Van Gogh i les seves cartes

La Royal Academy està fent en aquest primer trimestre de l'any una exposició dedicada a la figura de Vincent Van Gogh. L'exposició està estretament connectada al fet de la publicació enguany d'una edició presumiblement definitiva de la seva correspondència. De fet, no sols no s'exposen moltes de les seves obres (amb fons molts diverses: obres presents al Regne Unit, algun préstec del museu d'Amsterdam i moltes aportacions de col·leccions privades) sinó moltes de les cartes, moltes d'ells amb versions en miniatura i petits esbossos de les obres que estava produint.

Molta gent de la meva generació va tenir una primera notícia de les cartes per la parodia feta per Woody Allen al seu llibre de com acabar amb la cultura. Com passa sovint a Allen, la seva capacitat de comprensió no fou tan aguda com la seva capacitat per a la ironia. Les cartes són molt més que l'exaltació d'un egocentrisme romàntic, la imatge més estereotipada de Van Gogh i el fonament de pel·lícules com Lust for Life (la qual certament m'agrada molt i molt) i revelen que el procés de composició dels quadres estava extremadament meditat (especialment en el que podríem dir la seva filosofia del color) i que la capacitat intel·lectual de Van Gogh i el seu cabdal de coneixements eren ben amplis.

L'exposició consta de set espais i dos són especialment memorables: els que contenen els paisatges pintats al darrer període de la seva vida quan estava reclòs prop de Paris i una mostra del quadres que va pintar sobre sembradors i segadors, figures claus a la definició de la seva metafísica de l'existència.

Amsterdam (II)

El darrer dia a Amsterdam el dedico al museu Van Gogh. Hi ha una exposició anomenada els colors de la nit on s’exposen conjuntament totes les obres de l’artista amb un lloc especial per a la nit estrellada, en préstec del MOMA. La darrera part de l’exposició no té contingut pròpiament artístic, sinó que exposa mostres de la divulgació popular de l’Astronomia al segle XIX, el moment en què semblava plausible una completa substitució de la religió per la ciència. Tot i ser interessant, em va resultar molt més atractiva l’exposició permanent. Ordenada cronològicament és un testimoni fefaent de l’evolució del seu creador fins a l’extraordinària explosió creativa que té lloc a Arles. Crec que mai m’he emocionat tant a un museu.
La tarda encara em dona per a una travessia pels canals i una visita a la Oude Kerk, una estructura gòtica del segle XIV, convertida en església protestant després de l’alteració del 1578. Ara és un espai d’exhibicions i en feien una de fotografia. Mentre hi passejo em venen al cap alguns dels quadres que havia vist el dia anterior al Rijksmuseum. Generalment la gent del països catòlics associem la iconoclàstia protestant amb una idea d’empobriment basant-nos exclusivament en consideracions estètiques, però és evident que al costa d’aquesta pèrdua hi hagué un guany evident des d’un punt de vista cívic; aquells amples espais quedaven a la disposició de tota la comunitat (en països, recordem-ho d’hiverns inclements) .
M’equivoco i arribo a l’aeroport molt abans del que calia. Havia mirat malament la reserva. Desvagat em sobra temps per veure l’espai d’exposició que el Rijksmuseum ha obert a l’aeroport on hi ha un petit fons amb obres d’autors com Jan Stem o de Vlaeminck i una exposició sobre les relacions entre Japó i Holanda (l’únic país europeu que durant dos segles podia fer comerç amb l’imperi del sol naixent). M’agrada especialment aquesta singularització de l’aeroport que d’alguna manera li fa perdre la seva qualitat d’espai anònim e impersonal. Els altres dos aeroports que recordo amb un personalitat tan marcada són el de Las Vegas, on tens l’oportunitat de jugar a les maquines escurabutxaques ja mentre esperes l’equipatge, i el de Memphis, on ningú pot trigar més de deu segons a descobrir que Elvis Presley era fill d’aquella ciutat. Òbviament prefereixo la pintura neerlandesa a les escurabutxaques i Elvis, però a més em sembla un bon senyal de distinció que compensa la degradació provocada per l’excessiu turisme que pateix la ciutat. Amsterdam és el legat d’una experiència història apassionant. Aquests dies he recordat molts les converses amb el Jordi Sales quan parlàvem de l’emergència del mon modern a l’Anglaterra del XVII. Cal no oblidar-se d’Holanda però. Al capdavall es aquí on visqueren Descartes, Spinoza; on s’exiliaren els que havien de fer la revolució del 1688, on es trenca l’arcaïtzant imperi dels Hausburgs i on emergí una civilització basada en el comerç, la indústria i la ciència.