Mr. Deeds goes to town

Després de l’èxit aclaparador d’It Happened one nigth el següent film de Capra fou Mr. Deeds goes to Town. Les coses havien canviat. Tornava a tenir una estrella de primer ordre, però ara no com a conseqüència d’un càstig, sinó perquè quasi tothom volia treballar amb el director que havia batut tots els records a la cerimònia de lliurament dels oscars. Fou també la primera vegada que Cohn li permetia tenir el seu nom per damunt del títol. Hi trobà dos actors principals amb els que comptaria més en el futur, tant Gary Cooper com Jean Arthur i seguí comptant amb Robert Riskin, el qual considerava que aquesta era la millor pel·lícula que havia escrit per Capra. Él canvi des d’It happened one nigth és palès. La primera pel·lícula fa una observació aguda de la realitat americana, però la segona fa un pas més enllà i defineix ja la intenció capriana d’utilitzar el cine per desvetllar la consciència social del poble americà. De fet, el film fou molt ben rebut per les revistes d’esquerra americanes, les quals alabaren el respecte i l’autenticitat amb la que els treballadors eren mostrats al film.

A hores d’ara el missatge interessarà més o menys però el film segueix sent excel·lent ho és a la primera part, quan descobrim la gran ciutat des de la mirada honesta i noble del jove provincià interpretat per Cooper. Cooper, Mr. Deeds, fa turisme però aquesta no és la raó del seu viatge sinó fer-se càrrec d’una herència de vint milions de dòlars. Mentre veu la ciutat ha d’aprendre sobre la marxa a esquivar els paràsits, els aprofitats i els periodistes que el defineixen com el noi ventafocs. Coneix també una noia de la ciutat, la qual però no és el que sembla, sinó la més intrèpida i cínica dels periodistes. Quan ho descobreix i fastiguejat vol abandonar-ho tot un obrer aturat que assalta la seva casa li fa repensar-s’ho i decideix donar la seva fortuna als aturats. Sempre m’ha agradat de Capra la seva facilitat per modificar radicalment la modalitat de les seves pel·lícules canviant del tot el registre i el gènere. Aquesta és la la base de l’excel·lència d’It’s a wonderful life i es fa palesa en aquesta escena. El obrer sembla venir d’una altra pel·lícula, però el canvi acaba sent del tot convincent. La millor part del film és però la seva culminació. Denunciat per la part de la família desheretada ha de sotmetre´s a un tribunal que ha de pronunciar-se sobre la seva capacitat mental. Deprimit Mr. Deeds refusa parlar i a tenir defensa, amb la qual cosa el triomf dels acusadors sembla inevitable. L’escena és llarga i creà una gran tensió, tot esperant que Mr. Deeds es decideix a parlar, quan finalment ho faci, assumint ell mateix la seva defensa, imposarà el seu sentit comú i la seva honradesa en la que possiblement és la celebració més joiosa i reeixida de la Common Decency mai feta a una pel·lícula americana.