partit republicà. Com molts d’altres, Capra se’n sortí de l’única manera possible: donant noms d’antic col·laboradors que eren militants del partit comunista (entre els quals hi era Michel Wilson que havia treballat amb ell a It is a wonderful life i que pocs anys després guanyaria un oscar per un film que no vas poder signar the bridge over the river Kwai). D’altres feren més o menys el mateix com Elia Kazan però van saber autojustificar-se, Capra, però, tingué remordiments i vergonya la resta de la seva vida.

La biografia de Capra acaba amb una visita del cineasta a la casa on arribà la seva família procedent de Sicília. Aquesta visita mai no es produí i el final és una invenció de John Ford, al qual Capra li demanà consell sobre com acabar el llibre. Capra era un home sense cap interès ni nostàlgia per les seves arrels. Curiosament el llibre de McBride (autor també d’una biografia important sobre John Ford) acaba amb dues pàgines que podrien venir directament d’un film de Ford, en concret de The Man who shoot Liberty Valance. El final del llibre és una conversa entre Capra i McBride on el primer confessa que va malbaratar la seva vida fent pel·lícules, que estava penedit de no haver seguit la seva vocació científica original i que només la vanitat, el desig de fama, havia motivat la seva tria.

Richard Widmark

Avui ha mort Richard Widmark un dels últims supervivents del Hollywood dels cinquanta.Un Hollywood que potser ja no era el que havia estat, un xic decadent però encara mantenidor d’una supremacia que s’esvairia a la dècada següent. Aquest curs havia tingut l’oportunitat de comentar a aquest bloc un dels seus treballs a la dècada dels cinquanta, el racista perseguidor del bon metge negre Sidney Poitier a No way out de J.L Mankiewicz,. Aquest treball permetia apreciar les seves virtuts fonamentals com a actor, la intensitat i la energia que transmetia als seus papers i que es feren palesos a la seva intervenció més recordada la del psicòpata Tommy Udo a Kiss of death, (Henry Hathaway, 1947) de fet aquesta era el titular per exemple a el país digital. Sembla ser que Widmark no tenia gaire simpatia per aquest paper que va suposar la única nominació de la seva carrera i des del començament va orientar la seva feina per defugir quedar etiquetat com un especialista a fer papers de dolent. Va saber fer-ho i aviat va mostrar la seva competència a altres papers ben diferents com per exemple el del metge atrafegat per les factures de Panic in the streets d’Elia Kazan (1950). Cap a la dècada dels cinquanta ja ha donat prou mestres de la seva versatilitat i la seva cinematografia esdevé molt variada. D’aquest període potser destacaria el seu paper de carterista a Pick up on south street de Samuel Fuller, (1953) una esplèndida mostra del vigor narratiu del director americà.

Tanmateix i malgrat que el seu debut el qualificà quasi forçosament com un actor de cine negre, les millors interpretacions de Widmark es donaren dins del gènere de l’Oest on assolí diverses presències memorables, des del seu debut al gènere amb Yellow Sky (William Wellman, 1948), on un altre cop era un dolent, antagonista d’un dubitatiu Gregory Peck passant per l’escèptic jugador de Garden of Evil (Henry Hathaway, 1954) o un altre cop el fora de la llei de The law and Jake Wade (John Sturges, 1958) . La culminació del seu treball dins del western foren les seves dues col·laboracions amb John Ford on d’alguna manera prengué el relleu de John Wayne, fent papers que l’haguessin tocat al protagonista de The Searchers uns anys abans. Certament l’estil de Widmark no era el de Wayne però s’adequava molt més bé al tarannà desencisat mostrat per Ford al final de la seva carrera. Les dues pel·lícules son Cheyenne Autumn l’any 1964, un film on està contingut el millor Ford i que requereix una reconstrucció urgent, i two rode together de dos anys abans, on feu una perfecta replica de James Stewart, especialment en aquella escena on tots dos conversen a la vora d’un riu sobre quines són les coses de debò importants a la vida. Descansi en pau Mr. Widmark!

Ellis Island

A New York torno a visitar Ellis Island. Com a la resta de la ciutat, la percepció d’aquest lloc acaba activant de manera necessària la nostra memòria cinematogràfica. La gran sala on s’acollien els immigrants arribats al port a començaments del segle passat és l’escenari de moments importants a dues de les meves pel·lícules preferides: America, America d’Elia Kazan (des del meu punt de vista el millor film d’aquest realitzador amb molta diferència) i The Godfather II, on un funcionari amb pressa converteix el jove Vito Andolini en Vito Corleone (curiosament l’escena no està rodada New York, sinó a Trieste on es feu una reconstrucció de la sala. Sembla ser que Coppola no trobava al New York dels setanta, prou extres amb l’expressió de fam, necessitat i por pròpia d’un immigrant). Com fa vuit anys quan ho vaig visitar amb el meu germà, el museu que ha estat ara habilitat a aquestes dependències em sembla un lloc fonamental per entendre com s’interpreten els Estats Units a ells mateixos i sobretot quina visió en poden tenir d’Europa, un origen fosc caracteritzat per la misèria i la repressió política, social i religiosa. Mentre passejo per les seves dependències em torna al cap, una conversa mantinguda amb Salvador Cardús, l’estiu passat, al congrés sobre la immigració a Catalunya que tingué lloc a Londres quan assenyalava la manca d’un discurs fet a Catalunya sobre la immigració. El funcionament de l’ascensor social del que tant li agradava parlar al President Pujol i del qual potser la millor mostra és José Montilla ( que també com l’anterior és president) està molt bé, però és clar que no és prou. En aquest sentit a l’ex-president com a molts dels intel·lectuals nacionalistes els hi caldria posar més esment a Hegel. L’antropologia britànica justifica ideologies dominants d’allò més bé però es primeta per explicar la realitat. Els homes no malden només per les seves necessitats materials sinó també pel reconeixement, tots dos interessos no són coincidents i el segon quan divergeixen port arribar a predominar sobre el primer. És per això, em sembla, que un nacionalisme basat a la fiscalitat té un futur problemàtic i segurament escarransit

Malick i Clooney

D’ençà la meva tornada de Berlín he pogut veure dues estrenes bastants important de les efectuades darrerament a les pantalles londinenques. Totes dues arribaran aviat a Barcelona, si no ho han fet ja. Una d’elles és el darrer treball de Terrence Malick, la seva particular visió dels orígens dels Estats Units que ofereix al film: A new world. Com ja he explicat altra vegada en aquest bloc, Malick és un cineasta amb formació filosòfica i devoció per Heidegger, la qual cosa significa que a les seves mirades no hi ha lloc per a cap mena d’innocència. A new world és un intent de recreació del paradís, cosa que en un cert sentit és l’element comú de tota l’obra de Malick que he vist. La pel·lícula es veu molt bé, personalment em va emocionar menys que The thin red line, però cal reconèixer que és una obra més coherent i l’estructura narrativa presentada a l’espectador està definida d’una manera més clara. La protagonista de la història és la india Pocahontas, que permeté amb la seva magnanimitat la supervivència de la primera colònia britànica establerta a la costa de Virginia i que finalment es presentà a la cort de Charles II i es casà amb un anglès. Malick la presenta com una heroïna espiritual, un personatge animat per una mística naturalista i panteista que li permet tenir una visió ètica superior a la dels homes que l’envolten, blancs i indis. Tanmateix, la solució de Pocahontas fou la derrotada per la història i la fusió de civilitzacions que ella en un cert sentit representà fou l’opció perdedora i això té alguna cosa a veure amb allò que en una expressió de significat poc intuïtiu s’anomena “oblit del ser”. El film formalment és bellíssim com ja ho era l’anterior.
El segon film Good nigth and good Luck, és una revisió del temps del macartisme duta a terme aquest cop per George Clooney. De totes les vegades que he estat al cine aquí potser és aquesta la que més he patit els meus problemes amb la llengua anglesa. És una pel·lícula molt dialogada i que m’ha costat molt de seguir. De fet, només quan el protagonista parlava a la càmera televisiva en les seves intervencions em feia una idea clara. Tanmateix des del punt vista formal és una molt bona pel·lícula amb un muntatge molt més àgil del que darrerament ens té acostumats el cine americà i una posta en escena que ens porta fàcilment als cinquanta mitjançant la seva fotografia en blanc i negre, per poder barrejar filmacions de l’època, i una banda sonora basada en el jazz. Clooney, fill d’un anchorman televisiu i nebot de músics de jazz, se situa en un terreny on es sent molt bé. La pel·lícula és fonamentalment la història de Edward R.Murrow, interpretat amb autoritat per David Strathairn, un presentador de CBS que jugà un paper important a la caiguda del senador McCarty encara que hagué de pagar un preu important per la seva determinació. La pel·lícula es una crida a la consciència política i a la responsabilitat dels mitjans de comunicació i és un acte d’afirmació de l’Amèrica liberal envers si mateixa. Tanmateix, la insistència en recordar la desfeta del lamentable personatge que fou el senador McCarty acaba donant massa llum a una època que al capdavall fos molt fosca. La desfeta de l’ultradretà senador fou una feble consolació enfront de les victòries més significatives obtingudes pels elements més reaccionaris de la política americana com, per exemple, la destrucció del seu moviment sindical (cosa que en un cert sentit ens explica, tot i que des d’un punt de vista dretà i antisindical, Elia Kazan a On the waterfront)