Ball of fire

Dimarts al BFI aprofito la meva primera oportunitat per veure un dels títols de Hawks i veig Ball of Fire, la comèdia que Hawks va rodar el 1941 amb un guió de Billy Wilder. Amb una mica menys de fama que les altres comèdies (no hi és Cary Grant substituït per un eficaç Gary Cooper) el film però no resulta menys divertit. De fet, m’ho vaig passar molt bé veient-lo des de el primer pla del film mostrant-nos els seus protagonistes passejant per Central Park. Com es sabut la pel·lícula és una versió de Blancaneus i els sets nans on el nans són un grup d’intel·lectuals reclosos a una casa de New York per escriure una enciclopèdia, Blancaneus una cantant de cabaret interpretada per Stanwick i el príncep blau és el més jove dels nans un lingüista interpretat per Gary Cooper, que la troba quan surt al carrer per fer una investigació de camp sobre slang ja que després de vuit anys de reclusió la seva documentació està del tot caducada. No hi ha bruixes sinó una banda de gangsters que tenen que amagar la noia fins que pugui casar-se amb el seu cap, cosa que li impedirà ser testimoni legal. Els gangsters tenen noms improbables com Joe Lilac, Dana Andrews , o Duke Pastrami, el sempre inquietant Dan Duryea. Els professors són altres actors de caràcter com Oscar Homolka o Henry Travers, l’àngel d’It is a wonderful life.

Hawks es venia només com un productor d’entreteniment però no és difícil detectar les seves inquietuds. Com Bringing up Baby la comèdia està estructurada des de l’oposició entre la ment i el cos o una opció de vida intel·lectual enfront d’una lúdica i instintiva. Potser per la personalitat del guionista, Ball of fire és una pel·lícula més moderada on l’instint possiblement guanya però no per golejada com a la pel·lícula anterior. A Ball of fire hi ha una reeducació del protagonista, pero Stanwick, a diferència de Hepburn, també modifica la seva personalitat i guanya en maduresa i responsabilitat. Comptat i debatut potser hi ha menys moments d’hilaritat, però alguns dels que té són del tot memorables, com la conga que Sugarpuss, aquest és el nom de la protagonista, ensenya a ballar als professors. És remarcable la capacitat de Hawks per poder mostrar a la vegada el caràcter ridícul de les accions d’uns personatges i la seva dignitat com a caràcters. La pel·lícula fou fotografiada per Gregg Toland llavors en el seu millor moment cosa que es reflecteix en algunes escenes nocturnes realment memorables.

Mr. Deeds goes to town

Després de l’èxit aclaparador d’It Happened one nigth el següent film de Capra fou Mr. Deeds goes to Town. Les coses havien canviat. Tornava a tenir una estrella de primer ordre, però ara no com a conseqüència d’un càstig, sinó perquè quasi tothom volia treballar amb el director que havia batut tots els records a la cerimònia de lliurament dels oscars. Fou també la primera vegada que Cohn li permetia tenir el seu nom per damunt del títol. Hi trobà dos actors principals amb els que comptaria més en el futur, tant Gary Cooper com Jean Arthur i seguí comptant amb Robert Riskin, el qual considerava que aquesta era la millor pel·lícula que havia escrit per Capra. Él canvi des d’It happened one nigth és palès. La primera pel·lícula fa una observació aguda de la realitat americana, però la segona fa un pas més enllà i defineix ja la intenció capriana d’utilitzar el cine per desvetllar la consciència social del poble americà. De fet, el film fou molt ben rebut per les revistes d’esquerra americanes, les quals alabaren el respecte i l’autenticitat amb la que els treballadors eren mostrats al film.

A hores d’ara el missatge interessarà més o menys però el film segueix sent excel·lent ho és a la primera part, quan descobrim la gran ciutat des de la mirada honesta i noble del jove provincià interpretat per Cooper. Cooper, Mr. Deeds, fa turisme però aquesta no és la raó del seu viatge sinó fer-se càrrec d’una herència de vint milions de dòlars. Mentre veu la ciutat ha d’aprendre sobre la marxa a esquivar els paràsits, els aprofitats i els periodistes que el defineixen com el noi ventafocs. Coneix també una noia de la ciutat, la qual però no és el que sembla, sinó la més intrèpida i cínica dels periodistes. Quan ho descobreix i fastiguejat vol abandonar-ho tot un obrer aturat que assalta la seva casa li fa repensar-s’ho i decideix donar la seva fortuna als aturats. Sempre m’ha agradat de Capra la seva facilitat per modificar radicalment la modalitat de les seves pel·lícules canviant del tot el registre i el gènere. Aquesta és la la base de l’excel·lència d’It’s a wonderful life i es fa palesa en aquesta escena. El obrer sembla venir d’una altra pel·lícula, però el canvi acaba sent del tot convincent. La millor part del film és però la seva culminació. Denunciat per la part de la família desheretada ha de sotmetre´s a un tribunal que ha de pronunciar-se sobre la seva capacitat mental. Deprimit Mr. Deeds refusa parlar i a tenir defensa, amb la qual cosa el triomf dels acusadors sembla inevitable. L’escena és llarga i creà una gran tensió, tot esperant que Mr. Deeds es decideix a parlar, quan finalment ho faci, assumint ell mateix la seva defensa, imposarà el seu sentit comú i la seva honradesa en la que possiblement és la celebració més joiosa i reeixida de la Common Decency mai feta a una pel·lícula americana.