23 coses que no ens diuen sobre el capitalisme

23 things they don’t tell you about capitalisme és un dels llibres més il·luminadors que he llegit sobre el tema confús de l’economia. El seu autor és Ha-Joon Chang professor d’economia política i desenvolupament a la universitat de Cambridge. El professor Chang és d’origen coreà però ha pres del país que l’acull el seu sentit de l’humor. Amb una fina ironia analitza el funcionament de l’economia als darrers anys de predominança del neoliberalisme campió de la llibertat de mercats, per mostrar que aquesta doctrina no només és generadora d’igualtat i injustícia, cosa que no constituiria una objecció en un temps de domini del relativisme moral, sinó que és ineficient i una mala impulsora del creixement econòmic. Cal dir que el professor Chang no és socialista ni res per l’estil, sinó que es confessa ell mateix un defensor del sistema capitalista, però no en la forma en què s’ha configurat als darrers anys.

El llibre es deixa resumir simplement enumerant les 23 tesis

1. No existeix res com el lliure mercat

2. Les companyies no haurien d’estar governades pels interessos dels seus propietaris (aquest “no haurien” no parla en termes morals, sinó en termes d’eficiència)

3. La major part de la gent als països rics cobra més del que hauria de cobrar.

4. La rentadora ha canviat més el món que no pas Internet.

5. Si assumim el pitjor sobre la gent, allò que obtenim és el pitjor.

6. L’augment de l’estabilitat macro-econòmica no ha fet el món més estable.

7. Hi ha molts pocs exemples de polítiques de lliure mercat que hagin fet els països pobres rics

8. El capital sempre té nacionalitat

9. No vivim a una època post-industrial

10. Els USA no tenen el nivell de vida més alt del món

11. Africa no està destinada al sotsdesenvolupament

12. Els governs poden triar guanyadors

13. Fer els rics més rics no es fa a la resta més rics

14. Els managers estadounidencs estan sobrevalorats

15. La gent dels països pobres és més emprenedora que la dels països rics

16. No som prou assenyats com per deixar-nos dur pels mercats.

17. Per ella mateixa més educació no fa un país més ric.

18. Allò que és bo per General Motors no és necessàriament bo pels Estats Units

19. Malgrat la caiguda del comunisme, encara vivim a economies planificades

20. La igualtat d’oportunitats pot no ser justa

21. Els governs forts fan la gent més oberta al canvi

22. Els mercats financers haurien d’esdevenir menys i no més eficients.

23. Per una bon política econòmica no calen bons economistes.

El final del llibre ens ofereix uns principis que segons l’autor haurien d’orientar la reconstrucció de l’economia mundial. Són concretament vuit

1. El capitalisme és el pitjor sistema econòmic amb l’excepció de tots els altres.

2. Qualsevol nou sistema econòmic que es construeixi ha de partir de l’assumpció que la racionalitat humana està molt limitada

3. Tot reconeixent que no som àngel immaculats d’egoisme, cal construir un sistema que tregui el millor, i no pas el pitjor, de la gent

4. Hem de deixar de creure que la gent sempre cobra allò que es mereix

5. Ens cal prendre els processos de fabricació més seriosament

6. Cal assolir un equilibri millor entre les activitats financeres i l’economia real

7. Els governs han d’esdevenir més grans i més actius

8. El sistema econòmic mundial ha de ser parcial a favor dels països en vies de desenvolupament.

Els arguments del professor Chang es recolzen a una quantitat molt amplia de fonts. Una part del seu refús del neoliberalisme es fonamenta a les objeccions filosòfiques sobre el liberalisme: la precarietat per exemple de la seva fonamentació antropològica i la seva continuació de la mitificació il·lustrada de la raó. Un altre fonament vindria donat des de la sociologia i allò que ens mostra sobre els efectes de tres dècades d’economies liberals. Molts dels seus punts són establerts simplement des d’una lectura de dades estadístiques actuals prescindint d’allò que diuen les teories per copsar el que hi ha (un error comú als dogmatismes neo-liberals i marxistes). D’altres es fonamenten a la història de l’economia i en un raonament purament econòmic. Potser el millor exemple seria la segona “cosa” quan ens mostra que les polítiques destinades a satisfer els interessos dels accionistes, que tenen un lligam amb les companyies del tot volàtil, afavoreix massa el curt termini i acaba essent contraproduent no només per les economies nacionals sinó per les mateixes companyies. (això no implica cap crítica al sistema de responsabilitat limitada que ha estat un gran factor de creativitat econòmica, cosa que no va saber veure Adam Smith, oposat a aquest sistema, però si Karl Marx). És però la primera “cosa” la més fonamental. Chang argument que el concepte de lliure mercat no és econòmic sinó moral. Dir, per exemple, que els sindicats haurien de ser suprimits pel seu caràcter d’obstacle a la llibertat de mercat, no és diferent de dir que hauríem de legalitzar l’esclavatge. En tots dos casos estem parlant de valors morals. Això és important epistemològicament perquè una ciència basada en una noció tan difusa com la de llibertat de mercat, difícilment es pot considerar com a ciència.

Segurament el lloc on el llibre més excel·leix és a mostrar els paral·lelismes entre els dos contraris aparents que són els neoliberals i els comunistes. Mentre que els segons han destacat a l’hora de trobar excuses per no reconèixer el fracàs del socialisme real, els primers també s’esforcen en amagar el fet que trenta anys de hegemonia han creat societats més desintegrades, una economia més inestable i menys eficient que el model anterior, les taxes del creixement del qual mai han estat igualades. Potser en aquest sentit el millor moment és la “cosa” 13, quan estableix un paral·lelisme entre Ricardo i Preobrazhensky, el defensor de l’estratègia de col·lectivització stalinista, ja que tots defensaven la mateixa idea de que l’excedent ha de concentrar-se a les mans de l’inversor, en tots dos casos grups socials ben reduïts.

Chang argument bé i mostra algunes d’aquests coses que molts intuïm però que no surten als diaris: l’empobriment de les classes mitjanes o els aspectes ombrívols del pas a una economia de serveis, la qual significa també empobriment per a una part cada cop més important de la població. En general, el llibre és un bon testimoni de la tendència irreversible del nostre temps al reforçament de les estructures oligàrquiques.

Inherit the wind

Dimecres anem al Old Vic a veure el muntatge que Trevor Nunn ha dirigit sobre Inherit the wind, l’obra de Jerome Lawrence i Robert E. Lee estrenada l’any, de poca gràcia pels americans, de 1955, una versió fou duta al cine per Stanley Kramer el 1960 amb Spencer Tracy, Frederick March i Gene Kelly. Existeixen altres versions cinematogràfiques i innumerables adaptacions teatrals, ja que l’obra constitueix un dels clàssics de referència del teatre americà. Està basada a uns fets reals, el judici del mico que va tenir lloc a Hillsboro l’any 1925 quan un professor de Biologia local va proclamar públicament que estava explicant a classe l’origen de les especies, desafiant la llei, feia poc promulgada ,que prohibia l’ensenyament de Darwin a l’estat de Tenesse.
La meva condició de professor de filosofia m’ha fet familiaritzar amb la pel•lícula que tanmateix tampoc és un gran document per a il•lustrar la temàtica del darwinisme. Inherit the wind és rellevant sobre tot des d’un punt de vista polític i la seva permanència i èxit tots aquests anys rau al fet de constituir una celebració dels principis del liberalisme americà. En aquest sentit, allò fonamental són tant els fets que explica l’obra, com la mirada que des del seu moment, 1955 amb la malson del macartisme, es feren d’aquells fets. La recreació no és del tot exacta, com advertiren els mateixos autors, tot i que es reflecteix fidelment la personalitat dels dos protagonistes fonamentals de la història: l’advocat defensor Clarence Darrow, i el fiscal, Williams Jennings Bryan. El primer passa per ser el més brillant advocat de la història d’Amèrica, (un dels seus casos més famosos fou mostrat a un film de Fleischer anomenat a Espanya, Impulso criminal, on era Orson Welles qui feia el paper de Darrow) el segon fou tres vegades candidat a la presidència pels demòcrates i secretari d’Estat. Els moments fonamentals de l’obra sí que tingueren lloc a la realitat, especialment el fet insòlit fet que el fiscal fos cridat com a testimoni de la defensa on exposà que el món fou creat a les nou del dematí d’un dia d’octubre de fa sis mil anys, replicada pel defensor amb la pregunta de sí era l’hora de l’Est o de l’Oest. Allò que es dirimeix essencialment és la defensa de l’individu a pensar lliurament sense coacció de l’estat i la defensa de la separació entre religió i estat que consisteix el fonament de la constitució americana. Una defensa connectada a l’obra amb la impossibilitat de distingir falsos i veritables profetes. En general, la defensa del liberalisme s’efectua des d’una posició filosófica que a l’obra s’identifica com agnosticisme i té molt a veure amb allò que fa molts anys vaig anomenar escepticisme lockeà. L’actualitat de l’obra es troba a la seva presentació del conflicte entre les dues Amèriques tan viu ara com el 1925 o el 1955. L’Amèrica formada des del respecte al llibre sagrat i la que contrapesa aquesta sacralitat a una superior que s’expressa d’una manera més simple, però més potent i real, quan un nen aprèn a multiplicar.
L’espectacle de l’Old Vic resulta molt més dinàmic i viu del que la pel•lícula,amb una realització un pel encartonada. faria esperar. A l’Old Vic la bossa sona i això els hi permet plantejar un espectacle amb més d’una cinquantena d’actors i figurants presents a l’escenari. Els actors estan bé, i és de justícia esmentar David Trougthon com a fiscal, però el centre de l’espectacle és Kevin Spacey (sembla ser que un gran admirador de l’obra de Darrow fins al punt d’haver representat com a monòlegs discursos de Darrow adreçats a jurats). Spacey fa el paper d’un home molt més gran que ell, fregant la setantena, i la seva transformació física és del tot convincent. En aquesta ocasió desplega tota la seva capacitat per a la comèdia de manera molt més palesa que Spencer Tracy al film però al capdavall de manera ben coherent perquè com diu Drummond, el Darrow de l’obra, quan perdem la nostra capacitat de riure perdem la nostra capacitat de pensar.

Mandra

Els apologetes del liberalisme generalment proclamen com a una de les virtuts del seu ideari una suposada correspondència amb la naturalesa humana, en contraposició a concepcions més utòpiques que acaben definint com a condició de possibilitat de la seva realització una reconstrucció d’aquesta naturalesa. S’han fet paleses nombroses vegades les nefastes conseqüències d’aquest programes de reforma. La vessant més negre del programa liberal està però, quasi totalment per descriure i allò que s’ha fet, no sempre és a l’abast de les generacions més joves. Igualment inadvertit passa el fet que els fundadors del liberalisme no tenien tan clara aquesta fonamentació del seu sistema a la naturalesa humana. Pel contrari, ells també creien precisa una necessitat d’aquesta mena. Una reforma que, de fet, sí que ha estat efectuada amb resultats, com a mínim, discutibles. L’orientació d’aquesta reforma és reflecteix a aquest text dels humeans diàlegs sobre la religió natural (Hume mantingué una estreta relació d’amistat i col·laboració amb Adam Smith) en el moment en què Philo està donant arguments per mostrar la poca perfecció del mon i l’arbitrarietat i la presumpció de qualificar el mal com a necessari:
Quasi tot els mals, tant moral com naturals, de la vida humana neixen de la mandra. Si la nostra espècie estigués, per la seva constitució original, exempta d’aquest vici o manca de fermesa, el cultiu perfecte de la terra, la millora de l’art i la industria i l’exacta execució de cada ofici i treball, s’ esdevindrien immediatament i els homes podrien assolir tot d’una aquest estat de la societat que només de manera imperfecta poden obtenir els governs regulats més excel·lentment.

Michea

Vaig parlar d’aquest autor fa un parell d’anys quan vaig comentar un esplèndid llibre sobre l’educació anomenat l’enseignment de l’ignorance, esplèndid perquè no queia a la ingenuïtat de pensar l’àmbit del saber, de la cultura com una realitat autònoma, amb una dinàmica diferent de la resta d’esdeveniments socials. Darrerament he tornat a llegir dos llibres seus :Orwell éducateur i l’empire du moindre mal.
El primer és una revindicació de la figura de l’autor de 1984 que constitueix una de les referències fonamentals de Michea, al qual de fet havia dedicat un altre llibre Orwell anarchiste tory. Orwell és fonamental perquè és un dels pocs autors que dóna fonaments per a una direcció de pensament necessària, imprescindible, la reconstrucció d’una “esquerra” no progressista, un treball inajornable després de la desfeta del paradigma progressista que ha definit el món modern. Aquesta línia de pensament hauria de passar per intentar relligar una bona part dels ideals ètics de l’anarquisme i del socialisme premarxista amb els valors vertebradors de la cultura occidental des del temps de la filosofia grega. En aquest sentit la defensa orwelliana de la common decency i la seva afirmació que el socialisme ha de ser decent o no serà, són un referent ineludible.
El segon llibre ha suposat per mi una important satisfacció, nascuda del fet d’adonar-se’n que tampoc estem mai sols del tot. Quan molt més jove vaig començar el meu treball sobre els autors del XVII, la idea que m’animava és que personatges com Locke o Hobbes estaven molt lluny de ser relíquies, com sovint m’explicaven les ments preclares de la meva facultat, sinó que a les seves pàgines es trobaven moltes de les claus per pensar la nostra situació. Aquesta és en general la direcció de pensament de l’obra de Michea que fa un estudi del liberalisme des de la seva gènesi als autors de la primera modernitat, els constructors d’uns figura no menys mítica que la del bon salvatge, l’egoista primordial, que ara disposà, però, de molt més bona premsa. Una figura molt més perillosa perquè com lúcidament recordava Arendt el problema d’aquesta visió de l’home no és que sigui falsa, sinó que pot arribar a ser veritat (de com pot arribar a ser veritat, els dissenyadors dels mitjans d’educació i els perpetradors de reformes educatives en poden dir moltes coses), tot i que, certament, ni l’experiència més ordinària ni les investigacions més serioses de l’antropologia recolzen aquest pessimisme antropològic que ens obliga a conformar-nos amb el menys dolent dels règims possibles.
Per Michea, el liberalisme no és una filosofia política nascuda a la modernitat, sinó la filosofia política de la modernitat. (fonamentalment perquè el seu ideal, la neutralitat moral absoluta és completament la inversió de l’ideal grec) Tot i la contraposició habitual i aferrissada amb el marxisme, probablement allò que comparteix amb el marxisme és més important del que la separa (l’estat marxista, al capdavall, no és menys neutre moralment que el liberal, no el justifica pas la dignitat moral sinó alinear-se en el sentit de la direcció de la història) i constitueix la raó fonamental per la què al final del segle han acabat convergint la dreta i l’esquerra. La cultura liberal només reconeix dos institucions com a fonamentals: el mercat i el dret. La dreta a hores d’ara suposa la defensa de la primacia absoluta i de l’expansió indefinida del mercat. L’esquerra fa el mateix amb la noció de dret tot engendrat un moviment d’apologia perpetua de la transgressió que, amb la intenció d’anular totes les discriminacions, hauria d’acabar engendrant una societat essencialment monolítica. En tot cas, una dicotomia que per la seva naturalesa exclou del joc polític a una part cada més gran de la població que ni té gaire a guanyar amb el desplegament lliure de les forces de mercat ni participa, ni es sent identificada, amb l’apologia perpetua de la transgressió i que a la pràctica acaba simplement definint un repartiment del treball entre unes elits que comparteixen essencialment els seus interessos (cosa que fora el significat últim del predomini d’una certa esquera a l’àmbit de la “cultura”).
Finalment el liberalisme acaba en una situació certament paradoxal.( dir més precisament la forma actual del liberalisme, Michea reconeix que fora completament diferent el pensament d’un Mandeville o un Hume, molt més empiristes,moderats i escèptics) Basant-se en principi en una teoria sobre la naturalesa humana, acaba en la necessitat de preconitzar una adaptació dels homes als nous temps, no gaire diferent en essència de l’home nou cercat pels soviètics: travailleur prêt à sacrifier sa vie- et celle de ses proches- à l’entreprise compétitive, consommateur au désir sollicitable à l’infini, citoyen politiquement correct et procédurier, fermé à toute générosité réelle, parent absent ou dépassé. Mentrestant la societat funciona en la mesura en què produeix uns actors que neguen els seus principis: jutges incorruptibles, professors amb vocació, obrers amb consciència professional....

Enlightenment’s wake

Enlightenment’s wake fou el títol del llibre publicat per Gray a l’any 95, quan el seu treball es mantenia essencialment dins de l’àmbit acadèmic. Ara ha estat publicat dins de la selecció de clàssics de filosofia de l’editorial Routledge. Fonamentalment el llibre és un rèquiem per a la il·lustració presentat de manera intempestiva en un moment on el prestigi de la ideologia liberal després de l’esfondrament del comunisme estava en el seu punt culminant. Per Gray,en canvi, marxisme i liberalisme són dues cares d’un mateix projecte civilitzador que ja ha donat de si tot el que podia donar. El fracàs de la il·lustració esta a més mostrat essencialment en una curiosa paradoxa. No és injust dir que la il·lustració suposa una variació del projecte platònic del filòsof-rei, tot i que des d’una concepció de la naturalesa humana no platònica sinó més aviat uniformista. El resultat de tot plegat ha estat però la societat amb menys influència del pensament filosòfic de tota la història d’Occident. El fet que l’Acadèmia mai hagi estat tan grossa en termes quantitatius no serveix per amagar la seva irrellevància. L’exemple per excel·lència per Gray és la filosofia de Rawls (em sembla que amb molta justícia). L’extraviament de l’Acadèmia té com a conseqüència un discurs allunyat de la realitat on s’exclou el fascisme o el nacionalisme de la realitat política, no els toca ser-hi, mentre es considera el feminisme o l’anarquisme moviments configuratius de la nostra realitat política.
Probablement el capítol sisè és el més important perquè en ell Gray tracta de definir la seva pròpia posició que formula en termes d’un liberalisme agonístic, el qual es funda en primer lloc, en l’abandonament del projecte il·lustrat, la diversitat cultural no és una desgràcia sobrevinguda sinó que forma part de la situació humana (l’evolució natural en aquest sentit no és diferent de la cultural i totes dues avancen com a especialització). No es fonamenta a l’elecció racional, sinó als límits de totes les nostres eleccions racionals, que acaben sovint en eleccions incommensurables. És una aplicació de la teoria del pluralisme moral, que no ha de ser confosa amb el relativisme. Des d’aquí es refusa una política basada en una concepció alhora moralista i legalista. Aquest liberalisme a diferència del tradicional recull una inspiració comunitarista, tot i que vol desfer-se del seu utopisme inherent. L’harmonia entre les cultures i les comunitats és complicada i la quasi abandonada virtut de la tolerància n’és el millor instrument per assolir-la. Aquest projecte és definit com hobbesià, defugir la guerra és la justificació més essencial de l’activitat política, i ensems de Maquiavelià, en el sentit que qualsevol precepte polític depèn pel seu èxit de la interacció amb moltes circumstàncies i és essencialment contingent. L’àmbit de la política no és diferent de la moral, i només hi ha lloc per a la provisionalitat. El darrer capítol fa palés el caràcter elegíac del que parlàvem al principi. La decadència de la il·lustració és la decadència d’Occident. Les esperances de futur passen per les capacitats que restin en altres cultures de definir una alternativa a la decadència occidental, possible però no probable.

Black Mass

El darrer llibre de Gray, black mass, essencialment és un intent d’explicar la història més recent des de la seva perspectiva filosòfica, fonamentalment escèptica i antiutòpica. En un cert sentit és pot considerar una postdata a altres textos com false Dawn, tot prosseguint amb la seva tasca d’anàlisi de la història recent. Al llibre més que idees noves hi ha algunes d’aquella mena que ja han estat dites però no escoltades i que per tant cal tornar-les a dir. En vull esmentar tres que m’han interessat especialment. En primer lloc, la seva anàlisi del nazisme destinat a subratllat allò que el nazisme té de conseqüència del pensament il·lustrat. Més enllà de l’aliança circumstancial amb elements reaccionaris i de l’explicació economicista sostinguda per la historiografia marxista, el nazisme és un projecte de modernització radical fonamentat en una ideologia essencialment cientista. En segon lloc, la seva anàlisi del liberalisme fa palès la superficialitat real del procés de secularització occidental. Una anàlisi profund de les ideologies que han governat la història d’Occident, mostra el caràcter essencialment religiós de les nostres concepcions. Més assenyalat en el cas del marxisme, això no és menys cert pel que fa al liberalisme. De fet, la tesi de Gray no és gens original sinó que té el seu origen en diversos materials dels anys setanta que foren també la base de la meva tesi de llicenciatura sobre Locke que també apuntava a aquesta idea. Això ens condueix a la tesi fonamental sobre la que gira el llibre i una bona part del pensament de Gray: si hi ha alguna cosa que pugui servir com a nucli fonamental del pensament occidental, aquesta no és identificable ni amb la noció de democràcia, ni amb els drets humans, cap anàlisi històrica seria pot corroborar aquesta visió del tot idealista. Allò que recerca l’Oest és la recerca de la salvació en la història: It is historical teleology- the belief that history has a built-in purpose or goal-rather than traditions of democracy or tolerance, that sets western civilization apart from all-others.

John Gray

Ahir a la tarda a la llibreria Foyles es va fer la presentació del darrer llibre de John Gray, Black Mass. Vaig saber-ho amb prou temps com per què em fos fàcil trobar dues entrades, cosa que no hagués estat possible si hagués volgut anar a última hora. Gray va estar fa poc al CCCB com em ell mateix em va recordar quan li vaig demanar que em signés un exemplar del seu llibre i vaig dir-li el meu nom. Dels llibres de filosofia d’autors anglesos, els de Gray em semblen el més estimulants i els més original amb molta diferència. En aquests anys he conegut els 4 llibres que ha publicat als darrers temps i ahir vaig adquirir un exemplar d’un títol de la primera part de la seva producció, més acadèmica en general, que estat publicat a clàssics Routledge. Gray és un pensador profundament escèptic que es malfia dels que tenen la il·lusió de pretendre conèixer que serà el nostre futur. Per això de jove fou antimarxista i ara és un denunciant del caràcter utòpic inherent al liberalisme que parcialment explica la catastròfica situació d’Irak (un trajecte més digne que el fet pels que de joves eren marxistes i ara són liberals). Tenia curiositat per veure el personatge que en molts escrits es mostra com un filòsof rabiüt, però el fet cert és que no ho sembla gens. És un home d’una cinquantena, de considerable alçada des del punt de vista mediterrani, amb una certa timidesa i una dicció anglesa implacable, com és d’esperar d’algú format a Oxford, com crec que és el seu cas. El seu llibre començà amb la següent afirmació que des d’allò que m’ensenyaren a la facultat és certament herètica: Modern politics is a chapter in the history of religion. D’entrada però em sembla que no s’equivoca gaire. Especialment si com cada cop estic més convençut fem l’esforç d’aplicar una perspectiva etic a les nostres realitzacions cultural com Montaigne assolí fer de manera magistral al seu diàleg els Cannibals (Montaigne és per cert l’únic autor que cità). La conferència no comença així sinó amb l’explicació del que definí com un fet: el primer acte de l’equip de l’actual president Bush quan ocupà la Casa Blanca fou la realització d’un exorcisme a les habitacions que havien estat ocupades per Hillary Clinton, les institucions seculars no garanteixen a hores d’ara una política secular. No vull entrar en gaire detalls sobre la conferència. Els propers dies em llegiré el llibre i podré explicar alguna cosa del seu contingut. D’entrada no veig però gaire elements nous en relació amb els anteriors, però potser és una impressió superficial. Acabaré així amb els darrers mots de la seva conferència que em sembla reflecteixen molt bé l’esperit del seu pensament: It is a mistake to expect very much of the end of the world

Weltanschaung i canvi climàtic

Vaig llegir, amb interès però sense gaire sorpresa, el magnífic post del Ramon de fa uns dies sobre Xavier Sala i el canvi climàtic. Avui hi ha un altre que he descobert a l’institut, però que no he pogut llegir encara. Ho faré aquesta tarda. Entre mig vaig trobar un article d’un ecologista anglès, Mark Lynas, que em sembla que afegeix alguna cosa interessant a la qüestió:
While my latest book, Six degress, is a review of the science, and is in my opinion an honest assesment of the state of he expert literature, I cannot deny that my concern about global warming is rooted in a world-view that sees a planet overexploited by humans, and that this world-view predates any knowledge I now have about climatology.
Sembla clar i fàcil el contrast entre aquesta honestedat, que respon un ideal molt anglosaxó, i l’actitud de murri que es pot desprendre de les manipulacions fetes per l’economista català. No és però això el fet que més m’interessa, sinó subratllar un fet evident però sovint poc tingut en compte i que acaba distorsionant el debat sobre el canvi climàtic: el seu caràcter polític, ideològic i finalment filosòfic. Els fets només interessen en quant serveixen una visió del món plenament preconcebuda. Aquest és un fet usual a la retòrica argumentativa dels nostres dies. Com diu el mateix Lynas, cap creacionista està interessats en realitat a com funcionen els ulls. Si algú fos capaç de descriure amb absoluta precisió el mecanisme d’evolució que formà l’ull, se n’oblidarien i passarien a parlar d’altra cosa.
La visió del món de Lynas és evidentment tan legitima com la que té Sala Marti i que el porta a distorsionar de manera palesa, l’informe que pretén explicar objectivament. Allò deshonest i il·lícit és segurament l’intent de conferir a la pròpia posició una cientificitat i objectivitat que no té. Això és el que ha intentat Sala i Marti i el que ben segur podem trobar a múltiples exposicions fetes des d’un punt de vista ecologista. Mala peça al teler, especialment en un moment on la irrupció de posicions irracionalistes és un risc cert. Tals actituds no poder dur més que un desprestigi de la raó. Els problemes estrictament científics poden trobar una resposta des de l’argumentació estrictament racional. Les qüestions polítiques sovint quan s’esclareixen ens porten a un terreny proper al de la religió. Allò que es contraposen són diferents menes de fe, intrínsecament incommensurables.
Fa poc temps en un post advertia de la poca operativitat que la distinció entre religió i filosofia, té quan sortim de la tradició occidental. Aquesta distinció que hom considera sovint essencial, només és operativa dins d’una cultura determinada. Ara mateix, em sembla fins i tot que la distinció és sovint només aparent dins d’Occident. La religió, és a dir el cristianisme, és una clau de volta sense la qual resulten inintel·ligibles una bona part de les nostres filosofies. Això, s’ha demostrat amb escreix en relació a una filosofia com el marxisme, especialment després de la desfeta dels règims de l’Europa de l’Est. No és menys cert del liberalisme, sovint presentat com una teoria econòmica de caràcter natural quan no és gens difícil mostrar el seu caràcter de construcció teòrica realitzada per una visió del món inspirada en una mitologia providencialista.

Bobby

Bobby és el film amb el que Emilio Estevez ha debutat com a director a Hollywood. La pel·lícula explica la història d’una sèrie de personatges que treballen o estan hostatjats a l’Ambassador Hotel de L.A., la nit del dia on es celebraven les eleccions primàries a l’estat de California el 1968; la nit on el senador Robert Kennedy fou assassinat. La pel·lícula esta construïda com algunes pel·lícules de Robert Altman, la més coneguda de les quals és possiblement Short Cuts. Personalment no vaig trobar gaire interessants les històries amb l’excepció de l’esdevinguda a la cuina entre els maltractats cambres mexicans i el cuiner negre, interpretat per Lawrence Fishburne. La resta sembla haver estat inserida només per donar un paper als amics i veïns d’Estevez que intervenen a la pel·lícula. Si des d’un punt de vista dramàtic la pel·lícula no em sembla gaire convincent, si em resultà interessant en la seva vessant política, perquè molt poques vegades he vist exercicis de glorificació d’un polític d’aquesta dimensió. La tesi d’Estevez és que la mort del senador fou, en el sentit més literal del terme, una pèrdua irreparable pel liberalisme americà que des de llavors mai més ha estat capaç de trobar un líder i un referent. Parlar de contrafactuals és un exercici fútil i és difícil de saber, si efectivament hagués guanyat les eleccions, com haguessin evolucionat els Estats Units tot i que em sembla que les raons del gir a la dreta dels vuitanta eren prou poderoses com per pensar que l’acció de Robert Kennedy hagués pogut invertir-les. Tanmateix, com ja he dit, la pel·lícula resulta interessant com a exercici de canonització esquerrana, especialment el final on les imatges dels protagonistes després de l’incident tenen com a fons la veu en off del senador amb un encertat discurs en contra de la violència.

Diplomàcia

Sovint trobo blogs animats per una ideologia propera al neoliberalisme, l’únic “isme” que encara manté una certa aparença de respectabilitat, on es considera diverses solucions per la qüestió de com retallar o disminuir la despesa pública. Amb el màxim esperit de col·laboració en voldria proposar una alternativa a les tòpiques propostes de disminució a la retallada dels serveis públics en Sanitat o Ensenyament: la supressió de tots el cossos diplomàtics. Aquesta idea ens la oferia precisament un diplomàtic britànic la setmana passada a la revista The New Statesman. Hi oferia fins a deu raons de les que la meva memòria només ha retingut dues que em semblen difícilment discutibles: en primer lloc, la manca de propòsit específic. Sembla clar que a hores d’ara és més funcional i fàcil per les diverses administracions el contacte directe, que un ministre francès truqui a l’italià per exemple, que no fer un rodeu absurd per les respectives ambaixades. El segon és la manca de preparació específica del diplomàtics, la preparació dels quals els impedeix sovint una comprensió cabal dels temes més importants a l’intercanvi entre estats. No cal dir res tampoc de la superfluïtat de moltes legacions en el context de la unió europea,ni de l’excessiva proliferació de missions diplomàtiques amb assumptes possibles massa improbables (l’exemple que avui discutíem al cafè era l’ambaixada espanyola a Jamaica, la qual increïblement existeix). Em sembla però que una supressió d’aquesta mena no es produirà mai; encara hi ha masses fills de bones famílies per col·locar!

crisis de la democràcia

Tota societat té dins seu una guerra oberta però larvada entre els rics i els pobres. La democràcia pot desenvolupar-se en aquesta situació però d’una manera limitada. Quan la desigualtat social és massa gran la democràcia es artificial o només virtual. Això no ho digué pas Marx, sinó que ja és una idea clara a Aristòtil i per suposat a Tocqueville. La correlació entre el sentiment de deslegitimació de les nostres institucions i l’augment de les desigualtats socials és un fet que difícilment es pot posar en dubte. La solució que sovint preconitzen els economistes liberals és en el fons utòpica i poc compatible amb allò que sabem de la naturalesa humana, perquè el problema en si no és la pobresa, sinó que altres tinguin uns bens o uns mitjans de vida als que uns altres no poden accedir. La situació actual, tan bé, reflectida al llibre de Lasch, de divorci entre elits i població normal accentua encara més aquesta situació. Un passeig per certs carrers de Londres, on viuen posem per exemple els jamaicans, corrobora aquesta impressió. El mes passat dos nois de color varen ser sentenciat a la màxima pena, cadena perpetua, per un assassinat comés a Kensal Green, la parada després de la meva a la Bakerloo line. Fou un crim sense pietat i a sang freda. La víctima un executiu de segon ordre de la city que per alegria dels diaris sensacionalistes estava a punt de casar-se la setmana següent. Els criminals no eren pobres, en el sentit de tenir cap necessitat vital deficientment coberta i el botí assolit, un mòbil i unes quantes lliures, no era res que estigués fora del seu abast. El fet decisiu és que la víctima plantejà resistència i els nois pensaren que aquesta resistència era una afrontament a la seva autoestima. Resistir-se era negar llur autoritat en el seu territori propi. La manera de satisfer aquesta necessitat és segurament pròpia d’unes ments ben limitades, però ens equivocarem del tot si no pensem que la seva necessitat és ben real.

The revolt of the elites and the betrayal of the democracy

Fa ja un bon grapat d’anys que el Jordi Sales em parlava amb entusiasme d’un llibre anomenat la rebel·lió de les èlits. Pels motius que siguin no me’l va fer arribar mai i no vaig pensar més fins que vaig retrobar-lo a les pàgines d’un altre autor, Michea, el qual considerà com absolutament indispensables els anàlisis de l’historiador social americà. El llibre fou fàcil de trobar a Amazon i m’he dedicat a la seva lectura els darrers dies. Segurament allò que reflecteix més clarament la importància d’aquest llibre és el fet que la seva tesis i la seva anàlisi de la realitat no ha perdut vigència sinó que l’ha guanyada. La idea central està expressada molt clarament en el títol: la democràcia occidental és a hores d’ara una realitat amenaçada per la defecció de les seves elits absolutament alienes a la resta de la població i desinteressada dels afers públics. El seu tema és la crisi d’una democràcia que es veu amenaçada no tant per la desigualtat social, una realitat sempre present, com per la progressiva absència d’espais d’intercomunicació, de llocs on podem escoltar els que són diferent de nosaltres. Un problema que es presenta com polític, però que té arrels fonamentalment epistemològiques; una vegada el coneixement ha estat reduït a ideologia, llavors mirar de convèncer els que pensen diferent no té cap mena de sentit. Per Lasch, la nostra problemàtica s’ha de llegir a partir d’aquesta tensió entre aquests “happy few” que en la seva vida privada adopten uns valors que serien més aviat d’esquerres, i unes classes populars que cada cop més amenaçades per una dinàmica d’exclusió es veuen a vegades inclinades en reacció a posicions com el fonamentalisme religiós. Especialment persuasiva es la seva reflexió sobre el caràcter enganyós de la meritocràcia, la qual és sovint vista com un element igualador però que en realitat més aviat és el contrari, manté unes classes dominats renovades que a més ara es veuen justificades moralment perquè ja no li deuen res a ningú. Es crea així una classe dirigent amb els vicis dels antics aristòcrates però cap de les seves virtuts i entre aquestes mancances no és certament la menor una completa indiferència per la resta de la comunitat, per la seva conciutadania, que és substituïda per un cosmopolitisme que només els relliga a als privilegiats de la seva condició en altres llocs, reflectint de manera una mica irònica l’internacionalisme preconitzat pel moviment comunista. El llibre de Lasch està molt centrat als Estats Units, perquè ell n’era americà, però també perquè malgrat la tendència europea a presentar-nos com mestres i els dubtosos començaments grecs de l’experiència democràtica, només a aquell país hi ha hagut una experiència ininterrompuda de govern democràtic durant més de 200 anys. Especialment interessants són les referències històriques a la preocupació que causà la progressiva emergència d’una classe d’assalariats, treballadors de la indústria als EEUU, que es veia com incompatible amb la democràcia, el remei proposat fou, pensant ja en una direcció meritocràtica, l’escola pública que havia de substituir la frontera com a lloc per fer-se oportunitats.
La situació és més preocupant si considerem que esta totalment imbricada amb la crisi moral que és causa i efecte alhora d’aquest divorci entre elits i realitat. Un consens ètic entorn de valors com la tolerància no és prou fonament per una vida democràtica on les virtuts bàsiques que des d’Aristòtil assenyalaven la formació del caràcter han estat substituïdes per criteris estètics. La indiferència és un perill més gran per la democràcia que la intolerància o la superstició. És una visió empobridora situar com a nucli de la democràcia la defensa de la diversitat, i aquest seria el punt de vista de les esquerres. La creixent apatia, el cinisme imperant, la crisi de la competència són problemes molt més aguts. L’única recepta més o menys universalment admesa, el liberalisme de doble mercat, no és una solució per a Lasch. El punt feble del liberalisme per aquest autor és que la societat liberal no funciona realment tenint com a motor l’interès propi, sinó un interès propi il·lustrat. Quan això no es dona, i aquesta fora la nostra situació, tenim precisament l’estat de les coses present. Si no hi ha il·lustració prèvia, aquesta no pot estar mai fornida pel mercat. En un mon on la riquesa es redueix a l´únic valor no hi possibilitat de reflexió ni il·lustració sobre les virtuts fonamentals. La socialdemocràcia, l’estat, no constitueix però per Lasch l’alternativa, perquè la supressió de la iniciativa individual ha acabat resultant no menys empobridora que l’acció del mercat i sovint ha estat complementària. Finalment Lasch com a solució per una opció que en principi sona molt malament, el populisme, però tal com ell formula sembla més aviat deutora del sentit comú aristotèlic. A la base social hi ha un consens més ampli en moltes qüestions que allò que la ideologització extrema de les elits deixa pensar. El problema fonamental és la separació entre els partits i els punts de vista de la gent ordinària i fins i tot l’experiència de vida de la gent ordinària. La dificultat és que un retorn a les qüestions més bàsiques, que no són segurament el problema dels drets dels homosexuals o de les discussions racials, implica parlar de qüestions de classe social. I això ara mateix no li interessa a la dreta, però tampoc en absolut a l’esquerra.
Si la primera part del llibre descriu els trets generals de la situació, la segona esta dedicada a temes puntuals i clau en la descripció de la decadència del discurs democràtic. El sisè capítol relaciona la decadència de la democràcia amb la desaparició dels tercers llocs on gent diferent es reunia i estava obligada a parlar, un escenari del tot inhabitual a la nostra situació. Aquesta situació ha tingut conseqüències greus especialment dins de l’educació, ja que la desaparició d’aquests llocs ha provat el progressiu tancament de la joventut en Ghettos. Altres capítols tracten el problema racial, l’única solució del qual és el replantejament en termes de classe, la decadència de les escoles públiques, una institució en la que hom veu la solució per a tots els problemes sense però haver-li donat mai massa atenció, l’absència de debat o, dit de manera més precisa, de la confrontació raonada d’opinions, més important per la democràcia que no pas la informació, l’avantatge de la democràcia és ser el règim en principi més educatiu,i finalment la degradació de la universitat. La seva anàlisi en aquest punt és des del meu punt de vista del tot oportuna. Les discussions sobre el cànon i la multiculturalitat han tingut la virtut d’amagat el fet que la universitat cada cop és accessible a grups socials més restringits i que per tant està perdent la seva funció bàsica de contribuir a la democratització de la cultura. Lasch posa especial interès en atacar el mite del caràcter subversiu del radicalisme acadèmic, que no té efectes socials reals i que ha estat molt menys importants a les universitats que el pes de les corporacions, la veritable causa del progressiu desfigurament de l’ensenyament universitari.
La última part, The dark nigth of the soul és una reflexió sobre la religió per mostrar que els diferents substituts proposats per la nostra cultura no suposen una millora especial, sobretot si mirem la religió des d’una perspectiva més ample que no pas la tradicional adoptada pels intel·lectuals, més centrada a la institució que no pas a la vivència

De la naturalesa contradictòria de l'esquerra política

Dedico aquests darrers dies a la lectura del darrer llibre de Michea que vaig trobar tot badant per Barcelona. Ja vaig parlar d’aquest autor comentant el seu llibre sobre l’ensenyament de la ignorància. En aquest el seu objecte és encara més clarament polític. El títol de l’obra és: Impasse Adam Smith. Brèves remarques sur la impossibilité de dépasser le capitalisme sur sa gauche. La lliçó fonamental a extreure és la completa manca de sentit que ara mateix tenen els conceptes de dreta i esquerra (tots dos fruits d’una teorització que depèn més del treball de la segona que de la primera). L’esquerra actual ha estat des de fa un segle, exactament des del cas Dreyffus, el producte d’un pacte circumstancial entre una avantguarda il·lustrada, adoradora incondicional de la noció de progrés, i un moviment obrer que de fet neix com a defensa de les classes populars contra les conseqüències de la modernització. Aquesta contradicció inicial no ha estat aliena a les erràtiques polítiques protagonitzades pels partits d’esquerra quan han tingut el poder, vegi’s l’experiència històrica dels fronts populars, i ha esclatat de manera dramàtica aquests darrers anys amb la pèrdua de suport popular dels partits d’esquerra i el divorci entre aquests possible votants i els seus teòrics representants que no semblen tenir cap interès real a la vida d’aquestes masses populars a les que teòricament volen defensar; un divorci que acaba sovint fent d’aquests polítics els legitmiadors morals de qualsevol destrossa feta en mon de la modernització. Aquesta desintegració de l’esquerra té el seu paral·lel en un caràcter contradictori de la dreta. Si pensem a les obres de Brecht, però també a la retòrica construïda pel Partit Popular o Convergència, els partits de dreta volen jugar la carta de ser el partit conservador i alhora el partit de les polítiques que afavoreixen el progrés econòmic sense adonar-se’n del caràcter contradictori d’aquest intent. Marx tenia raó i el capitalisme és per la seva naturalesa revolucionari. (en el cas de CDC la contradicció és molt palesa perquè és un partit alhora nacionalista i liberal, és a dir defensor d’una cosmovisió on allò que suposa el nacionalisme ha de ser extirpat de soca-rel). Filosòficament la qüestió plantejada per Michea és la de buscar una alternativa a l’homo economicus, o a la seva versió post-moderna, l’home com a consumidor, un individu descendent per via directa del protagonista del Leviatan de Hobbes. El liberalisme és una metafísica que depèn tant de Hobbes com d’Adam Smith. Per això l’antropologia és un element de reflexió important en la mesura en què permet confirmar o refusar la hipòtesis antropològica primigènia. Michea crida la nostra atenció sobre el treball d’antropòlegs com Mauss que han investigat la lògica de la donació i han qüestionat així la hipòtesi fonamental del liberalisme: la idea de l’egoisme primigeni de l’ésser humà. (una altra tasca possible que només indica de passada és una direcció de treball que des de la meva posició subalterna intel·lectualment no puc realitzar però que cada cop veig més necessària: mostrar que una part fonamental del projecte liberal depèn d’una concepció teològica providencialista. Sense aquest ingredient a l’època de la Mort de Déu, el liberalisme econòmic és la forma per excel·lència del nihilisme). El llibre de michea és també una revindicació de la figura de George Orwell, una de les poques persones del segle XX que tingué una consciència clara d’aquesta contradicció inherent a l’esquerra i s’esforça en pensar un socialisme que no respongués a dogmatismes filosòfics, sinó les qüestions que animaren el moviment originàriament, allò que ell anomena “Common decency”; uns mínims ètics que ningú pot refusar sense que li caigui la cara de vergonya, els mateixos arguments amb els que Sòcrates feu avergonyir Cal·licles un liberal “avant la lettre”. Un home instintivament allunyat del socialisme científic on veia evidents paranys i defensor d’un programa minimalista però indiscutible: la millora de la condició humana sense el trencament amb aquesta “Common Decency”. Un altre de les seves referències fonamentals és el sociòleg americà Christopher Lasch que tant favorablement impressionà el Jordi Sales, quan el llegí, fa uns quants anys (michea ha prologat l’edició francesa dels seus llibres). És la reflexió d’aquest autor precisament la que constitueix el fonament de la crítica al pretès caràcter reaccionari del capitalisme.

L'enseigment de l'ignorance et ses conditions modernes

L’ensenyament de la ignorància i les seves condicions modernes és el títol de l’assaig del professor Michea sobre l’evolució de la situació educativa francesa als darrers vint anys. Cal dir que qui refusi d’entrada les visions conspiratòries de la història probablement no es sentirà gaire còmode amb aquest llibre. Tanmateix, aquesta no sols és una hipòtesis plausible, sinó que, més enllà del llibre de Michea, en tenim alguna constatació empírica, com a mínim que alts càrrecs del Departament d’Ensenyament veien a finals del vuitanta com un problema que masses fills d’obrers anaven a la universitat. El context on s’analitza aquesta evolució és polític i per això el text de Michea es pot qualificar també d’assaig antiliberal, cosa que el fa simpàtic pels que com jo comencem a estar cansats d’aquest estat de perpètua innocència dels que es declaren liberals (expressat en episodis grotescs com el de la sra Aguirre exigint a Zapatero disculpes pel Gulag). Malgrat el seu odi a l’esquerra, els liberals comparteixen aquest tret amb els seus antagonistes, potser perquè molts d’ells han passat directament d’un radicalisme a l’altre.
Com hom sap el liberalisme és una teoria basada en una ficció antropològica que amb més o menys fortuna és la que origina el contracte social. El individu humà és un ser naturalment egoista y calculador, d’això se’n diu racional. Només el mou el seu benefici personal i la seva autenticitat pressuposa el deslliurament dels prejudicis que el duen a tenir sentiment de pertinença, d’afiliació o d’arrelament. L’objectiu últim de totes les modificacions del programa educatiu ha consistit en fer d’aquest individu més o menys mític, el prototip de l’home futur, dubtosament ciutadà i ben segur consumidor. Una idea filosòfica oposada al logos antic i que potser troba la seva màxima expressió a la reflexió de Hume, que no és irracional preferir la destrucció del món a una rascada als meus dits. De fet, un anàlisi d’una societat com l’americana o en part la britànica, permeten considerar la hipòtesi que un triomf del liberalisme equival a la instauració d’un segon estat de naturalesa. Aquest és l’objectiu final de les propostes de reforma de l’escola. Per Michea el capitalisme evolucionà en un marc on els seus principis convivien amb una sèrie de conceptes més o menys tradicionals i fonamentats en altres arrels diferents que feien un paper fonamentador i d’alguna manera permetien el desenvolupament del capitalisme (les que permetien en general la presència de funcionaris no corruptes). Maig del 68, suposà la destrucció per arcaiques de les bases d’aquesta moral, d’allò que Orwell anomenava la common decency, i per tant la possibilitat d’abolir tots els obstacles al poder sense replica de l’economia. Aquest és l’origen de tots els processos d’innovació pedagògica que començaren llavors. El desmantellament dels nostres sistemes educatius no es pot entendre en desconnexió del fet que per funcionar l’economia actual, la major part de població mundial (un 80%) és redundant. La conclusió és que l’ensenyament que cal és un que mantingui a aquesta població redundant, que som quasi tots, en un estat de diversió que no causi grans problemes. Un dels elements fonamentals d’aquest programa és la dissolució de la lògica, quelcom que ja havia advertit Debord als seus anàlisis sobre la societat de l’espectacle i que de fet es realitza amb molt èxit a les nostres institucions d’ensenyament.
Acabo aquest bloc (el cap de setmana seguiré amb algunes idees del llibre) amb la conclusió exposada pel seu autor (tradueixo del francès):
L’actual crisis de l’escola, de la qual el públic pren progressivament consciència, s’ha d’entendre fonamentalment com l’efecte que es perllonga d’una situació contradictòria. D’una banda, l’escola, perquè és la peça central del dispositiu “republicà”,- és a dir, d’una època on el mercat auto-regulat no estava en disposició de disposar la totalitats de les coses a les mesures de les seves lleis-, resulta ser un dels darrers lloc oficial on subsisteixen – al costat d’hàbits i estructures perfectament absurdes-, veritables fragment d’esperit no- capitalista i algunes possibilitats reals de transmissió del saber així com una part de les virtuts sense les que no en pot haver una societat decent. D’altra banda, sota l’onada de les reformes liberals-libertàries, la institució tendeix mecànicament a esdevenir el conjunt integral dels diferents obstacles materials i morals amb els que un ensenyant està obligat a enfrontar-se si té la desgràcia d’obstinar-se per una estranya perversió, a voler transmetre una miqueta encara d’il·lustració i civilitat; una tal contradicció només pot originar un clima molt negatiu, i de fet, aquest clima cada dia esdevé una mica més irrespirable.

lliure mercat

Si Deu ha mort, llavors que no em parlin tampoc de lliure mercat

personal report

He passat la tarda fent informes per les universitats angleses i ha estat una tarda bastant empipadora. Probablement fent aquesta mena de tasques és quan millor es poden copsar algunes diferencies culturals. Al Regne Unit no hi ha selectivitat ni res que s’assembli. Al començament del darrer any del cicle de dos que equival al nostre batxillerat, els alumnes inicien el seu procés d’admissió que consisteix en una mena d’autopresentació on ells fan un informe explicant perquè volen estudiar aquells estudis en una universitat determinada i després fan una entrevista d’admissió amb un membre de la universitat que és el moment realment definitiu. El centre intervé fent un informe sobre l’alumne que ha d’arribar a la universitat abans de l’entrevista. És això el que he fet aquesta tarda. És evident que molts trobaren avantatges a aquest sistema, però, el fet cert és que jo em sento prou incòmode, especialment pel fet que d’alguna manera allò que es jutja és, tot i que no només, la personalitat dels meus alumnes i no tinc gaire clar des d’on es pot fer aquest judici, sinó és des de la base de quelcom que potser no deixa de ser en algun sentit prejudicis. Allò cercat és un estil de persona en molts cassos i aquesta és una idea que aplicada a fons pot ser ella sola la causa de l’esfondrament d’un sistema educatiu. El problema però s’aclareix des d’una perspectiva política. La funció de la universitat a un país com aquest havia estat la de fer la classe dirigent de l’imperi i això s’ha mantingut fins i tot quan no hi ha imperi i l’accés a la Universitat havia esdevingut gairebé massiu, tot i que com passa a l’estat espanyol aquesta tendència comença a canviar en el Regne Unit i estudiar a la universitat és cada cop més un destí plausible només per als nens de casa bona. Potser és una conseqüència de les meves influències jacobines, però un examen objectiu, impersonal i igual per a tothom, on no saps si el candidat es gras o prim, pàl·lid o morenet, s’adiu molt més amb el meu sentit de la justícia. En tot cas el sistema és molt revelador del tarannà anglo-saxó. Especialment pel seu fonament en una noció tan fonamental a la filosofia lockeana com la de confiança. Si el nostre escenari social i polític deixa algun marge per a nocions com aquesta no és però del tot clar. Com ja he dit alguna vegada, cal encara pensar a fons les contradiccions que ha generat el desenvolupament del projecte polític del liberalisme.