Common decency?

Orwell escrigué que cap persona decent pot prendre’s de gust un àpat mentre vegi o sàpiga que hi ha un nen pidolant pa a l’altra banda de l’aparador de l’establiment. És una observació a la qual no se li pot fer cap retret des d’un punt de vista moral, però potser no del tot acord amb la tendència humana a trobar una satisfacció no en els objectes mateixos quan en posseïm, sinó a la privació que els altres experimenten llavors. Parlar de nens, no canvia gaire perquè per a una bona part de l’humanitat els nens són simplement un objecte més de possessió, diferents només perquè el procés d’adquisició acostuma a ser una mica particular i pel que es veu a algunes clíniques de l’Espanya franquista ni tan sols això.

Mr. Deeds goes to town

Després de l’èxit aclaparador d’It Happened one nigth el següent film de Capra fou Mr. Deeds goes to Town. Les coses havien canviat. Tornava a tenir una estrella de primer ordre, però ara no com a conseqüència d’un càstig, sinó perquè quasi tothom volia treballar amb el director que havia batut tots els records a la cerimònia de lliurament dels oscars. Fou també la primera vegada que Cohn li permetia tenir el seu nom per damunt del títol. Hi trobà dos actors principals amb els que comptaria més en el futur, tant Gary Cooper com Jean Arthur i seguí comptant amb Robert Riskin, el qual considerava que aquesta era la millor pel·lícula que havia escrit per Capra. Él canvi des d’It happened one nigth és palès. La primera pel·lícula fa una observació aguda de la realitat americana, però la segona fa un pas més enllà i defineix ja la intenció capriana d’utilitzar el cine per desvetllar la consciència social del poble americà. De fet, el film fou molt ben rebut per les revistes d’esquerra americanes, les quals alabaren el respecte i l’autenticitat amb la que els treballadors eren mostrats al film.

A hores d’ara el missatge interessarà més o menys però el film segueix sent excel·lent ho és a la primera part, quan descobrim la gran ciutat des de la mirada honesta i noble del jove provincià interpretat per Cooper. Cooper, Mr. Deeds, fa turisme però aquesta no és la raó del seu viatge sinó fer-se càrrec d’una herència de vint milions de dòlars. Mentre veu la ciutat ha d’aprendre sobre la marxa a esquivar els paràsits, els aprofitats i els periodistes que el defineixen com el noi ventafocs. Coneix també una noia de la ciutat, la qual però no és el que sembla, sinó la més intrèpida i cínica dels periodistes. Quan ho descobreix i fastiguejat vol abandonar-ho tot un obrer aturat que assalta la seva casa li fa repensar-s’ho i decideix donar la seva fortuna als aturats. Sempre m’ha agradat de Capra la seva facilitat per modificar radicalment la modalitat de les seves pel·lícules canviant del tot el registre i el gènere. Aquesta és la la base de l’excel·lència d’It’s a wonderful life i es fa palesa en aquesta escena. El obrer sembla venir d’una altra pel·lícula, però el canvi acaba sent del tot convincent. La millor part del film és però la seva culminació. Denunciat per la part de la família desheretada ha de sotmetre´s a un tribunal que ha de pronunciar-se sobre la seva capacitat mental. Deprimit Mr. Deeds refusa parlar i a tenir defensa, amb la qual cosa el triomf dels acusadors sembla inevitable. L’escena és llarga i creà una gran tensió, tot esperant que Mr. Deeds es decideix a parlar, quan finalment ho faci, assumint ell mateix la seva defensa, imposarà el seu sentit comú i la seva honradesa en la que possiblement és la celebració més joiosa i reeixida de la Common Decency mai feta a una pel·lícula americana.

It happened one nigth

Dimecres començava un curs al BFI anomenat Frank Capra’s lost american Horizon. M’hi vaig apuntar ja fa un temps. Dimecres també hi havia vaga de metro, cosa que vaig oblidar del tot, feliç amb les meves coses i que va causar la meva entrada amb un retard de vint minuts. Passaven una escena d’It happened one nigth. Minuts després em vaig adonar que no era un escena sinó que estaven projectant It Happened one nigth. Un cop caigudes les muralles de Jericó, els llums es van encendre i la gent abandonà pacíficament la sala. Cap senyal de Mr. Bischmeyer el professor encarregat d’impartir el curs. Espero que estigui sà i estalvi.

Parlaré doncs d’It Happened one nigth, pel·lícula que no havia vist des de fa molts anys i que per molts motius és un dels títols més fonamentals del cine americà. Film fundador de la branca del gènere còmic potser més brillant de la història del cine, “la screwball comedy”. També un dels títols definidors de la categoria definida per Cavell de "comedies of remarriage" i finalment el començament de la glòria absoluta viscuda pel seu realitzador, Frank Capra, des de la seva estrena fins al començament de la segona guerra mundial, quan fou l’únic cineasta en conquerir el privilegi de tenir el nom damunt del títol. El curs i la retrospectiva que el BFI dedica a Capra em donaran l’oportunitat de parlar més del realitzador italo-americà. Pel que fa al film, només dir que la importància esmentada és justa i que els 76 anys passats des de la seva realització no són cap obstacle per a passar una bona estona. L’autobiografia de Capra explica amb escreix les dificultats i les precarietats amb les que fou rodat i això contrasta amb la perfecció de l’obra final. Els protagonistes estan molt bé, en tots dos casos feien potser el paper de la seva vida, però allò meravellós és la resta dels actors, fins els més petits figurants tots semblen divertits sense, aparentment, fer cap gran esforç. El film és d’un dinamisme sorprenent, testimoni de la rapidesa amb la que Hollywood supera els problemes tècnics derivats de l’adveniment del sonor. El contrast amb allò que oferiria una realitzador banal, com ara el d’una comèdia actual, és molt palès. Ellie, la protagonista interpretada per Claudette Colbert, és indubtablement una pija, però a la perspectiva de Capra això no obsta per a que pugui ser alguna cosa més: un ser humà transformat finalment per les seves capacitats i les seves ganes d’aprendre. El fonament de la més bonica de les històries possibles.

Otrwell anarquista conservador

Llegeixo un llibre de Michea que vaig trobar a Barcelona el Nadal passat, Orwell anarchiste tory, el qual constitueix el primer dels volums que el pensador francès ha dedicat a l'escriptor britànic. Com que els he llegit en ordre invers al publicació, i suposo d'escriptura, el text no aporta gaire novetats. M'agrada però la revindicació del conservadorisme que porta el títol, perquè cada cop crec més que efectivament una posició decent, passa per l'assumpció d'un conservadorisme mínim, l'indispensable a reconèixer que quatre mil anys d'història han produït coses dignes i bones; això no és un obstacle, fins i tot pot ser un incentiu, per propugnar un canvi radical de la realitat. La conseqüència de prescindir-ne és forçosament el progressisme sense direcció i finalment el nihilisme.

Tanmateix apareixen nocions importants i de com de passada, Michea identifica la dificultat principal per definir un programa polític d'esquerres o simplement ser, d'una manera coherent, d'esquerres: la mort absoluta de la cultura popular substituïda pels productes de la cultura de masses. L'àmbit de la cultura on aquest procés ha tingut lloc de manera molt clara és segurament el de la música, com queda clar en un moment on ha desaparegut tota forma de música popular.

Prou intreressant també és l'anàlisi que clou el llibre dedicat a 1984, especialment la valoració que es fa del seu protagonista. Una lectura ràpida, o potser massa influïda per la lectura "americana" del llibre que el redueix a escrit anticomunista, tendeix a fer una valoració positiva, per heroíca, del personatge de Winston Smith. Michea argumenta en canvi que la seva és una revolta alienada inspirada no tant per una posició de veritable indignació moral com pel ressentiment. Des d'aquesta perspectiva 1984 no acaba només a la denuncia del comunisme, sinó a la inanitat d'un cert activisme d'esquerres. El moment clau per veure aquest fet és l'entrada de Winston i Julia a la "Fraternitat"

De la décence ordinaire

De la décence ordinaire llibre de Bruce Degout és una aportació més a l’intent de donar-li un lloc al pensament d’Orwell dins de la discussió sobre la situació moral contemporània. Això passa per vèncer algunes dificultats bàsiques: Orwell no és evidentment l’autor d’una obra sistemàtica des del punt de vista teòric, i d’altra banda la seva reconsideració significa implícitament la recuperació d’alguns punts de vista de la mena que, segons em varen dir a la facultat quan era jovenet, estaven del tot finiquitats com el iusnaturalisme o la seva versió escèptica, que és l’emotivisme moral. En qualsevol cas la finalitat d’aquesta operació seria obrir la fonamentació d’una possible alternativa a les visions depriments de l’home que ha acabat fonamentant la filosofia moderna: l’egoïsme pur del model liberal, i també del marxista, i la voluntat de domini nietzschiana, tot reivindicant les qualitat morals que es poden trobar a la vida ordinària, una garantia contra les polítiques de la violència, fundada en la convicció que la vida mereix d’ésser viscuda (una obvietat que és ben, però perillosa d’oblidar com s’esdevé sovint).
Potser la idea més interessant del llibre està manllevada del filòsof americà Stanley Cavell, el qual relaciona aquesta acceptació de la vida ordinària amb l’acceptació kantiana de la finitud, fonament d’una praxi política modesta però efectiva que no cerca la millora de la humanitat, sinó simplement millores plausibles de les condicions d’existència (una altra qüestió és la de si potser ja és tard per acontentar-se amb allò merament plausible). En paraules del mateix Orwell:
Ésser humà consisteix essencialment a no cercar la perfecció, a estar de vegades disposar a cometre pecats per lleialtat, a no dur l’ascetisme fins al punt que fa les relacions amistoses impossibles i a acceptar finalment el ser vençut i trencat per la vida cosa que és el preu inevitable de l’amor dispensat a d’altres individus.
El revers de la reivindicació moral de l’home ordinari és la idea, sovint palesa a Orwell de la poca vergonya dels intel•lectuals, relacionada certament amb la seva biografia, no deixa de ser des del meu punt de vista un corol•lari d’allò que hauria de suposar ser un filòsof, si figures com Plató o Descartes poden tenir un cert pes en aquesta qüestió. En tot cas el punt de vista d’Orwell és que la fascinació de l’intel•lectualitat pel comunisme no te relació amb cap ideal igualitari sinó amb la possibilitat d’efectuar un ràpid ascens social i això no sembla estar desmentit pels fets.
Per Begout les indicacions vagues d’Orwell poden ser sistematitzades en quatre regles fonamentals que serien les línies generals de definició del socialisme orwellià:
1. Respecte de les regles fonamentals de les llibertats individuals de la tradició liberal en un sentit de respecte a la vida privada.
2. Restringir les desigualtats polítiques, socials, econòmiques i culturals. No tant en el sentit de suprimir les diferències com en el d’establir una igualtat proporcional que eviti que algú pugui sentir-se humiliat pel no reconeixement de la seva aportació a la societat.
3. Respecte al codi moral immanent i prejurídic que forma la base de tota relació social.
4. La renuncia a la perfecció, és a dir ,a la imposició de qualsevol ideal de vida.
Aquesta mena de programa té riscos evidents dels que Orwell era conscient i dels que si, potser no sempre va poder defugir, sempre en va tenir consciència. Una idea per acabar, aquesta reflexió política trobà la seva millor expressió a l’epíleg de 1984 amb la formulació de la neollengua, la qual és alhora i, això ens diu molt de l’actualitat d’Orwell, un llenguatge apte pel totalitarisme i també per la gestió.

Weltanschaung i canvi climàtic

Vaig llegir, amb interès però sense gaire sorpresa, el magnífic post del Ramon de fa uns dies sobre Xavier Sala i el canvi climàtic. Avui hi ha un altre que he descobert a l’institut, però que no he pogut llegir encara. Ho faré aquesta tarda. Entre mig vaig trobar un article d’un ecologista anglès, Mark Lynas, que em sembla que afegeix alguna cosa interessant a la qüestió:
While my latest book, Six degress, is a review of the science, and is in my opinion an honest assesment of the state of he expert literature, I cannot deny that my concern about global warming is rooted in a world-view that sees a planet overexploited by humans, and that this world-view predates any knowledge I now have about climatology.
Sembla clar i fàcil el contrast entre aquesta honestedat, que respon un ideal molt anglosaxó, i l’actitud de murri que es pot desprendre de les manipulacions fetes per l’economista català. No és però això el fet que més m’interessa, sinó subratllar un fet evident però sovint poc tingut en compte i que acaba distorsionant el debat sobre el canvi climàtic: el seu caràcter polític, ideològic i finalment filosòfic. Els fets només interessen en quant serveixen una visió del món plenament preconcebuda. Aquest és un fet usual a la retòrica argumentativa dels nostres dies. Com diu el mateix Lynas, cap creacionista està interessats en realitat a com funcionen els ulls. Si algú fos capaç de descriure amb absoluta precisió el mecanisme d’evolució que formà l’ull, se n’oblidarien i passarien a parlar d’altra cosa.
La visió del món de Lynas és evidentment tan legitima com la que té Sala Marti i que el porta a distorsionar de manera palesa, l’informe que pretén explicar objectivament. Allò deshonest i il·lícit és segurament l’intent de conferir a la pròpia posició una cientificitat i objectivitat que no té. Això és el que ha intentat Sala i Marti i el que ben segur podem trobar a múltiples exposicions fetes des d’un punt de vista ecologista. Mala peça al teler, especialment en un moment on la irrupció de posicions irracionalistes és un risc cert. Tals actituds no poder dur més que un desprestigi de la raó. Els problemes estrictament científics poden trobar una resposta des de l’argumentació estrictament racional. Les qüestions polítiques sovint quan s’esclareixen ens porten a un terreny proper al de la religió. Allò que es contraposen són diferents menes de fe, intrínsecament incommensurables.
Fa poc temps en un post advertia de la poca operativitat que la distinció entre religió i filosofia, té quan sortim de la tradició occidental. Aquesta distinció que hom considera sovint essencial, només és operativa dins d’una cultura determinada. Ara mateix, em sembla fins i tot que la distinció és sovint només aparent dins d’Occident. La religió, és a dir el cristianisme, és una clau de volta sense la qual resulten inintel·ligibles una bona part de les nostres filosofies. Això, s’ha demostrat amb escreix en relació a una filosofia com el marxisme, especialment després de la desfeta dels règims de l’Europa de l’Est. No és menys cert del liberalisme, sovint presentat com una teoria econòmica de caràcter natural quan no és gens difícil mostrar el seu caràcter de construcció teòrica realitzada per una visió del món inspirada en una mitologia providencialista.

més sobre la common decency

Al fil d’allò apuntat pel Ramon sobre la common decency, voldria tornar sobre aquesta noció. Per Orwell, la common decency fora el nucli central d’un pensament socialista. Això des d’un cert punt de vista és del tot supressiu. No és gens difícil trobar exemples de personatges de l’esquerra que són l’antitesi d’aquesta actitud, començant pel recent exemple de la tinent d’alcalde que es declara antisistema quan ningú no pot ja recordar els anys que porta viatjant en cotxe oficial. El fet és conegut però em sembla revelador de l’equívoc constant entorn d’allò que suposa l’esquerranisme en general i el socialisme en particular. Orwell està evidentment referint-se un socialisme que té les seves arrels a un ideal moral. Però ell mateix remarcà que la major part dels socialistes són ben aliens a aquestes raons, pel contrari el socialista típic té com a motiu més fonamental: “a hypertrophied sense of order. The present state of affairs offends them not because it causes misery; still less because it makes freedom impossible, but because is untidy”[1]. Evidentment aquesta motivació era igualment valida pels que optaren pel feixisme i això seria un fonament més pels que defensen l’equivalència de tots dos extremismes. Vol dir això que, com sovint llegeixo, a blocs i publicacions més o menys dretanes, hi ha la mateixa obligació de demanar perdó pels que foren feixistes que pels comunistes-stalinistes? No ho veig pas del tot clar. Em sembla indiscutible que no vaig gaire diferència en el cas de la gent de la que parla Orwell. (Simone de Beauvoir o Sartre posem per cas) i els feixistes, però el treballador a l’atur de Poble Nou o de l’East End a la dècada dels trenta em sembla que és una altra cosa . No sembla equitatiu fer com si no existís l’altre arrel dels moviments socialistes, la relacionada amb la common decency, la lluita contra les injustícies flagrants que foren ben definitòries de les societats europees. Hi ha un cert cinisme en exigir el perdó de gent que lluitaren pura i simplement, amb més o menys encert, més o menys inconsciència, per la seva supervivència
FILMOSOFIA
[1] Orwell’s England, p.179

Més sobre l'ensenyament de la ignorància

Introdueixo algunes idees del llibre de Michea que m’havien semblat interessants de retenir, però que eren prescindibles per explicar les línies generals del seu argument. En primer lloc, l’explicació de per què cert art popular de l’època prèvia al 68, en concret cita els films de Ford, Hawks i Capra, i la música d’Ellington i Bassie, conserva encara una màgia inimitable. Aquests artistes i el seu treball representarien un compromís entre una llibertat assumida com a valor positiu i la”common decency” de la que parlàvem en el bloc anterior; són expressions d’un breu i fugisser moment de plenitud. Des d’un punt de vista proper als temes pedagògics, Michea adverteix que la desaparició dels valors de l’esforç i de l’ascesi és un fenomen arrelat a l’escola, però totalment absent d’altres camps, especialment el de l’esport. El rigor pedagògic absent de les escoles es manté als esports i aquí la procedència popular dels alumnes no és pas mai considerada com a un obstacle. Una reflexió segurament ben il·lustrativa de quins són els valors que realment tenim, els que no estan en crisis. Michea, també tracta una qüestió sobre la que vaig reflexionar fa tres anys a meu treball sobre el malestar de l’ensenyament, allò que aleshores anomenava el mite de la màquina sàvia, el qual òbviament no és un mite innocent, sinó part d’una estratègia de desmantellament de les possibilitats de resposta social; la seva critica s’arrela en una consideració del fet educatiu que té una arrel platònica. No hi ha educació sense erotisme i l’erotisme passat pel mecanicisme és una cosa rara i presumiblement trista.
La darrera part del llibre són un conjunt de notes dedicades a reflexionar sobre alguns aspectes filosòfics i sociològics que sortien de resquitllada, tot desenvolupant l’argument principal. Molt interessants són les seves consideracions sobre la caillera, el nom que es donen a si mateixes les bandes violentes que exerceixen el control dels barris marginals. Michea refusa les explicacions tradicionals basades en l’atur i en la crisi dels valors, per considerar que en aquest fenomen hi ha una nova relació dels subjectes amb la llei, fonamentada a la lògica del capitalisme consumista i de la seva corresponent cultura liberal-libertària. Un altre apèndix explica les regles bàsiques del civisme com una resposta a l’element dissolvent de la societat que suposa l’aparició del diners. Caràcter dissolvent conseqüència del fet que els diners trenca amb la forma d’estructuració més bàsica de les societats que és l’intercanvi de dons, cosa que permet tot sigui dit de passada, l’aparició de la individualitat i la intimitat. Altres idees, el caràcter antipopular i de liquidació de l’esquerranisme de maig del 68, són ben conegudes tot i que sempre és agradable trobar gent amb la que compartir conclusions.