crisis de la democràcia

Tota societat té dins seu una guerra oberta però larvada entre els rics i els pobres. La democràcia pot desenvolupar-se en aquesta situació però d’una manera limitada. Quan la desigualtat social és massa gran la democràcia es artificial o només virtual. Això no ho digué pas Marx, sinó que ja és una idea clara a Aristòtil i per suposat a Tocqueville. La correlació entre el sentiment de deslegitimació de les nostres institucions i l’augment de les desigualtats socials és un fet que difícilment es pot posar en dubte. La solució que sovint preconitzen els economistes liberals és en el fons utòpica i poc compatible amb allò que sabem de la naturalesa humana, perquè el problema en si no és la pobresa, sinó que altres tinguin uns bens o uns mitjans de vida als que uns altres no poden accedir. La situació actual, tan bé, reflectida al llibre de Lasch, de divorci entre elits i població normal accentua encara més aquesta situació. Un passeig per certs carrers de Londres, on viuen posem per exemple els jamaicans, corrobora aquesta impressió. El mes passat dos nois de color varen ser sentenciat a la màxima pena, cadena perpetua, per un assassinat comés a Kensal Green, la parada després de la meva a la Bakerloo line. Fou un crim sense pietat i a sang freda. La víctima un executiu de segon ordre de la city que per alegria dels diaris sensacionalistes estava a punt de casar-se la setmana següent. Els criminals no eren pobres, en el sentit de tenir cap necessitat vital deficientment coberta i el botí assolit, un mòbil i unes quantes lliures, no era res que estigués fora del seu abast. El fet decisiu és que la víctima plantejà resistència i els nois pensaren que aquesta resistència era una afrontament a la seva autoestima. Resistir-se era negar llur autoritat en el seu territori propi. La manera de satisfer aquesta necessitat és segurament pròpia d’unes ments ben limitades, però ens equivocarem del tot si no pensem que la seva necessitat és ben real.