Van Gogh i les seves cartes

La Royal Academy està fent en aquest primer trimestre de l'any una exposició dedicada a la figura de Vincent Van Gogh. L'exposició està estretament connectada al fet de la publicació enguany d'una edició presumiblement definitiva de la seva correspondència. De fet, no sols no s'exposen moltes de les seves obres (amb fons molts diverses: obres presents al Regne Unit, algun préstec del museu d'Amsterdam i moltes aportacions de col·leccions privades) sinó moltes de les cartes, moltes d'ells amb versions en miniatura i petits esbossos de les obres que estava produint.

Molta gent de la meva generació va tenir una primera notícia de les cartes per la parodia feta per Woody Allen al seu llibre de com acabar amb la cultura. Com passa sovint a Allen, la seva capacitat de comprensió no fou tan aguda com la seva capacitat per a la ironia. Les cartes són molt més que l'exaltació d'un egocentrisme romàntic, la imatge més estereotipada de Van Gogh i el fonament de pel·lícules com Lust for Life (la qual certament m'agrada molt i molt) i revelen que el procés de composició dels quadres estava extremadament meditat (especialment en el que podríem dir la seva filosofia del color) i que la capacitat intel·lectual de Van Gogh i el seu cabdal de coneixements eren ben amplis.

L'exposició consta de set espais i dos són especialment memorables: els que contenen els paisatges pintats al darrer període de la seva vida quan estava reclòs prop de Paris i una mostra del quadres que va pintar sobre sembradors i segadors, figures claus a la definició de la seva metafísica de l'existència.