Canvi i comèdia

L’actual cicle de Capra, i l’anunciat sobre Hawks pel començament de l’any vinent, em donaran moltes oportunitats per parlar de comèdia. Abans del half-term, el Guardian va fer una enquesta entre els crítics per seguir practicant aquest esport tan seguit aquí de fer llistes. Es cercaven les més significatives de la història del cine tot dividint-les, de manera molt arbitrària, entre set apartats. Un d’ells era la comèdia,. i deixava clar que el meu judici d’ahir sobre l’excel·lència de la screwball comedy no és gaire compartit entre els actuals crítics. No hi ha cap pel·lícula de Capra o Cukor. De McCarey en un lloc ben alt hi ha el seu Duck soup, però aquest film és pràcticament d’un gènere propi definit pels seus protagonistes. Només Hawks manté una presència amb Bringing up Baby (la 16ª) i His girl Friday (la 13ª). Molt significativament pels crítics la millor comèdia de la història del cine és Annie Hall. A mi també m’agrada aquest film que posaria entre un dels meus tres Allen preferits (dels quals cal dir que tots tenen molt més de vint anys). És clar però que es no podria fer una tria més oposada a l’esperit amb que Cavell elogià la comèdia americana. Si totes les comèdies són descripcions d’aprenentatges que duen a una realització personal mitjançant la creació d’una família, al film d’Allen no hi ha ni creació d’una família, ni aprenentatge, ni realització personal, substituïda per la teràpia psico-analítica. Hom podrà dir que el film d’Allen és d’un realisme que supera l’idealisme tronat dels realitzadors de l’època del new deal i certament potser la meva vida, i la de molta de la gent que conec, s’assembla més a la dels personatges d’Annie Hall que no a la dels protagonistes de les comèdies descrites per Cavell. Una hipòtesi però que crec que no cal descartar és pensar que potser té alguna cosa a veure és la pèrdua d’un cert tremp moral, entre aquells temps i els gaire feliços setanta.