Amsterdam (II)

El darrer dia a Amsterdam el dedico al museu Van Gogh. Hi ha una exposició anomenada els colors de la nit on s’exposen conjuntament totes les obres de l’artista amb un lloc especial per a la nit estrellada, en préstec del MOMA. La darrera part de l’exposició no té contingut pròpiament artístic, sinó que exposa mostres de la divulgació popular de l’Astronomia al segle XIX, el moment en què semblava plausible una completa substitució de la religió per la ciència. Tot i ser interessant, em va resultar molt més atractiva l’exposició permanent. Ordenada cronològicament és un testimoni fefaent de l’evolució del seu creador fins a l’extraordinària explosió creativa que té lloc a Arles. Crec que mai m’he emocionat tant a un museu.
La tarda encara em dona per a una travessia pels canals i una visita a la Oude Kerk, una estructura gòtica del segle XIV, convertida en església protestant després de l’alteració del 1578. Ara és un espai d’exhibicions i en feien una de fotografia. Mentre hi passejo em venen al cap alguns dels quadres que havia vist el dia anterior al Rijksmuseum. Generalment la gent del països catòlics associem la iconoclàstia protestant amb una idea d’empobriment basant-nos exclusivament en consideracions estètiques, però és evident que al costa d’aquesta pèrdua hi hagué un guany evident des d’un punt de vista cívic; aquells amples espais quedaven a la disposició de tota la comunitat (en països, recordem-ho d’hiverns inclements) .
M’equivoco i arribo a l’aeroport molt abans del que calia. Havia mirat malament la reserva. Desvagat em sobra temps per veure l’espai d’exposició que el Rijksmuseum ha obert a l’aeroport on hi ha un petit fons amb obres d’autors com Jan Stem o de Vlaeminck i una exposició sobre les relacions entre Japó i Holanda (l’únic país europeu que durant dos segles podia fer comerç amb l’imperi del sol naixent). M’agrada especialment aquesta singularització de l’aeroport que d’alguna manera li fa perdre la seva qualitat d’espai anònim e impersonal. Els altres dos aeroports que recordo amb un personalitat tan marcada són el de Las Vegas, on tens l’oportunitat de jugar a les maquines escurabutxaques ja mentre esperes l’equipatge, i el de Memphis, on ningú pot trigar més de deu segons a descobrir que Elvis Presley era fill d’aquella ciutat. Òbviament prefereixo la pintura neerlandesa a les escurabutxaques i Elvis, però a més em sembla un bon senyal de distinció que compensa la degradació provocada per l’excessiu turisme que pateix la ciutat. Amsterdam és el legat d’una experiència història apassionant. Aquests dies he recordat molts les converses amb el Jordi Sales quan parlàvem de l’emergència del mon modern a l’Anglaterra del XVII. Cal no oblidar-se d’Holanda però. Al capdavall es aquí on visqueren Descartes, Spinoza; on s’exiliaren els que havien de fer la revolució del 1688, on es trenca l’arcaïtzant imperi dels Hausburgs i on emergí una civilització basada en el comerç, la indústria i la ciència.