Més sobre Imitació a la vida

Imitation to lifeLana Turner y Johnny Stomponato

Ja n’he parlat en aquest blog ,però no gaire i com s’escau que dilluns al vespre Imitation of life va estar triada per una de les screen epiphanies del BFI n’afegiré alguna cosa al que vaig dir fa dos anys. La pel·lícula va ésser triada per Meera Syal actriu britànica d’orígen punjabí. Meera fou ben precisa sobre quan veié per primera vegada el film. Fou a Essington, un poble miner del Nord d’Anglaterra, quan tenia nou anys, cap a finals dels seixanta llavors, una sessió de tarda un dia festiu que plovia (quantes pel·lícules varem descobrir dissabtes a la tarda després de dinar!). Havia acabat el programa de lluita lliure i es va quedar enganxada amb una pel·lícula centrada a dues realitats que li tocaven molt de prop i que mai no havia vist reflectides a una pantalla: la qüestió del sacrifici femení (el problema de la conciliació entre maternitat i treball, un problema en el que s’ha avançat poc des del 1959) i la diferència de races (A Essington llavors eren l’única família asiàtica i els altres nens li fregaven al pati la cara per veure si s’anava la foscor).

No acostuma a figurar entre les millors pel·lícules de la història del cine, però tinc clar que sense cap mena de dubte està entre les més intel·ligents, tant pel que fa a l’aspecte artístic de la cinematografia com a la comercial. Pel que fa la segona només cal recordar que entre d’altres coses la pel·lícula explica la història d’una mare i una filla enamorades del mateix home. L’actriu que fa de mare és Lana Turner, just un any després que la mort del seu nuvi Johny Stomponato (nom meravellós que ens estalvia explicar quin era el seu ofici). Mr. Stomponato fou mort per arma blanca a casa de l’actriu i es va declarar culpable la seva filla adolescent, la qual no podia tenir responsabilitat penal. Hi hagué rumors llavors d’una relació entre la noia i Stomponato. Això crea un interès morbós del públic que ajuda a l’èxit de la pel·lícula. Però el film conté molt més. Deixant de banda la qüestió de la raça de la que ja vaig parlar, és fascinant el joc que Sirk, deixeble de Brecht, estableix entre la vida i la seva representació, la subtilesa de l’autor per mostrar-nos el caràcter alienant d’unes existències on la gent es conforma amb fer el paper que li ha tocat i a oblidar allò que vol. Sirk dirigí als seus actors de manera que definí una dimensió metanarrativa que no impedeix però, ni és cap obstacle, per a una lectura del film en clau genèrica que permet passar una bona estona, plorant, al públic.

Ellis Island

A New York torno a visitar Ellis Island. Com a la resta de la ciutat, la percepció d’aquest lloc acaba activant de manera necessària la nostra memòria cinematogràfica. La gran sala on s’acollien els immigrants arribats al port a començaments del segle passat és l’escenari de moments importants a dues de les meves pel·lícules preferides: America, America d’Elia Kazan (des del meu punt de vista el millor film d’aquest realitzador amb molta diferència) i The Godfather II, on un funcionari amb pressa converteix el jove Vito Andolini en Vito Corleone (curiosament l’escena no està rodada New York, sinó a Trieste on es feu una reconstrucció de la sala. Sembla ser que Coppola no trobava al New York dels setanta, prou extres amb l’expressió de fam, necessitat i por pròpia d’un immigrant). Com fa vuit anys quan ho vaig visitar amb el meu germà, el museu que ha estat ara habilitat a aquestes dependències em sembla un lloc fonamental per entendre com s’interpreten els Estats Units a ells mateixos i sobretot quina visió en poden tenir d’Europa, un origen fosc caracteritzat per la misèria i la repressió política, social i religiosa. Mentre passejo per les seves dependències em torna al cap, una conversa mantinguda amb Salvador Cardús, l’estiu passat, al congrés sobre la immigració a Catalunya que tingué lloc a Londres quan assenyalava la manca d’un discurs fet a Catalunya sobre la immigració. El funcionament de l’ascensor social del que tant li agradava parlar al President Pujol i del qual potser la millor mostra és José Montilla ( que també com l’anterior és president) està molt bé, però és clar que no és prou. En aquest sentit a l’ex-president com a molts dels intel·lectuals nacionalistes els hi caldria posar més esment a Hegel. L’antropologia britànica justifica ideologies dominants d’allò més bé però es primeta per explicar la realitat. Els homes no malden només per les seves necessitats materials sinó també pel reconeixement, tots dos interessos no són coincidents i el segon quan divergeixen port arribar a predominar sobre el primer. És per això, em sembla, que un nacionalisme basat a la fiscalitat té un futur problemàtic i segurament escarransit

crisis de la democràcia

Tota societat té dins seu una guerra oberta però larvada entre els rics i els pobres. La democràcia pot desenvolupar-se en aquesta situació però d’una manera limitada. Quan la desigualtat social és massa gran la democràcia es artificial o només virtual. Això no ho digué pas Marx, sinó que ja és una idea clara a Aristòtil i per suposat a Tocqueville. La correlació entre el sentiment de deslegitimació de les nostres institucions i l’augment de les desigualtats socials és un fet que difícilment es pot posar en dubte. La solució que sovint preconitzen els economistes liberals és en el fons utòpica i poc compatible amb allò que sabem de la naturalesa humana, perquè el problema en si no és la pobresa, sinó que altres tinguin uns bens o uns mitjans de vida als que uns altres no poden accedir. La situació actual, tan bé, reflectida al llibre de Lasch, de divorci entre elits i població normal accentua encara més aquesta situació. Un passeig per certs carrers de Londres, on viuen posem per exemple els jamaicans, corrobora aquesta impressió. El mes passat dos nois de color varen ser sentenciat a la màxima pena, cadena perpetua, per un assassinat comés a Kensal Green, la parada després de la meva a la Bakerloo line. Fou un crim sense pietat i a sang freda. La víctima un executiu de segon ordre de la city que per alegria dels diaris sensacionalistes estava a punt de casar-se la setmana següent. Els criminals no eren pobres, en el sentit de tenir cap necessitat vital deficientment coberta i el botí assolit, un mòbil i unes quantes lliures, no era res que estigués fora del seu abast. El fet decisiu és que la víctima plantejà resistència i els nois pensaren que aquesta resistència era una afrontament a la seva autoestima. Resistir-se era negar llur autoritat en el seu territori propi. La manera de satisfer aquesta necessitat és segurament pròpia d’unes ments ben limitades, però ens equivocarem del tot si no pensem que la seva necessitat és ben real.