The Catastrophe of succes

The Catastrophe of succes és el títol de la biografia de Frank Capra que Jim McBride va publicar al començament dels 90. El llibre va aparèixer deu anys després de la publicació de l’autobiografia de Capra, The name above the title i n’és un complement indispensable. La meva primera impressió en llegir el llibre de Capra és que el relat era com una de les seves pel·lícules. De fet en molts aspectes era molt més imaginativa.

Hi ha tres aspectes que distorsionaven el relat de Capra. El primer fa referència als seus anys de formació. Hi ha nombroses inexactituds que no són casuals sinó que estan destinades a fabricar el seu mite de “self made man”. La seva família no era completament analfabeta. Ho era el seu pare, però no pas la seva mare i, allò que és més important, encara que sigui cert que la seva mare no va contribuir gens a la seva educació, això no és cert de la resta de la família, molt extensa seguint el model sicilià, que va fer el possible perquè el noi, destinat a pasturar cabres si hagués restat a Sicília, pugues anar a Caltech i graduar-se a aquesta universitat californiana.

El segon bloc de falsedats té relació amb l’època daurada de la dècada dels trenta. Tots els records de Capra apunten a fonamentar la seva, original i egocèntrica, revindicació de la política d’autors. Aquesta teoria és problemàtica per a quasi qualsevol pel·lícula i el cas de Capra no és una excepció. La minimització de la importància i el treball de Riskin és constant. Així tampoc és molt just el tractament de Harry Cohn, el qual és presentat per Capra com un obstacle per la seva creativitat quan de fet Cohn va proporcionar una Capra una autonomia molt superior a la que tenien els contractats d’altres estudis.

La divergència més interessant però és en el relat del període de decadència artística de Capra després de l’estrena, i el fracàs, de It is a wonderful life. El llibre de Capra cita moltes causes històriques i personals però eludeix parlar de la principal: Capra passà a formar part de les llistes negres, essent assenyalar com a comunista o company de viatge dels comunistes. No és estrany que aquest fet descol·loqués Capra, seguidor a totes les eleccions del partit republicà. Com molts d’altres, Capra se’n sortí de l’única manera possible: donant noms d’antic col·laboradors que eren militants del partit comunista (entre els quals hi era Michel Wilson que havia treballat amb ell a It is a wonderful life i que pocs anys després guanyaria un oscar per un film que no vas poder signar the bridge over the river Kwai). D’altres feren més o menys el mateix com Elia Kazan però van saber autojustificar-se, Capra, però, tingué remordiments i vergonya la resta de la seva vida.

La biografia de Capra acaba amb una visita del cineasta a la casa on arribà la seva família procedent de Sicília. Aquesta visita mai no es produí i el final és una invenció de John Ford, al qual Capra li demanà consell sobre com acabar el llibre. Capra era un home sense cap interès ni nostàlgia per les seves arrels. Curiosament el llibre de McBride (autor també d’una biografia important sobre John Ford) acaba amb dues pàgines que podrien venir directament d’un film de Ford, en concret de The Man who shoot Liberty Valance. El final del llibre és una conversa entre Capra i McBride on el primer confessa que va malbaratar la seva vida fent pel·lícules, que estava penedit de no haver seguit la seva vocació científica original i que només la vanitat, el desig de fama, havia motivat la seva tria.

Retorn a Bedford Falls

Per acabar amb Capra pel moment (ja he vist tot el que podia del cicle però tinc pendents dos DVDs amb pel·lícules de la primera ètapa) veig una projecció de It is a wonderful life, la pel·lícula que al començament del curs sobre Capra vaig assenyalar com la meva preferida. És sense cap mena de dubte la més recordada i de manera justa perquè totes les virtuts del cine de Capra es troben representades en el seu grau màxim La presència d’aquest film és habitual a les nostres pantalles i s’ha convertit en l’equivalent fílmic del que al segle anterior havia estat el conte nadalenc de Dickens. Fins i tot gent jove que ni somnia a veure-la està familiaritzada amb el seu final gràcies a cites d’altres produccions com els Simpson. Tanmateix el film fou un fracàs econòmic que suposà el final de la Liberty Productions, la productora independent que impulsava llavors Capra, i fou una mena de cant del cigne. Capra no sols no tornà a tenir cap èxit sinó que mai més feu una pel·lícula realment bona.

M’és difícil jutjar amb fredor un film que em desperta sempre una reacció emocional molt viva (no puc assistir a la darrera part sense plorar, cosa que només amb passa de manera tan automàtica amb la penúltima escena de The grapes of Wrath). Pels que simpatitzen poc amb el cine de Capra aquest títol és el paroxisme de l’ensucrament que caracteritzaria els seus treballs i que en fa impossible la digestió. Jo tampoc crec en àngels (però si n’hi haguessin preferiria que fossin com el de la pel·lícula interpretat per Henri Travers ), però tot i que l’existència dels àngels sigui segurament mentida, allò que explica l’àngel, l’avaluació de la vida de George Bailey, és veritat, com es veritat la tesi que defensa el film i que podríem fonamentar a Plató: mai no és un fracàs la vida de l’home que té amics.

Una projecció atenta revela que hi ha una necessitat pel sucre, per que als moments més intensos It is a wonderful life és una pel·lícula ben ombrívola. Poques vegades una escena resulta tan desoladora com la que ens mostra George Bailey humiliant-se enfront de Mr. Potter per demanar-li un préstec sobre la garantia del seu segur de vida o quant just abans de deixar la casa aquest personatge, que fins llavors s’havia mostrat com un ésser humà íntegre i just, maltracta la seva família. De fet, la gràcia per la comèdia de Capra pot fer-nos oblidar que la vida de Bailey és fonamentalment una vida de renúncia marcada per esdeveniments que no pot controlar, com la guerra o la depressió.

Part de l’autenticitat del film ve propiciada pel fet que la guerra suposà l’inici d’un període de reflexió per Capra que no fou clarificador. A Capra hi hagué una tendència a la depressió que en aquell moment s’aguditza i , com assenyala al seu llibre McBride, hi ha molts trets en comú entre el personatge de George Bailey i el realitzador italo-americà, un dels quals segurament fou la temptació del suïcidi.

La pel·lícula coincideix en dos dels seus protagonistes amb l’altre film de Capra vist aquesta setmana, you can’t take it with you. Lionel Barrymore, el bondadós Mr. Vanderhof de la primera és ara el malvat Mr. Potter, un ser integralment maligne, al qual no li es permès participar a l’apoteòsica escena de reconciliació final. És difícil decidir on està més encertat. L’altre actor que repeteix és el protagonista James Stewart. També per Stewart aquest film suposava la tornada a la pantalla després de l’absència provocada per la seva participació a la guerra. La transformació com a actor en aquest temps fou important. Abans de la guerra Stewart era essencialment un actor de comèdia, tot i que molt bo (penso a per exemple a Històries de Filadelfia). A It is a wonderful life hi apareix un talent fins llavors desconegut a l’àmbit de la tragèdia (el qual es mostra més que a qualsevol altre lloc als westerns que rodà amb Antony Mann) i aquesta capacitat és una de les principals eines de Capra per fer passar el film de la tragèdia a la comèdia quan li convé.

You can't take it with you

Després de l’ensopegada que suposà Lost Horizon, Capra es sentia necessitat d’un altre èxit per mantenir la seva posició preeminent a Hollywood, el resultat fou you can’t take it with you (A Espanya es digué Vive como quieras) un film molt més definit que l’anterior des d’un punt de vista genèric i on tornava al terreny on havia excel·lit, la comèdia, mantenint la pretensió de ser un realitzador amb idees. La jugada li sortí bé. El film feu molts diners, guanyà l’Òscar a la millor pel·lícula i el tercer Òscar per Capra com a millor director. A hores d’ara però el film té menys prestigi que Mr. Smith o Mr. Deeds, en part, perquè no comparteix l’evident heterodòxia política dels altres dos i resulta, segons diuen, menys inquietant.

Vista els dilluns passat al BFI aquesta apreciació és veritat a mitges. Els Vanderhof, la família que viu segons la màxima del títol castellà, segueixen sent del tot entranyables però, amb l’excepció del personatge de Jean Arthur, sembla que viuen completament al marge de la resta de la societat. La seva proposta vital no es pot prendre com cap alternativa de res. El full de presentació de la filmoteca inclou la crítica cinematogràfica que en el moment de l’estrena feu Graham Greene. En general era contraria al film. Per Greene, a Capra allò predominant no és cap mena d’idea sinó la necessitat de fugir i la dicotomia entre els pobres homes farcits de diners i els afortunats que no tenen diners però tenen amics. Partidari d’un cinema més realista, a Greene no li hagués agradat viure a casa dels Vanderhoff. Tanmateix també indica que el film no és tan horrible com semblaria ja que el geni de Capra com a narrador és innegable: la seva pantalla sembla dues vegades més gran que la de qualsevol altre cineasta i la seva habilitat al muntatge no era per ell inferior a la d’Eisenstein.

Tampoc estaria del tot d’acord finalment amb el refús de Greene. És evident l’utopisme amb el que es descrit la família Vanderhof, però això no significa que el film sigui del tot fals. La millor perspectiva per valorar-ho es centrar-se no tant als aparents protagonistes, la parella d’enamorats protagonitzada per Jean Arthur i James Stewart, com als dos patriarques i especialment al pare de James Stewart, interpretat per Edward Arnold. Em sembla que més que cap altre és el personatge d’Arnold el protagonista real del film. La veritable intriga no és si Stewart o Arthur podran casar-se, com no haurien de fer-ho!, sinó si Arnold podrà ser redimit com a ser humà. La felicitat dels Vanderhof pot ser fingida però la misèria de Kirby, el cognom de la família rica, és ben real. Per això segurament l’escena més intensa del film és el diàleg mantingut a la presó amb l’avi Vanderhoff on per primera vegada se n’adona de tot allò que esta fent malament amb ell mateix. Com a moltes pel·lícules de Capra és un moment genuïnament dramàtic integrat perfectament dins d’una comèdia, en principi, obertament optimista. Si apliquéssim a Capra el test platònic per decidir sobre la bondat d’un creador, o per ser del tot justos al binomi format per Capra i Riskin: la capacitat de fer alhora tragèdia i comèdia, Capra seria dels que millor se’n sortiria al costat segurament de Chaplin i Fellini.

Mr. Deeds goes to town

Després de l’èxit aclaparador d’It Happened one nigth el següent film de Capra fou Mr. Deeds goes to Town. Les coses havien canviat. Tornava a tenir una estrella de primer ordre, però ara no com a conseqüència d’un càstig, sinó perquè quasi tothom volia treballar amb el director que havia batut tots els records a la cerimònia de lliurament dels oscars. Fou també la primera vegada que Cohn li permetia tenir el seu nom per damunt del títol. Hi trobà dos actors principals amb els que comptaria més en el futur, tant Gary Cooper com Jean Arthur i seguí comptant amb Robert Riskin, el qual considerava que aquesta era la millor pel·lícula que havia escrit per Capra. Él canvi des d’It happened one nigth és palès. La primera pel·lícula fa una observació aguda de la realitat americana, però la segona fa un pas més enllà i defineix ja la intenció capriana d’utilitzar el cine per desvetllar la consciència social del poble americà. De fet, el film fou molt ben rebut per les revistes d’esquerra americanes, les quals alabaren el respecte i l’autenticitat amb la que els treballadors eren mostrats al film.

A hores d’ara el missatge interessarà més o menys però el film segueix sent excel·lent ho és a la primera part, quan descobrim la gran ciutat des de la mirada honesta i noble del jove provincià interpretat per Cooper. Cooper, Mr. Deeds, fa turisme però aquesta no és la raó del seu viatge sinó fer-se càrrec d’una herència de vint milions de dòlars. Mentre veu la ciutat ha d’aprendre sobre la marxa a esquivar els paràsits, els aprofitats i els periodistes que el defineixen com el noi ventafocs. Coneix també una noia de la ciutat, la qual però no és el que sembla, sinó la més intrèpida i cínica dels periodistes. Quan ho descobreix i fastiguejat vol abandonar-ho tot un obrer aturat que assalta la seva casa li fa repensar-s’ho i decideix donar la seva fortuna als aturats. Sempre m’ha agradat de Capra la seva facilitat per modificar radicalment la modalitat de les seves pel·lícules canviant del tot el registre i el gènere. Aquesta és la la base de l’excel·lència d’It’s a wonderful life i es fa palesa en aquesta escena. El obrer sembla venir d’una altra pel·lícula, però el canvi acaba sent del tot convincent. La millor part del film és però la seva culminació. Denunciat per la part de la família desheretada ha de sotmetre´s a un tribunal que ha de pronunciar-se sobre la seva capacitat mental. Deprimit Mr. Deeds refusa parlar i a tenir defensa, amb la qual cosa el triomf dels acusadors sembla inevitable. L’escena és llarga i creà una gran tensió, tot esperant que Mr. Deeds es decideix a parlar, quan finalment ho faci, assumint ell mateix la seva defensa, imposarà el seu sentit comú i la seva honradesa en la que possiblement és la celebració més joiosa i reeixida de la Common Decency mai feta a una pel·lícula americana.

American Madness

American Madness fou un film rodat per F. Capra per Columbia a l’any 1932. És un dels treballs per tant del període menys conegut d’aquest autor, quan encara era un realitzador assalariat d’un estudi de segona fila. Tanmateix, no és agosarat dir que American Madness és la primera obra mestra de Capra i el lloc on comença a trobar el seu estil. Amb només 76 minuts de metratge, Capra desenvolupa de manera consistent, convincent i plena de ritme, una història en la que es barregen quatre línies argumentals: la història d’amor de la jove parella formada pel braç dret del director i la seva secretària, el conflicte matrimonial entre el director i la seva esposa, gelosa del temps que el banc roba al seu marit, el conflicte entre el director i el consell d’administració, que no veu clara la política del director massa favorable a prestar diners amb poques garanties i finalment els conflictes del caixer amb un grup de gangsters després d’haver perdut 15000 dòlars apostant. Serà aquest darrer el motor de la història. El caixer ajuda els gangsters a robar el banc i això crearà problemes al jove empleat, primer sospitós, a la dona del director, triada pel caixer per fer la seva coartada, i sobretot al director del banc que haurà de veure-se-les amb el pànic dels seus clients que creuen que el banc està del tot arruïnat i amb el Consell d’administració que vol aprofitar l’oportunitat per apoderar-se del banc i imposar una política més conservadora. Com que és un film de Capra no cal dir que tot acaba bé amb un final molt semblant al d’It’s a wonderful life. No sols els final recorda el film. Com James Stewart a It’s a wonderful life, el director ha de fer front a la multitud que vol treure els diners del banc.

El 1932 James Stewart devia estar a la universitat i per tant el protagonista no fou ell sinó un actor de primer ordre però una mica oblidat perquè el sonor el va agafar una mica gran: Walter Huston, el pare de John (recordat però pel seu oscaritzat paper a The Treasure of Sierra Madre). Dinàmic i autoritari és perfecte per a aquesta estranya decisió de fer un director de banc heroi d’una pel·lícula. Com ara, segurament més, els directors de banc no eren personatges populars, des de finals de 1929, 3600 bancs, la cinquena part del total, havien fet fallida i s’havien perdut dipòsits per valor de 2500 milions de dòlars, això a un temps on pel futur només podies recolzar-te als teus estalvis. El film fou estrenat el març, tot just quan endegava la campanya presidencial de Franklin D. Roosevelt. La seva proposta central seria molt semblant a la feta pel personatge de Walter Huston quan defensava la seva política tot dient que calia posar el diner de la gent a treballar (hom calculava que hi havia cent milions de dòlars dins dels mitjons), l’única manera de que el país tornés a ser pròsper.

El canvi a la carrera de Capra fou considerable, American Madness és la primera de les seves pel·lícules amb missatge i això li agradà i fou un element definitori del seu estil, en endavant. Cal assenyalar però que Capra mai no votà a F.D.Roosevelt, cosa que si feu Robert Riskin el guionista d’aquest film i de tots els films de Capra fins a Mr. Smith goes to Washington, probablement Riskin fou tan responsable del toc Capra com el propi Capra.

The negro soldier

Dissabte com a alumne del curs sobre Capra em regalaren una entrada per veure de franc, The Negro Soldier. És una de les cintes que Capra va dirigir per l’exèrcit americà durant la segona guerra mundial. Com és sabut Capra deixà Hollywood per a col·laborar en l’esforç de guerra quan era el director més popular del cinema americà. Capra estigué molt satisfet del seu pas per l’exèrcit però professionalment el preu fou molt car: una pèrdua completa de sintonia amb el públic que el dugué a rodar molt poc més i sense tenir cap èxit. (tot i que paradoxalment la seva pel·lícula més recordada és d’aquest període: It’s a wonderful life).

Capra va fer molts films propagandístics però aquest tenia un dificultat especial. EEUU estava en una guerra ideològica envers el nazisme, que el 1941 no era una amenaça gaire directe sobre els Estats Units, i representava els ideals de democràcia i llibertat enfront del totalitarisme i el racisme germànic. Malauradament les lleis de molts dels estats americans estaven més d’acord amb les lleis racials de Nuremberg que amb l’esperit fundador de la constitució americana. El 1944, l’any d’estrena del film, no només l’exèrcit estava segregat sinó que hi havia un règim d’apartheid essencialment similar al sudafricà als estats del sud. El film havia de tractar d’encoratjar la població afro-americana per seguir contribuint a l’esforç bèl·lic i construir una imatge coherent de la democràcia americana. Capra, se’n sortí molt bé en un documental que és una obra mestra d’ocultació. El documental subratlla l’aportació important i oblidada feta pels afro-americans des la guerra de la Independència on ja hi participaren molts, fins a l’expansió cap a l’Oest on constituïen un apreciable 15% del contingent de les caravanes, mentre que n’amaga allò més determinat de la situació real del poble negre, l’obert racisme de la majoria blanca i les situacions de discriminació a tot arreu, sense que l’exèrcit fos cap excepció. En qualsevol cas, el film agradà prou als líders negres del moments i als grups liberals que pressionaren perquè no fou distribuït únicament dins de l’exèrcit. Hom valorà positivament la “pedagogia” (per utilitzar el terme que tant agrada als nostres polítics moderats) sobre la situació dels afroamericans que es desprenia del film

Més que de Capra, el qual impulsà el projecte però des de lluny (ell mateix reconegué que havia ocupat molt poc temps de la seva vida a pensar en aquestes qüestions i certament a les seves pel·lícules no hi ha negres) l’autoria del projecte correspon a Carlton Moss, l’autor del guió. Moss fou denunciat com a comunista a l’època de McCarthy i això explica potser les reticències mostrades sempre per Capra a parlar d’aquesta pel·lícula. Moss no sols fou productor i guionista sinó també la veu del narrador, personificant un predicador, ja que l’acció del film té lloc a una església on primer el predicador explica l’aportació dels negres a les causes americanes i després una mare llegeix una carta on el seu fill li parla de la seva experiència en ser promocionat a oficial.

Forbidden

Forbidden és un dels títols amb els que Capra comença a posar els fonaments del seu èxit futur i a construir Columbia, l’única de les grans productores que és fruit del treball d’un director. És un film de 1932 i essencialment és un melodrama considerat escandalós en el seu temps i que ara, com diu Charles J. Maland en el seu llibre sobre el director, més aviat sembla una anticipació de l’histoire d’Adela H. Si del film de Truffaut hom recorda molt més la presència i el treball de la seva protagonista que no pas del seu director, una cosa semblant s’esdevé amb aquest film. En aquest cas la protagonista és Barbara Stanwyck, que apareixeria en els anys venidors en alguns títols de Capra molt més significatius. Possiblement, Stanwyck era millor actriu que Adjani i la seva sobrietat fa d’aquesta pel·lícula una mica més digerible que la de Truffaut. Però no gaire més. La Stanwyck és Lulu Smith una bibliotecària d’una ciutat petita que avorrida de tot plegat viatja a l’Habana on s’enamora d’un home casat, un polític. Tota la seva vida romandrà fidel al seu amor, tot i que això significarà a més de les previsibles humiliacions la pèrdua de la seva filla. El film no va més enllà de normalet i em sembla molt lluny del dinamisme i l’autenticitat de It Happened one nigth, però considerant que només les separen dos anys, cal concloure que Capra aprenia tan ràpid com alguns dels seus personatges.

Canvi i comèdia

L’actual cicle de Capra, i l’anunciat sobre Hawks pel començament de l’any vinent, em donaran moltes oportunitats per parlar de comèdia. Abans del half-term, el Guardian va fer una enquesta entre els crítics per seguir practicant aquest esport tan seguit aquí de fer llistes. Es cercaven les més significatives de la història del cine tot dividint-les, de manera molt arbitrària, entre set apartats. Un d’ells era la comèdia,. i deixava clar que el meu judici d’ahir sobre l’excel·lència de la screwball comedy no és gaire compartit entre els actuals crítics. No hi ha cap pel·lícula de Capra o Cukor. De McCarey en un lloc ben alt hi ha el seu Duck soup, però aquest film és pràcticament d’un gènere propi definit pels seus protagonistes. Només Hawks manté una presència amb Bringing up Baby (la 16ª) i His girl Friday (la 13ª). Molt significativament pels crítics la millor comèdia de la història del cine és Annie Hall. A mi també m’agrada aquest film que posaria entre un dels meus tres Allen preferits (dels quals cal dir que tots tenen molt més de vint anys). És clar però que es no podria fer una tria més oposada a l’esperit amb que Cavell elogià la comèdia americana. Si totes les comèdies són descripcions d’aprenentatges que duen a una realització personal mitjançant la creació d’una família, al film d’Allen no hi ha ni creació d’una família, ni aprenentatge, ni realització personal, substituïda per la teràpia psico-analítica. Hom podrà dir que el film d’Allen és d’un realisme que supera l’idealisme tronat dels realitzadors de l’època del new deal i certament potser la meva vida, i la de molta de la gent que conec, s’assembla més a la dels personatges d’Annie Hall que no a la dels protagonistes de les comèdies descrites per Cavell. Una hipòtesi però que crec que no cal descartar és pensar que potser té alguna cosa a veure és la pèrdua d’un cert tremp moral, entre aquells temps i els gaire feliços setanta.

It happened one nigth

Dimecres començava un curs al BFI anomenat Frank Capra’s lost american Horizon. M’hi vaig apuntar ja fa un temps. Dimecres també hi havia vaga de metro, cosa que vaig oblidar del tot, feliç amb les meves coses i que va causar la meva entrada amb un retard de vint minuts. Passaven una escena d’It happened one nigth. Minuts després em vaig adonar que no era un escena sinó que estaven projectant It Happened one nigth. Un cop caigudes les muralles de Jericó, els llums es van encendre i la gent abandonà pacíficament la sala. Cap senyal de Mr. Bischmeyer el professor encarregat d’impartir el curs. Espero que estigui sà i estalvi.

Parlaré doncs d’It Happened one nigth, pel·lícula que no havia vist des de fa molts anys i que per molts motius és un dels títols més fonamentals del cine americà. Film fundador de la branca del gènere còmic potser més brillant de la història del cine, “la screwball comedy”. També un dels títols definidors de la categoria definida per Cavell de "comedies of remarriage" i finalment el començament de la glòria absoluta viscuda pel seu realitzador, Frank Capra, des de la seva estrena fins al començament de la segona guerra mundial, quan fou l’únic cineasta en conquerir el privilegi de tenir el nom damunt del títol. El curs i la retrospectiva que el BFI dedica a Capra em donaran l’oportunitat de parlar més del realitzador italo-americà. Pel que fa al film, només dir que la importància esmentada és justa i que els 76 anys passats des de la seva realització no són cap obstacle per a passar una bona estona. L’autobiografia de Capra explica amb escreix les dificultats i les precarietats amb les que fou rodat i això contrasta amb la perfecció de l’obra final. Els protagonistes estan molt bé, en tots dos casos feien potser el paper de la seva vida, però allò meravellós és la resta dels actors, fins els més petits figurants tots semblen divertits sense, aparentment, fer cap gran esforç. El film és d’un dinamisme sorprenent, testimoni de la rapidesa amb la que Hollywood supera els problemes tècnics derivats de l’adveniment del sonor. El contrast amb allò que oferiria una realitzador banal, com ara el d’una comèdia actual, és molt palès. Ellie, la protagonista interpretada per Claudette Colbert, és indubtablement una pija, però a la perspectiva de Capra això no obsta per a que pugui ser alguna cosa més: un ser humà transformat finalment per les seves capacitats i les seves ganes d’aprendre. El fonament de la més bonica de les històries possibles.

Final del Nadal

Per enèsima vegada em quedo enganxat a la televisió, un dels dies propers a Nadal, veient It is a wonderful life. Com que estic una mica fluix començo a plorar bastant abans de l’habitual (generalment quan James Stewart comença el camí de retorn a la seva llar i previsiblement a la presó). Tot i que és de les pel·lícules que he vist més vegades, les hores esmerçades a la seva visió tampoc no són tantes. En comparació, per exemple, són molts menys que las que vaig emprar a la meva, ja llunyana, joventut en llegir­-me la Fenomenologia de l’esperit hegeliana. Tanmateix, i malgrat la diferència d’alçada intel·lectual, Capra sabia bé coses que Hegel no fou capaç d’esbrinar. Per exemple, que al final no pot haver reconciliació universal. Cosa de la que, ben pensat, francament me n’alegro.

Pal Joey

El NFT dedica aquest mes a Frank Sinatra, (el dia 14 farà deu anys de la seva mort) incidint sobre tot als seus treballs com a actor a finals del cinquanta i començaments dels seixanta. Prescindeix per tant de la seva primera ètapa a la MGM, amb l’excepció de la crucial pel gènere musical On the town, i de totes les que va rodar amb la resta del Rat Pack a la mateixa època, generalment de poc interès. El que resta és un bon grapat de títols que serviren per definir una presència cinematogràfica especial, la d’un actor que per Frank Capra era el millor que havia tingut mai. De manera excepcionalment oportuna el cicle ha estat obert amb la projecció de Pal Joey, presentada per una professora de la London Metropol University, Karen Mc Nally. Pal Joey fou originalment una obra de teatre estrenada a Broadway a començament dels quaranta. El seu protagonista obtingué una gran èxit personal que entre altres coses es traduí en un contracte amb la MGM. El seu nom era Gene Kelly i durant molts anys semblava obligat pensar que la versió fílmica havia de comptar amb ell. Els drets de l’obra pertanyien a la Columbia que intentà rodar la versió fílmica amb Kelly i la seva estrella principal, Rita Hayworth en el paper de la jove protagonista. La MGM no accedí però a prestar Kelly. Finalment als cinquanta es rodà amb Sinatra després de considerar pel paper principal opcions com Jack Lemmon o Marlon Brando. Les seves acompanyants foren Kim Novak, llavors la nova estrella de Columbia i Rita Hayworth en el seu darrer paper per aquesta productora. Crec que tots els punts de vista l’elecció d’aquesta pel·lícula és del tot adient per obrir el cicle. És probablement la representació més arquetípica del personatge interpretat per Sinatra en aquesta època, tant pel que fa l’aspecte com el caràcter del seu personatge És sobre tot reveladora del seu especial tarannà que conjugava una barreja d’home dur i vulnerable simultàniament, del tot original. És interessant en aquest sentit imaginar el film amb Kelly o Brando de protagonistes i em sembla que en qualsevol cas la pel·lícula hagués estat menys interessant. Kelly o Brando fent de gigoló haguessin estat simplement gigolós, mentre que Sinatra és molt més ambig,u tant com fa de bona com de mala persona. Pal Joey és una bona pel·lícula especialment a la seva primera hora, diria que la resolució del conflicte amorós és més fluixa, caracteritzada per una vivacitat en bona part proporcionada pel treball del protagonista. A tot això cal afegir una banda sonora amb algunes de les millors interpretacions d’un Sinatra que estava obrint la seva època daurada com a cantant. De fet alguns dels arranjaments creats per Nelson Riddle serien els que utilitzaria durant els anys següents, com la seva versió de The lady is a tramp. Pel que fa a les noies simplement dir que tot i que Rita Hayworth tingué d’entrada el paper més ingrat va deixar ben clar perquè ella és un mite eròtic de primer ordre. Malgrat la seva diferència d’edat, no tan gran com el film suggereix, la veritat és que Novak ho té difícil per rivalitzar amb ella.