Canvi i comèdia

L’actual cicle de Capra, i l’anunciat sobre Hawks pel començament de l’any vinent, em donaran moltes oportunitats per parlar de comèdia. Abans del half-term, el Guardian va fer una enquesta entre els crítics per seguir practicant aquest esport tan seguit aquí de fer llistes. Es cercaven les més significatives de la història del cine tot dividint-les, de manera molt arbitrària, entre set apartats. Un d’ells era la comèdia,. i deixava clar que el meu judici d’ahir sobre l’excel·lència de la screwball comedy no és gaire compartit entre els actuals crítics. No hi ha cap pel·lícula de Capra o Cukor. De McCarey en un lloc ben alt hi ha el seu Duck soup, però aquest film és pràcticament d’un gènere propi definit pels seus protagonistes. Només Hawks manté una presència amb Bringing up Baby (la 16ª) i His girl Friday (la 13ª). Molt significativament pels crítics la millor comèdia de la història del cine és Annie Hall. A mi també m’agrada aquest film que posaria entre un dels meus tres Allen preferits (dels quals cal dir que tots tenen molt més de vint anys). És clar però que es no podria fer una tria més oposada a l’esperit amb que Cavell elogià la comèdia americana. Si totes les comèdies són descripcions d’aprenentatges que duen a una realització personal mitjançant la creació d’una família, al film d’Allen no hi ha ni creació d’una família, ni aprenentatge, ni realització personal, substituïda per la teràpia psico-analítica. Hom podrà dir que el film d’Allen és d’un realisme que supera l’idealisme tronat dels realitzadors de l’època del new deal i certament potser la meva vida, i la de molta de la gent que conec, s’assembla més a la dels personatges d’Annie Hall que no a la dels protagonistes de les comèdies descrites per Cavell. Una hipòtesi però que crec que no cal descartar és pensar que potser té alguna cosa a veure és la pèrdua d’un cert tremp moral, entre aquells temps i els gaire feliços setanta.

Van Gogh i les seves cartes

La Royal Academy està fent en aquest primer trimestre de l'any una exposició dedicada a la figura de Vincent Van Gogh. L'exposició està estretament connectada al fet de la publicació enguany d'una edició presumiblement definitiva de la seva correspondència. De fet, no sols no s'exposen moltes de les seves obres (amb fons molts diverses: obres presents al Regne Unit, algun préstec del museu d'Amsterdam i moltes aportacions de col·leccions privades) sinó moltes de les cartes, moltes d'ells amb versions en miniatura i petits esbossos de les obres que estava produint.

Molta gent de la meva generació va tenir una primera notícia de les cartes per la parodia feta per Woody Allen al seu llibre de com acabar amb la cultura. Com passa sovint a Allen, la seva capacitat de comprensió no fou tan aguda com la seva capacitat per a la ironia. Les cartes són molt més que l'exaltació d'un egocentrisme romàntic, la imatge més estereotipada de Van Gogh i el fonament de pel·lícules com Lust for Life (la qual certament m'agrada molt i molt) i revelen que el procés de composició dels quadres estava extremadament meditat (especialment en el que podríem dir la seva filosofia del color) i que la capacitat intel·lectual de Van Gogh i el seu cabdal de coneixements eren ben amplis.

L'exposició consta de set espais i dos són especialment memorables: els que contenen els paisatges pintats al darrer període de la seva vida quan estava reclòs prop de Paris i una mostra del quadres que va pintar sobre sembradors i segadors, figures claus a la definició de la seva metafísica de l'existència.

Brief encounter

Fa pocs dies parlava de la projecció de Brief encounter dins del cicle dedicat a David Lean pel BFI. Des de febrer hom té també l’oportunitat de veure una versió teatral de Brief Encounter al Cinemaworld Haymarket. L’espectacle no és ben bé allò que va escriure Coward. En gran part és un espectacle sobre la pel·lícula i també una comèdia musical on s’han inserit algunes cançons de Mr. Coward. La companyia d’actors és més aviat reduïda, però el seu nivell és alt i són els mateixos actors els que realitzen l’acompanyament musical i ocasionalment ballen. Vista des d’un altre lloc això pot potser resultar estrany però de fet el treball de Coward s’inscrivia sovint a l’àmbit del musical i la presència de Stanley Holloway a la versió fílmica establia un clar lligam pels espectadors britànics del moment. A l’espectacle són important també les projeccions que es fan sobre una cortina propera als personatges, cosa que permet recrear a l’escenari de manera força convincent allò que ens mostra Woody Allen a un dels seus millors films, The purple rose of Cairo (fa poc en una entrevista deia Allen que potser era la seva millor pel·lícula, una afirmació que probablement estaria a prop de compartir) amb els personatges entrant als trens des d’on s’acomiaden. El teatre estava ple, tot i que al mateix temps s’estava jugant la final de Wimbledon, i el públic s’ho va passar molt bé. La directora de l’espectacle subratllava a la presentació que Brief encounter és una història sobre la superació personal. Tant Laura com Alec són persones que viuen la seva existència des d’una posició d’autolimitació I el seu breu encontre els permet un redescobriment del seu jo autèntic, propiciat pel reconeixement que l’altre fa d’allò que ells s’han acostumat del tot a amagar. Diríem, que el seu idil·li és una reparació de la seva veritable naturalesa. Vist així, això explicaria que la historia, quaranta anys després pugui encara commoure’ns encara que el marc moral s’hagi modificat radicalment. Des de les meves obsessions allò que m’agrada de Brief encounter és el seu missatge tranquil·litzador i ambigu sobre la llibertat humana. Potser no som de fet lliures, no sabrem mai res en certesa sobre la qüestió, però sentir que no som lliures és del tot intolerable, inacceptable.

Allò que podem aprendre dels egipcis

El següent article ha estat publicat aquest hivern a la revista Conviure de la fundació Espriu,. Fou una rara ocasió de poder combinar una petició i de desenvolupar com deia aquell “ un desahogo de mi corazón”

PODEM APRENDRE ALGUNA COSA DELS EGIPCIS, TOT I QUE NO TENIAN INTERNET?

Ningú no té gaire mania als egipcis. Són prou vells i remots com per poder adoptar amb ells de manera extremada la condescendència que emprem amb tots els nostres antecessors. El seu caràcter primitiu fa que les seves possibles ximpleries de poble premodern tinguin més perdó. D’altra banda, no han deixat, com per exemple els romans o els grecs, un legat “prestigiós” d’obres que serveixin per amargar la vida dels estudiants dels Instituts o les facultats universitàries. Per això la pregunta que faig no penso que hagi de ser d’entrada acollida amb rebuig. Jo, però, vull donar un pas endavant i afirmar que si hi ha moltes coses importants a aprendre. Ben cert és que precisament per això que hem dit no en tenim un camí gaire directe. Hi ha però altres vies i la que avui seguirem passa per Plató.
Ell si aprengué alguna cosa dels egipcis, segons ens explicà, a un dels seus diàlegs, el Fedre, on es rememorà el passeig que fora les muralles de la ciutat feren Sòcrates i el jove Fedre, un fervorós practicant de les modes intel·lectuals del moment. Al final del diàleg Sòcrates explica el mite de Teuth, una mostra de l’antiga saviesa dels egipcis. El Déu Thamus era un ésser enginyós al qual se li deuen tota mena d’invencions. Unes de les que ell estava més orgullós era la de l’escriptura i les lletres. Ple de joia li mostrà al Déu Ammon que llavors era el rei d’Egipte. Presentà la seva invenció com un meravellós remei (pharmakon) per a la saviesa i la memòria. Malauradament no convencé Ammon, el qual més aviat veié motius per desconfiar-ne. L’escriptura, les lletres, sentencià, no són el fonament de la memòria sinó de l’oblit i per això no ens enriqueixen sinó que ens empobreixen; ens afebleixen perquè la pèrdua de la memòria equival a fer-nos més petits, més febles i més contingents. Enfront de la comunicació real que es produeix al diàleg, l’escriptura només ens lliura una aparença que ben aviat reflecteix la seva inanitat quan ràpidament comprovem que està sempre condemnada a repetir el mateix. No dóna coneixement sinó una aparença de coneixement ja que l’origen adventici d’allò que transmet no li permet tenir unes arrels reals a l’ànima; no creix des de dins. Els productes que deixa a la ment l’escriptura són del tot anàlegs als recollits als jardins d’Adonis, on unes llavors plantades amb testos es regaven al final de l’estiu amb aigua calenta i produïen flors efímeres. La diferència entre aquestes flors i les plantades a terra ferma i deixades madurar vuit mesos és la diferència entre l’aprenentatge transmès a l’escriptura i el transmès com cal, dialècticament, per ser del tot fidels a la terminologia platònica.
Com nosaltres Plató visqué un temps on s’estava produint una revolució de les formes de transmissió del saber. El canvi radical del seu temps fou provocat per l’extensió de l’escriptura com a mitja de comunicació i el consegüent i progressiu abandonament dels mitjans de comunicació oral a l’ensenyament. El mite de Teuth reflecteix aquest impacte en molts sentis anàleg a la situació viscuda a la nostra cultura des de l’emergència de les noves tecnologies. També Internet esta sent venut des de la seva aparició com un elixir prodigiós, com el remei universal que ha d’esdevenir la condició de possibilitat de qualsevol mena de procés educatiu. Poca gent no hi és ara mateix a la colla de Teuth i tanmateix l’experiència d’un professor ordinari, encara que no tingui res de diví, més aviat apunta a pensar que hi ha molt de cert a la reflexió d’Ammon. Internet a les aules permet una multiplicació incalculable de la quantitat d’informació a l’abast de l’alumne. Això és un fet innegable. Malauradament el temps acadèmic, com qualsevol altre, és limitat, i el temps emprat a recórrer la xarxa es sostreu generalment d’allò que hauria de ser el veritable treball educatiu: la transmissió dels criteris que permetin extreure’n sentit i profit. Ningú, per més entusiasta que sigui, estarà disposat a admetre que la informació és coneixement. Dit el mateix, però més clarament, Internet ha multiplicat la possibilitat de dir-ne disbarats, per l’ús d’informacions descontextualitzades com una bona part de les que circulen per la xarxa, i de produir de manera automàtica i sense reflexió tota mena d’escrits. Mai els nostres estudiants no havien plagiat tant, és a dir, mai no ho havien tingut tan bé per escapolir-se de la tasca sovint feixuga, i de vegades fins i tot dolorosa, de pensar per ells mateixos[1]. Una activitat, la de pensar, que requereix temps i paciència; quelcom del que tots plegats estem més aviat mancats i que ben segur l’ús d’Internet no ens ensenya a adquirir. Allò que traiem d’Internet resulta més aviat proper als jardins d’Adonis.
I de fet quan hom més pensa, més clars resulten alguns paral·lelismes inquietants que complementen i envolten la qüestió central. Per exemple, no deixa de resultar-nos familiar l’entusiasme de Fedre, el noi que guarda tenaçment el discurs de Lisias sota la seva túnica. En el transcurs del diàleg Fedre es queda bocabadat moltes vegades perquè la seva perspectiva es incompatible amb qualsevol mena de consideració crítica. A Fedre no li preocupa el contingut del discurs. La seva perspectiva filològica li fa estimar el discurs pel discurs; la proliferació per la proliferació; precisament allò que acaba essent la conseqüència del model educatiu produït per la xarxa. No deixa de ser un pista també per nosaltres recordar que Fedre fou deixeble de Lisies, un dels membres més famosos del moviment sofístic, un grup d’individus de característiques ben meritòries, entre les qual hi era la d’ésser uns excel·lents negociants; uns individus que saberen reconèixer, és a dir crear, unes necessitats que només ells eren capaços de satisfer. Sobre qui han estat millors negociants si els sofistes o els profetes de la revolució tecnològica a les aules no em pronunciaré, tot i que potser la corrupció institucionalitzada de les nostres institucions és un factor que tampoc en aquest cas pot deixar de ser tingut en compte.
Hi ha un sentit en el qual indubtablement un llibre és millor que la paraula viva del seu autor. Ho il·lustrà Woody Allen al seu film Annie Hall. Cap llibre de Marsall McLuhan, per seguir la situació de la pel·lícula, pot dir-te allò que si podia dir-te el senyor McLuhan: que ets un cretí, que no entens res del que ell ha escrit, encara que et guanyis les garrofes ensenyant-lo. Internet no sembla aturar aquest procés sinó més aviat completar-ho i amb una mica de sort podria permetre, o almenys això voldrien els seguidors de Teuth i els èmuls de Fedre, acabar amb una figura vella desprestigiada i per molts tan molesta com podria esser pel pedant de la cua del cine, la presència de McLuhan: el professor.
[1] Al Regne Unit ja hi ha constituïda una comissió de vigilància contra el plagi que calculava en un 25% el número d’alumnes universitaris que fan habitualment els seus treballs mitjançant el procediment de “Copy and paste” , segons informava el diari Guardian el 30 de juny del 2004. Més preocupant però que la xifra en ella mateixa era la incapacitat dels alumnes per entendre el concepte de plagi. El 15 de març del 2005 el mateix diari recollia que un portaveu de la Universitat d’Oxford reconeixia aquest problema com un dels més preocupants a l’horitzó universitari. Tot fa indicar que a llocs més tolerants i menys inclinats al rigor intel·lectual la situació ha de ser forçosament pitjor.

Allen i d'altres

La poca fortuna d’Allen a Londres fa pensar també en el trist moment que està vivint la seva generació, per a molts, jo mateix, la protagonista de la darrera època daurada del cine americà. Allen i Scorsese segueixen treballant però tots dos tenen moltes dificultats per amagar la seva decadència creativa, tot i que la seva presència a l’actual industria cinematogràfica té un cert mèrit si considerem que pròpiament cap dels dos fou mai un realitzador d’èxit. Coppola fa deu anys que no estrena res i quan recordem el seu Dracula pensem que el seu retir és segurament encertat. Malick i Eastwood son excepcions, però de fet,especialment el segon, foren d’entrada més aviat outsiders en aquesta petita època daurada. Suposo que hem de considerar com llei de vida, que això sigui així, però no deixa de resultar decebedor pensar allò que prometien els seus treballs fa vint i cinc anys i allò que finalment resta, especialment si comparem amb cineastes de generacions precedents, com Ford, Buñuel, Lang o Kurosawa, que mantingueren sempre un elevat nivell de qualitat i interès en el seu treball. Potser però la culpa està a l’excessiva mitificació soferta per la figura del director que no acaba de quadrar amb un art molt més col·lectiu del que sovint s’ha volgut presentar. El cas de Coppola, ben conscient del fet de les limitacions imposades per l’estructura de producció vigent a hores d’ara, és segurament el més il·lustratiu

Allen

Mentre que a Barcelona ja fa molt de temps que es va estrenar Scoop, el darrer film de Woody Allen, tot sembla indicar que pel moment serà molt difícil de veure a Londres, ja que cap distribuïdor anglès vol assumir el risc d’estrenar-lo. La notícia és interessant perquè quan vivia a Barcelona vaig sentir moltes vegades, masses, el tòpic que el cine del realitzador americà era refusat pels seus compatriotes per la seva carrega intel·lectual, mentre que públics millor preparats com el barceloní (?) podien apreciar-lo molt millor. Com que no crec que ningú gosi dir que el públic barceloní estigui millor preparat que el londinenc, sembla clar que hem de deixar de banda aquesta explicació i buscar-ne d’altres. Des del meu punt de vista, la causa rau en alguns del caràcters propis d’Allen. El cine d’Allen és sovint més inclinat a la cita que no pas a la reflexió intel·lectual i això li dona un cert caràcter afalagador que funciona molt bé entre el públic barceloní, però no tant entre el londinenc. D’altra banda és un cine molt inclinat a la primera persona. El tema preferit d’Allen sense cap mena de dubte és ell mateix i aquí trobem un escull per ser apreciat pel públic britànic, en general, poc apreciatiu d’allò que tingui un caràcter massa subjectiu o subjectivista.

the producers

The Producers ha estat potser el major èxit dels musicals londinencs dels dos darrers anys. El seu origen és la pel·lícula que a finals dels seixanta va dirigir Mel Brooks amb Zero Mostel i Gene Wilder. A hores d’ara Brooks no té gaire prestigi però durant els setanta fou el rei de la comèdia americana i el mateix Woody Allen romania en un discret segon terme en comparació amb ell. Certament Brooks, no té la categoria de l’autor de Manhattan com a cineasta, ni tampoc l’habilitat d’Allen por conferir una aparença intel·lectual als seus productes, però manté un sentit molt sa de la irreverència que el fa despreocupar-se de ser políticament correcte. L’obra comentada, que vaig poder veure dissabte passat n’és un bon exemple. Com potser recordareu alguns, The Producers és la història de dos jueus neoiorquiesos, un productor sense èxit i un contable que du una existència grisa, els quals descobreixin que una obra totalment fracassada pot ser més profitosa per un productor que no pas un èxit. Decideixen llavors produir un fracàs assegurat. Trien l’obra “Springtime for Hitler”, escrita per un nostàlgic de l’Alemanya nazi més aviat curt de gambals, que vol demostrar la sensibilitat humana i artística de Hitler, i confien la seva direcció a un director experimental d’orientació clarament homosexual (la cançó on exposa el seu punt de vista sobre la direcció teatral porta el taxatiu títol de Keep it gay). Malauradament per ells, la barreja de freakisme i kitsch acaba resultant del tot atractiva pel públic. L’obra és un èxit i tots dos acaben a la presó. Com és d’esperar en una producció de primera línea del West End, l’espectacle esta realitzat de manera perfecta en tot el que es refereix a l’escenografia, la coreografia,la música i la interpretació. Alguns quadres escènics tenen un sentit de l’humor corrosiu i delirant, com el que mostra un grup d’octogenàries, les capitalistes de la producció, ballant claqué amb els seus andadors o l’escena, manllevada del film, en la que a la manera de Busby Berkeley, les ballarines dibuixen una perfecta creu gamada, enfront de la mirada satisfeta d’un Hitler, èmul de Gene Kelly i Fred Astaire. Allò més interessant sense dubte és que segurament la idea de Brooks no ha perdut sinó que ha guanyat vigència amb el pas del temps, quan portem més d’una dècada assistint al triomf irreversible de la cultura- escombraria. Malgrat el sentit del humor de l’obra, aquesta no deixa d’obrir una reflexió inquietant sobre allò que filosòficament podríem anomenar els fonaments populars del judici estètic. L’obra teatral resulta a més molt més inquietant que la pel·lícula, ja que el públic queda integrat a l’acció des del moment en que som nosaltres els que manifestem la nostra satisfacció envers el desplegament kitsch i neonazi que tenim davant nostre.

Match Point

Aquest Nadal passat vaig anar dues vegades al cinema. La primera fou per veure Match Point, el film londinenc de Woody Allen, que va ésser rebut a Barcelona i a Europa en general, de manera molt favorable. Allen és un cineasta irregular i que potser treballa massa, però aquesta darrera pel·lícula està prou bé i resulta ben convincent en el sentit que deixa a l’espectador amb la sensació cercada pel cineasta neiorquí: una sensació d’estupefacció envers el caràcter caòtic de l’existència i de perplexitat per la manca d’una estructura moral de l’univers. El discurs d’Allen és poderós però malgrat tot tampoc aporta res essencialment nou en relació a la pel·lícula més semblant a aquesta entre les anteriors: Delictes i faltes. Tanmateix aquest cop he sortit molt més satisfet del cinema que a la protagonitzada per Martin Landau, tot i que no sé si això té sobretot a veure amb canvis esdevinguts dins de mi mateix, imagino que mentre vaig envellint va augmentant la meva sensibilitat envers la captació del caos que és la nostra realitat més nostrada; possiblement això ha estat també un dels efectes d’escriure els fils, un llibre amb el que m’explico moltes coses. Canviant de tema cal dir, que el Londres de la pel·lícula m’ha resultat del tot verídic, així com el retrat d’aquesta upper-class que certament està, en molts sentits, en un altre món. Potser per això la pel·lícula no ha acabat d’agradar a Londres. Així el crític de The Guardian fa una lectura mal intencionada del film, al qual li atribueix el missatge de que els anglesos bons i babaus sempre acabat sent enredats per irlandesos ambiciosos, com el protagonista de la pel·lícula. També troben que la resolució de la trama criminal és un insult a la intel·ligència de Sotland Yard, cosa que em sembla d’un patrioterisme impressionant. Sobretot si tenim en compte que els membres de Scotland Yard, cada cop tindran menys oportunitats de mostrar la seva intel·ligència. Amb quatre milions de cameras, i Blair encara no en té prou, cada cop hi ha menys oportunitat d’esbrinar res. Tot queda filmat.